- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Clàudia Pérez i Garriga
Dia Internacional del futur negre
"Perquè aspirar a una feina sent una jove periodista és una mica això, aspirar a ser l'escollida dels déus per tenir una (sovint miserable) oportunitat"
Publicat el 08 de setembre 2020

Devia tenir set o vuit anys quan, sopant un vespre, vaig dir als meus pares que de gran volia ser escriptora. Com que pensaven que poder viure de la literatura seria molt difícil, i un pare o una mare sempre volen que facis el que et fa feliç però també pensen en les sortides laborals, em van dir que potser seria millor que fos periodista i que ho intentés compaginar amb escriure novel·les i contes. Sí, sí, així com ho llegiu: van plantejar el periodisme com la feina que em donaria menjar en el futur. 

Aleshores ja m'agradava mirar el 'Telenotícies' de TV3 i quan anava al poble fullejava el Dominical de El Periódico que sempre comprava el meu avi. Després d'aquell sopar vaig començar a dir a tothom que volia ser periodista i de mica en mica em vaig anar interessant de veritat per aquesta professió. La novel·lista que hi havia (i que hi ha) en mi mai ha desaparegut del tot, però amb el temps vaig anar veient viable això d'escriure als diaris per donar veu a qui no la té i totes aquestes coses.

Em vaig currar el Batxillerat i vaig aconseguir entrar a Periodisme pensant que havia entrat en una carrera molt demandada però relativament fàcil. El primer sí que era cert, però el segon rotundament no. I no és perquè la matèria sigui complicada, sinó perquè la visió del futur es va dibuixant i esborrant constantment. La primera setmana més d'un professor ens va donar el condol per haver decidit ser periodistes, reforçant la idea que ho teníem més que negre per trobar una feina quan acabéssim i que la professió estava molt precaritzada. Genial, el que tot estudiant de primer desitja sentir.

Però llavors van passant els cursos, vas aprenent coses (gràcies o no al personal docent) i per alguna estranya raó vas pensant que sí, que potser tindràs sort. Que ets bona, ho saps fer bé, tens quelcom especial i podràs trobar un lloc. Que no saps ben bé com ho faràs però que podria passar, oi? Que podries ser tu. Perquè aspirar a una feina sent una jove periodista és una mica això, aspirar a ser l'escollida dels déus per tenir una (sovint miserable) oportunitat.

Quart de carrera, últim any. Erasmus fets, tots els crèdits superats i, quan ja semblava que el duríssim cop de la crisi del 2008 començava a esvair-se, una simpatiquíssima pandèmia mundial ha decidit sacsejar el planeta. Amb tot el que això comporta. Tenies pràctiques a mitges? Mala sort. Les anaves a començar en breus? Ja et direm alguna cosa. Semblava que tenies una feina a prop? Ara no és un bon moment. 

Per si no era prou difícil ser jove, ser dona i voler ser periodista, ara les ofertes de feina es redueixen radicalment, aquí i arreu del continent, i l'opció corporativa, més que digna però en principi allunyada de la primera voluntat de moltes de nosaltres, comença a contemplar-se més que mai. I això és terrible, no només per a les estudiants acabades de graduar, sinó també pel periodisme mateix, que per la seva pròpia naturalesa necessita carn fresca constantment si no vol acabar sent el que no ha de ser. És a dir, un llepaculs dels qui manen i un recordatori en bucle de les opinions i punts de vista dels de sempre.

També és ara més que mai, amb la carrera acabada i amb el món a punt d'acabar-se, quan es posa més en relleu allò que el periodisme no vol reconèixer que té però que malauradament li és inherent: els enxufismes. Sí, el fet de ser fill d'algú, conegut d'algú, tenir el telèfon d'algú. A primer de carrera ens van dir que un periodista és la seva agenda, però aleshores pensava que ho deien per una altra raó, la veritat. Això no vol dir que la professió no estigui plena de talent, sobretot jove i desgraciadament amb massa poc ressò, però cada cop tinc més clar que per entrar en aquest món t'has de fer notar i has d'estar ben connectat.

Jo sóc tímida i m'agrada la cultura i no m'agrada tenir coses que no em mereixo ni trepitjar ningú per aconseguir el que vull. I com jo, totes les meves companyes, que tenen la seva particular manera d'entendre i exercir la professió. Crec que el periodisme ens ensenya que al món hi ha milers d'històries esfereïdores però que també n'hi ha de superació que conviden a l'optimisme. I aquest nosequè és el que, malgrat tot, em fa pensar que potser sí que ho aconseguirem.

Tothom es fa un fart de dir que som la generació més preparada però ningú diu que també som la tractada més injustament. Les joves periodistes, i sé que no només nosaltres, acabem la carrera i ens plantegem abans fer un màster o fins i tot començar-ne una de nova perquè sembla que trobar una feina no és una opció. Literalment, hi ha qui ho veu impossible. A més, quan miraculosament trobem una feina sovint no és suficient com per a poder viure d'ella, com per poder marxar de casa, com per fer la nostra vida, com per poder tenir-ne només una i no haver-la de compaginar amb quatre més.

Avui és el Dia Internacional del Periodista, així que també és el meu dia, perquè jo també ho sóc, de periodista. Encara no tinc un títol que ho digui, però tenir un títol que ho digui tampoc em faria ser-ho. Sóc periodista perquè malgrat sembla que la professió odiï la gent de la meva generació, no li doni l'oportunitat de créixer-hi i fer-s'hi un camí, a vegades no per no voler sinó per no poder, ni jo ni les meves companyes no ens imaginem fent una altra cosa que no sigui explicar històries, de la forma que sigui. I ja us asseguro que, tot i que no sé com ni on ni quan, trobarem la manera que les escolteu. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —