Comissàries d’art: triar el que s’exposa, exposar el que no es veu
Publicat el 09 de maig 2022

Camines pels carrers de Barcelona i se t’acut aixecar el cap, potser per veure si s’apropen núvols o per imaginar qui s’amaga rere les finestres i els balcons. És aleshores quan et topes amb alguna de les desenes de banderoles subjectades a esquerra i dreta dels fanals de la ciutat que patrocinen festes majors, obres de teatre o, com ens referim en aquest cas, exposicions d’art. Si la mostra et crida prou l’atenció, segurament tornes a abaixar el cap per buscar-ne més informació al web del museu o al seu Instagram. 

Amb una mica de sort, acabes reservant un parell d’entrades per anar-hi acompanyada i, al cap d’uns dies, una tarda o un matí de cap de setmana, la visiteu. Comenteu la jugada entre passadissos i sales i, com a molt, allargueu la conversa sobre les obres que heu vist fins al bar on preneu alguna cosa en sortir. I, en general, aquí queda la cosa fins que et torni a venir de gust aixecar el cap mentre vas caminant pels carrers de Barcelona. 

Però, què s’amaga rere les banderoles, la tria de les obres de l’exposició i la descripció dels fulletons? O, millor dit, qui? Si bé es tracta de grans equips de professionals, tots ells estan dirigits per la figura del comissari o comissària, la persona encarregada de definir i seleccionar tot el que comporta una exposició. Així doncs, la seva responsabilitat és inqüestionable: les seves decisions marquen totalment el discurs que transmetrà cada mostra en qüestió.

D’aquesta manera, una exposició no serà igual si la persona que la comissaria ha crescut en un context occidental-capitalista o si ho ha fet al Sud Global, si s’ha format en història o en disseny, o si és un home o una dona. Si posem el focus a Barcelona, cada vegada són més els museus que compten amb comissàries al capdavant de les seves exposicions, fet que ha comportat un creixement natural de la perspectiva feminista o LGTBIQ+ en moltes mostres de la ciutat. 


Les comissàries Sílvia Domènech (esquerra) i Mercè Renom (dreta). Foto: Miquel Coll (esquerra) i Àngels Solà (dreta).

Del fons a la forma

Sílvia Domènech va estudiar Geografia i Història, un màster en Arxivística i un postgrau en Serveis d’Informació i Documentació. Comissària des de 1998, actualment és la veu cantant de l’exposició Picasso per Duncan. La mirada còmplice al Museu Picasso, que es va poder visitar fins al 6 de març d’enguany. Domènech afirma al Diari de Barcelona que comissariar “és una forma de crear i activar el patrimoni d’un museu i posar-lo a disposició de la comunitat”, de manera que s’aconsegueixi “connectar amb el públic i fer-lo formar part de la història”. Tot i així, creu que “no hi ha una sola manera de comissariar, potser tantes com persones”.

Mercè Renom és historiadora, posseïdora del postgrau en Museologia i darrerament comissària de l’exposició Alimentar Barcelona: ciutat, proveïment i salut, que es podrà visitar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) fins l’octubre del 2022. Per ella, “certament hi ha diferents maneres de preparar una exposició, en funció dels objectius i del contingut”. Considera imprescindible "tenir un bon coneixement de la temàtica que es vol desenvolupar en l’exposició i prou professionalitat per disposar-se a estudiar aquells aspectes que convé aprofundir”, diu al DdB.

Mireia Capdevila, llicenciada en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctoranda a la mateixa universitat i coordinadora de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer dins la fundació homònima, és comissària de la mostra Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil, exposada fins al 27 de febrer d’enguany al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Defineix la feina de la comissària com “extremadament complexa i variada”, ja que el projecte s’inicia i es tanca amb ella i requereix que sigui “present en tots els trams de l’exposició, validant, proposant, triant i comentant amb la resta de l’equip tots els detalls que van sorgint”, segons explica al Diari de Barcelona.


Sílvia Domènech: “Comissariar no deixa de ser una manera més de mirar, de narrar, d’expressar; en definitiva, d’explicar una història”


Clàudia Segura és actualment comissària de l’exposició En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual, ubicada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) fins el 6 de juny de 2022. Va estudiar Humanitats, es va especialitzar en Literatura i Art i va fer el màster de Teoria de l’Art Contemporani i un curs de gestió cultural. Resumeix així la tasca d’una comissària pel DdB: “Fer recerca, idear la línia conceptual i expositiva, tenir cura de les obres d’art que inclogui al seu projecte (ja siguin materials o immaterials), pensar en els programes públics que puguin fer-se al voltant de l’exposició i gestionar els temes de coordinació relacionats”.

Per la seva banda, Domènech també destaca la importància de la cura de “la manera d’explicar i interaccionar amb el públic”. Mentre que Capdevila apunta a la rellevància d’enllestir “un calendari ben clar que marqui els tempos”. Així com les fases de redacció, disseny, correcció, muntatge, elaboració dels materials per a públic i premsa, preparació de la inauguració i atenció als esdeveniments post-inauguració com ara les visites o les entrevistes. 

“La idea és que jo hi soc sempre i els meus interlocutors van canviant a mida que avança el projecte”, afegeix la comissària al MNAC. Si bé comença a treballar sola “als arxius o biblioteques fent la documentació”, més tard treballa amb dissenyadors, responsables de muntatge o l’equip de comunicació. En definitiva, Mercè Renom creu que una exposició "és obra d’equip”, ja que hi intervenen múltiples professionals imprescindibles perquè pugui tenir lloc.


Mireia Capdevila: “Sóc molt partidària de donar veu a les professionals del món cultural, som moltes i ens hem de fer escoltar”


La conciliació familiar, el principal repte

El cert és que, afortunadament, els temps estan canviant i el fet de ser una dona cada vegada suposa menys impediment per exercir de comissària. Domènech i Segura no creuen haver estat discriminades o qüestionades en aquest sentit, però Renom i Capdevila sí que s’hi van sentir especialment quan començaven a treballar en aquest camp. “Sí que és cert que als inicis havia viscut situacions incòmodes quan arribava a les reunions i veien que era jo la comissària, per dona o per jove”, explica la comissària de Museu en perill!.

“La veritat és que pel fet de ser dona portem un plus a la motxilla, sobretot quan fas el pas a la maternitat: aleshores tot es complica”, afegeix. Relata com el 2013 va viure “dos embarassos paral·lels”, el del seu fill petit i el d’unes exposicions sobre la Barcelona de la postguerra. “Vaig començar el projecte sense estar embarassada, vaig continuar fent les reunions amb un panxa que anava creixent dia a dia i vaig acabar inaugurant les exposicions amb un cotxet i un nen”. 

Mercè Renom recorda que al principi era molt difícil la conciliació laboral i familiar. “Poc a poc això ha anat canviant, però crec que encara falta més flexibilitat en el treball i molta més igualtat d’oportunitats”, apunta. Aquesta experiència, com tantes altres, fa que el context vital d’homes i dones pugui ser força diferent i que, per tant, la manera de comissariar també ho sigui. “Potser nosaltres tenim una sensibilitat o debilitat especial per triar veus femenines”, diu Mireia Capdevila. Sílvia Domènech, en canvi, creu que, si bé les dones porten un pes cultural que “en molts casos s’acaba reflectint, potser fins i tot inconscientment”, considera que la diferència en la manera de comissariar “depèn més de les persones que del gènere”.

“Encara hi ha una mirada diferent, impregnada de perspectiva de gènere”, afirma Mercè Renom. “Això vol dir tenir molt present que la història l’han fet homes i dones amb rols assignats pel context cultural i polític del seu temps”, explica. I posa d’exemple el fet que escriu “evitant el genèric masculí usant termes equivalents com ‘la humanitat’, ‘la gent’ o ‘les persones’ enlloc d’’els homes’”. Mireia Capdevila creu que “fer sortir la vena feminista tant sí com no a tot arreu no té massa sentit”, sinó que és més útil reivindicar “el paper de la dona com a tal, amb totes les capacitats i possibilitats iguals que els homes, o més i tot”.

Clàudia Segura també l’aplica a consciència però també creu important aplicar la perspectiva “d’igualtat en altres àmbits”, com per exemple la racial. Finalment, Sílvia Domènech creu que no fa intervenir la perspectiva de gènere de forma conscient perquè és quelcom que té incorporat, però creu que la seva mirada “té un biaix de feminitat”.


Les comissàries Clàudia Segura (esquerra) i Mireia Capdevila (dreta). Foto: Jordi Borràs (dreta).

Una millora patent, un camí per recórrer

La percepció general de les quatre comissàries és que cada vegada són més les dones que comissarien exposicions, almenys a la ciutat de Barcelona. Renom diu que, si bé no coneix exactament les proporcions, creu que “són minoria les dones a les que es demana de comissariar” i que una de les conseqüències directes d’això és el fet que, si bé “en l’àmbit de l’art, de la literatura o de la ciència van apareixent personalitats femenines que les visions tradicionals havien ignorat, això no sempre es veu reflectit en les exposicions”.

D’altra banda, la comissària del MUHBA celebra que cada vegada “es percep més com desentonen els escrits que no tenen en compte” aquests descobriments ni tampoc l’ús del llenguatge inclusiu. En la mateixa línia, Capdevila sent que encara són poques les dones que comissarien i que “segurament aquesta realitat és hereva del sistema establert a la nostra societat”. “Ens hem fet un forat i anem per bon camí”, apunta optimista.


Mercè Renom: “Cal una transformació cultural de més abast, que impliqui tota la societat”


Domènech i Segura manifesten entusiasme respecte al fet que hi ha moltes comissàries que actualment s’hi poden dedicar i posen per exemple els seus respectius museus. “Actualment treballo al Museu Picasso i et diria, així sense haver fet cap estadística, que la majoria d’exposicions les han comissariat dones i han estat excel·lents”, diu la primera, mentre que la segona explica que al MACBA només hi ha dones comissàries i que, actualment, la directora és una dona, Elvira Dyangani Ose.

Segons les quatre comissàries, aquesta millora en quant a representació femenina pel que fa al comissariat es trasllada també a tot l’àmbit dels museus. O, millor dit, a gairebé tot, ja que consideren que, “és molt remarcable que, malgrat el nombre de dones al món dels museus és clarament majoritari, la majoria de llocs de responsabilitat els ocupen homes”, diu Sílvia Domènech. 

Clàudia Segura afirma que cada cop és més evident la necessitat de paritat en la representació de gènere en tots els àmbits del museu. També pel que fa als artistes que exposen obres, com remarca Mercè Renom, que ho considera “una mostra que encara predomina una cultura patriarcal”. Domènech creu que aquesta àmplia presència de dones al món museístic es deu al fet que històricament la dona ha estudiat humanitats i s’ha dedicat a la cultura, “menesters que es consideren més femenins” i dels quals, per tant, l’home es mantenia allunyat per pressió social. “Ara ja no és tant així, però el canvi requereix molts més anys encara”.


Clàudia Segura: “El món dels museus està més predominat per homes però cada cop és més evident la necessitat de paritat en la representació de gènere”


Basant-se en la seva experiència al MNAC, Mireia Capdevila assegura que, si bé els càrrecs directius d’aquest museu “estan tots ells en mans masculines”, ha percebut “una forta sensibilitat per la qüestió paritària” per part d’ells i en cap moment s’ha sentit qüestionada, sinó al contrari, reivindicada. 

“Barcelona ara mateix té un gran número de comissàries independents que treballen en institucions i tenim la gran sort que hi ha dones dirigint-les”, aplaudeix Segura, tot i que creu que “cal seguir treballant perquè hi hagi una paritat en la representació de gènere que no existeix ara mateix”. “El dia que no hi hagi entrevistes d’aquest tipus estarem avançats del tot”, opina Sílvia Domènech quan és preguntada per aquestes qüestions, i ressalta que “la capacitat intel·lectual i el valor de les dones es pren molt seriosament a Barcelona.

“La sensació personal és que hi ha molta dona en el món dels arxius, biblioteques i museus que fan una esplèndida feina a vegades poc visible i reconeguda socialment”, explica Capdevila. I afegeix que per aquesta raó sempre les cita als agraïments, ja que sense elles molts dels seus projectes mai s’haurien pogut dur a terme. “Cal seguir mostrant el desequilibri i treballar per l’equitat”, conclou Mercè Renom.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —