El conflicte sahrauí, una guerra amb sordina
Publicat el 05 d’abril 2022

“Tornar a les armes és l’única sortida”. Així de contundent es mostra el Khaled Mohamed, un activista sahrauí de Granollers, quan se li pregunta per la solució al conflicte del Sàhara Occidental. Un conflicte que els darrers dies ha tornat a ocupar un espai a l’agenda mediàtica, per la proposta d’autonomia que ha acordat el govern d’Espanya amb el del Marroc pel territori. El Khaled no és l’únic i és la postura per la què aposten obertament molts dels activistes en defensa del Sàhara.

Ell és un dels impulsors de Joventut Activa Sahrauí (JAS), una de les desenes d’associacions de sahrauís i catalans que lluiten pel reconeixement de la independència del Sàhara Occidental. L’associació del Khaled es va formar fa prop d’un any amb cinc companys sahrauís més, coincidint amb el retorn a les armes per part del Front Polisario, el govern del territori ocupat. Van fundar-la cansats del que passava a casa seva no tingués repercussió mediàtica a Espanya.

 

Però, més enllà de la proximitat territorial, quina importància té l’Estat espanyol en tot aquest conflicte? O per què li ha d'importar a Espanya? “No és perquè sí”, sentencia el Khaled. En l’origen del conflicte Espanya va ser un actor protagonista després d’haver colonitzat el territori durant poc menys d’un segle. Nacions Unides va reclamar descolonitzar a meitat dels 60 el Sàhara, una descolonització que Espanya no ha fet efectiva.

Fins al final de la dictadura va esdevenir una província espanyola més i des de llavors, i després de la Marxa Verda que va trencar les fronteres sahrauís el 1975, el territori va quedar en mans d’una administració tripartita, teòricament temporal, entre Espanya, el Marroc i Mauritània, malgrat el Front Polisario ja havia estat constituït com a govern de la regió.


Checkpoint militar al Sàhara Occidental

“Espanya no va fer bé cap dels seus processos de descolonització, i aquest tampoc”, afirma Albert Giralt, coordinador de la Federació d'Associacions Catalanes d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS). Després d’aquesta incompleta descolonització, comença un conflicte armat entre el Front Polisario i el Marroc, arran de l’entrada de les tropes marroquís a la frontera llavors administrativament espanyola. “El que ells anomenen una Marxa Verda va ser una marxa negra”, denuncia el Khaled. “Des de llavors han perseguit tots els civils que no han matat”, diu l’Albert.

El 1991 es firma un alto-al-foc armat entre el Marroc i el Front Polisario sota la condició, fixada per la ONU, de celebrar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara. “Marroc hi ha posat sempre totes les traves: ha posat problemes amb el cens, ha torturat, apallissat i fet desaparèixer població civil”, explica l’Albert, “amb la intenció d’eternitzar el conflicte”.

El retorn a les armes, silenciat

Malgrat la violència no s’ha extingit durant aquesta treva, fa un any i mig que ha tornat la guerra, amb totes les seves síl·labes i lletres, a 100 quilòmetres de les fronteres espanyoles a Canàries, com va justificar Abidin Bucharaya, delegat del govern sahrauí a Catalunya al Diari de Barcelona. “Hem decidit tornar a les armes perquè el Marroc ens ho ha imposat”, afirma el delegat.


Camp de refugiats de Tindouf

Malgrat que l’origen del conflicte se situa a fa mig segle, les generacions joves són les principals activistes i defensores del retorn a la lluita armada. La Wahba Ahmed, advocada sahrauí que viu a Girona explica el perquè: “Imagina ser una persona formada, jove, amb tota la vida per endavant, i haver de fer vida contemplativa als camps de refugiats, és normal que vulguin lluitar pel seu país”. Defensa que no hi tenen res a perdre, tot i que s’hi juguin la vida: “Dir que volem agafar les armes és fort, ho sé, però no hi ha alternativa”.

“No és la vida que volem, és la que ens ha tocat”, reflexiona el Khaled, “però el conflicte no acabarà fins a la mort de l’últim sahrauí o fins a la independència”. Reconeix que la única opció que veu viable per aconseguir la independència és “tristament, tornar a les armes”.

La guerra és la conseqüència, asseguren les associacions, a molts anys de vulneració dels Drets Humans per part del Marroc al Sàhara Occidental. Un dels exemples més clars és el mur que el Marroc ha construït de dalt a baix del territori sahrauí, una zona militaritzada, bunqueritzada i plena de camps de mines de més de 2.700 quilòmetres. Més enllà de l’ocupació territorial, assegura l’Albert, s’han produït empresonaments arbitraris a activistes, pallisses, tortures, segrestos, assassinats, bombardejos amb armament químic, i s’impedeix que qualsevol persona pugui documentar el conflicte, sota l’amenaça de represàlies: “L’objectiu del Marroc és silenciar-lo”, conclou.

“Obres l’aixeta i surt aigua calenta”

La derivada més evident, però oblidada de la majoria de conflictes, són els refugiats. En el cas de la població sahrauí, una tercera part de la seva població és refugiada. Fins a 250.000 persones viuen en camps de refugiats a l’oest d’Algèria, prop de la frontera amb el Marroc, a Tindouf. Si traslladem el càlcul a la població catalana, voldria dir que uns 2,5 milions de catalans no viurien a Catalunya, sinó en camps de refugiats prop de la seva frontera, però fora del seu territori.

Els camps sobreviuen gràcies a l’ajuda internacional i els recursos que els arriben dels sahrauís que viuen a la diàspora, principalment a Espanya i Catalunya. Tant la Wahba i el Khaled, tots dos activistes sahrauís, són dos dels sahrauís de la diàspora que viuen a Catalunya.


Les temperatures als camps de refugiats poden arribar als 50 ºC a l'estiu

Van arribar-hi per primer cop a través del programa de Vacances en Pau. A través d’aquest projecte infants sahrauís que viuen als camps de refugiats passen els estius amb famílies d’acollida de Catalunya. Aquest projecte porta ja dècades implementat a Catalunya, tal com recorda Susana Sanahujes, que n'és una de les coordinadores: “A l’inici depenia d'una iniciativa del Partit Comunista, i es feia en cases de colònies, i ara hi ha molts altres projectes de cooperació”.

El Khaled recorda perfectament com eren aquells estius a Catalunya. “De petit em pensava que tothom vivia en campaments de refugiats, però venint aquí vaig descobrir que no”, explica rient. Per ell, com per molts dels infants, el xoc de passar unes vacances a Catalunya enlloc de fer-ho als campaments, on a l’estiu s’arriba a temperatures de fins a 50 ºC va ser enorme. Recorda que es quedava embadalit veient com funcionava una aixeta, un interruptor, un televisor, o observant l’estat de les carreteres, o que els cotxes tinguessin ràdio.


Un grup d'infants sahrauís que passen l'estiu a Vilanova i la Geltrú

Més enllà d’aquesta vessant lúdica, la Susana posa en valor el component humanitari: “Aquí tenen atenció mèdica completa, durant dos mesos mengen variat i fresc”. En aquesta mateixa línia, el Khaled recorda quin era el seu plat preferit durant les vacances, l’amanida: “En demanava als restaurants”.

Projectes com aquests, segons la Susana, són una mostra de solidaritat que va més enllà de la vessant purament humanitària, ja que signifiquen col·laborar activament en l’empoderament de la població sahrauí. Un empoderament que la Wahba ha viscut en primera persona: “Et dona l’esperança que algun dia podrem tenir al nostre país una vida en pau”.


Una nena va a l'escola del camp de refugiats de Tindouf

Moltes famílies, com la de la Susana, han mantingut un lligam amb els infants que han acollit durant els estius i amb la seva família. Recorda quan va visitar-los als camps de refugiats, ara fa 22 anys, i les condicions de vida dels camps. Denuncia que els falta de tot i son absolutament dependents de l’ajuda internacional: “Quan cauen plujes torrencials se’ls destrossen les haimes en cinc minuts”.

El perquè de tot plegat

Més enllà del conflicte territorial, i de la voluntat d’extermini cultural que denuncien les associacions i els activistes sahrauís, hi ha un element que tots situen al centre del debat: els interessos econòmics sobre el Sàhara Occidental.

Es tracta d'un territori ric en recursos materials com sorra, minerals i fosfats, terrenys per a l’agricultura i energies renovables, aigües per a la pesca, i hi ha enclavaments al sud del Sàhara on s’hi promou el turisme. SosSahara.org, un projecte de denúncia de la situació al Sàhara recull les empreses energètiques, de pesca, extractives o turístiques que hi operen com ara Airbnb, Siemens Gamesa, Indra o Mercadona, entre d’altres, moltes de les quals espanyoles.

“Trenquen tots els acords comercials”, es queixa el Khaled, que explica que tot i que els acords que els estats europeus han firmat amb el Marroc exclouen l’activitat econòmica als territoris sahrauís, no es compleixen: “És un espoli”. Una denúncia que comparteix la Wahba, que es queixa de la doble moral dels països occidentals: “Per davant de qualsevol cosa passen els interessos econòmics: acceptem dictadors, morts i tortures si els ho demanen les grans empreses”.

El desenllaç impossible

El canvi de postura del govern espanyol no ha suposat un canvi per a la població sahrauí, que va decidir retornar al camí de les armes abans no es produís tot plegat. “L’aposta per l’autonomia que ha ratificat el govern Sánchez, no l’acceptarem”, és la reflexió unànime de la població sahrauí resident a Catalunya.


Manifestació contra el canvi de posició del govern espanyol respecte del Sàhara Occidental

El conflicte pot acabar sent endèmic si no s’opta per la via armada, comparteixen la Wahba i el Khaled. “Tant de bo en tingués, però el conflicte no té sortida política”, admeten, “no podem esperar un referèndum que no arribarà mai”.

L’aposta del govern, per tots ells, deslegitima Espanya com a interlocutor vàlid del conflicte. Se senten traïts, diuen, i no és la primera vegada: “Ja ens van abandonar el 1975, i ho tornen a fer ara”, afirmen, resignats. La ràbia del Khaled, que tot i viure a Granollers des de fa 17 anys segueix amb l’estatut d’apàtrida, voluntàriament, s’exemplifica en aquesta afirmació: “no volia la nacionalitat espanyola, no la vull i no la voldré, després de tot el que ens segueixen fent”.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —