"A mi les bales no em poden tocar perquè saben que si em maten també es moriria la meva mama", escrivia el 6 juny del 1938 en Pepe Castells, un jove cardeuenc de 20 anys enviat al front el desembre del 1937. Dissortadament, el seu convenciment va ser esquinçat per la metralla a la zona del riu Rambla de la Vídua, a l'Alt Maestrat (Castelló) en plena Guerra Civil espanyola. En Pepe va tornar del front, però el tabú de la guerra va romandre per sempre a casa la família Castells.

Passats més de vuitanta anys des de la fi del conflicte, aquest octubre les paraules del Pepe reviuen a través d'un llibre i una obra de teatre. D'una banda, Papers de la guerra és la publicació que la família Castells ha publicat, i que compta amb el disseny gràfic d'Enserio, i, d'una altra banda, és un espectacle que es podrà veure al Teatre Biblioteca a partir del 9 d'octubre.

La idea del conjunt del projecte és d'en Lluc Castells, net de Pepe Castells. Va ser ell qui, poc després que l'avi morís el 1993 es va atrevir a obrir el paquet que havia anat passant de prestatgeria en prestatgeria de la casa familiar durant tants anys i que ningú sabia què contenia.

La publicació editada, que es pot adquirir a través del seu Verkami i en diverses llibreries, és la rèplica exacta del que en Lluc va descobrir un dia dins una caixa tancada amb cinta de pintor que tenia escrit a la portada "Papers de la guerra". Ningú de la família coneixia la història d'en Pepe perquè ell havia sellejat aquell episodi de vida. "Al principi no ho podia llegir, vaig estar dies perquè m'encallava, em venia un avi absolutament desconegut", explica Lluc Castells al Diari de Barcelona, commogut.

Interior de la caixa i tots els elements | Papers de la Guerra

A l'interior del paquet hi havia una llibreta amb les fotocòpies dels escrits originals d'en Pepe, el seu diari, un periòdic, dues postals i una serigrafia. L'actual edició impresa conté els mateixos elements, ja que la intenció d'en Lluc Castells era aproximar al lector a l'experiència sensorial que ell va tenir.

Les paraules i la pintura d'en Pepe pugen a l'escenari

L'homenatge a en Pepe Castells farà un pas més enllà quan arribi al teatre La Biblioteca de Barcelona. L'actor Pau Vinyals es posarà a la pell del jove Pepe. Vinyals també és el dramaturg de l'espectacle i, per això, ha hagut de seleccionar les cartes que millor reflecteixen la vivència d'en Pepe. La tasca de direcció és a càrrec d'ell i de la Rita Molina Vallicrosa. 

El DdB ha pogut assistir a un assaig de l'obra 15 dies abans de l'estrena. La interpretació de Vinyals és repleta de sentiment. Les seves paraules brollen des de l'estómac i el cor. És hipnòtic escoltar uns escrits que provenen dels dies fatigosos al front, de les tardes disteses, de les nits fredes i de les matinades afamades. El record d'en Pepe ressona en cada escena i amb ell, viu la memòria.

El fet que les cartes d'en Pepe Castells arribin a l'escena teatral no és pas casualitat. En Lluc Castells és escenògraf i la quarta generació del Taller d'escenografia Castells, situat a Santa Agnès de Malaganya, una població del municipi de la Roca del Vallès, a la comarca del Vallès Oriental. En aquest espai s'hi ha construït l'escenografia de molts espectacles teatrals catalans i d'arreu del món. El DdB hi ha assistit per conèixer la cirereta dels Papers de la guerra.

Interior del Taller d'escenografia Castells. En Jordi Castells és a baix empaquetant en caixes l'escenografia d'un espectacle teatral.

En Josep Castells i en en Lluc Castells, pare i fill al taller. En Lluc Castells s'enfila a l'escala per fer una fotografia al teló que pinten el seu pare i el tiet.

A l'escenari de La Biblioteca també hi seran els fills d'en Pepe, en Josep i en Jordi Castells, els quals pintaran en una tela de 7x4 metres l'escenari on van ferir el seu pare. El teló que estan pintant els germans és la fotografia paisatgística que van capturar en una excursió que va fer tota la companyia a la zona del Maestrat, on en Pepe va ser ferit.

Els germans Castells recorden la sortida amb emoció: "Vam veure uns paisatges que ens havíem imaginat, però que no sabíem ben bé com eren. Teníem el deute de trepitjar aquells terrenys. Va ser un impacte molt gran; ens va colpir a tots perquè el paisatge és dur. Les seves descripcions no eren pas gratuïtes, eren reals i només d'imaginar-te els dies de neu, fred... era indescriptible".

D'aquesta manera, l'obra s'està cuinant a Barcelona i Cardedeu. A la sala d'assaig de la ciutat comtal, la Rita i en Pau practiquen el personatge del net i un cop a la setmana es troben tots al taller de Santa Agnès de Malaganya per treballar la unió generacional. 

En Pau Vinyals va ser qui va tenir la idea de convidar el pare i el tiet d'en Lluc a l'escenari. En aquest sentit, Vinyals volia reflectir com el trauma de la guerra es manifesta en cada generació: "Els individus que afronten sols el trauma i sobreviuen, generen que els fills se n'escapin perquè no entenen el que ha passat i que els nets decideixin tornar-hi. No és casualitat, el cervell humà funciona així davant un trauma que ha passat de generació en generació", comparteix al DdB.

"Un silenci imperdonable"

Tant la família Castells com els directors de l'obra de teatre coincideixen en el valor polític del projecte. En Lluc Castells pensa que és "una història molt petita i concreta, però que explica la història d'un país que hem anat escrivint amb un silenci imperdonable". En Pau i la Rita, per la seva banda, creuen en la necessitat de col·lectivitzar la història individual "Encara que no sigui el teu, tots coneixem algú amb algun avi que havia anat a la guerra i una guerra és terrible", diu en Pau i la Rita afegeix que "ens interpel·la a tots individual i col·lectivament".

L'actor Pau Vinyals i la directora Rita Molina Vallicrosa en un assaig de l'obra 'Papers de la guerra'

A més, l'obra té un valor revelador i personal per a la família Castells, ja que ni els fills ni el net havien parlat mai de la guerra amb ell: "No és un assaig ni una feina com qualsevol altra; hi ha massa moments que desconnecto, soc el net escoltant el meu avi, puc sentir el que no vaig arribar a parlar amb ell, és complicat de gestionar", explica en Lluc Castells emocionat i, a més, relata com havia intentat parlar de la guerra amb l'avi:

"Ell tenia les marques de la metralla, que el van salvar de morir, i quan era petit li preguntava 'això què és?' i em deia 'metralla de la guerra' però a la que preguntaves més... res, va ser dels únics cops que el vaig veure plorar. No parlava d'això ni del seu pare, que es va morir mesos abans que anés a la guerra. Era un tema del qual no es podia preguntar i llavors ja deixes de preguntar", i afegeix que, "amb la nostra generació no en va parlar per sobreviure i per portar la vida que va portar, que era amb una necessitat de viure i de compartir".

Els fills d'en Pepe, en Josep i en Jordi, tampoc van parlar del tema amb ell, però, tenen gravat a la memòria el buit que va deixar a casa quan va morir, especialment per a la seva dona, la Mercè, qui sempre estava al costat del pare: "La mare va ser una peça clau, i quan va morir el pare es va passar 10 anys amb una solitud impressionant, se li va apagar l'espelma. Ella era d'una tenacitat i alegria molt més manifesta que la del pare, qui tenia una discreció contrària a la mare".

En Pepe va morir el 12 d'octubre de 1993, segons en Jordi Castells, un dels seus fills, "content de veure que nosaltres havíem fet coses importants en la nostra vida professional i personal". Tots evoquen en Pepe com un home incansable que va tirar endavant el negoci familiar i no va abandonar mai la pintura malgrat l'amarg record de la guerra i, segons comparteix en Lluc Castells, això ho reflecteix en les cartes i també l'obra de teatre.

"Al muntatge hi ha la càrrega de l'ofici perquè el meu avi ja l'havia heretat del seu pare i això es transmet en totes les cartes i en tot el relat, és l'amor per la pintura, els colors... La manera en què descriu sembla que pinti i això està en una carta que per mi és la carta.

El fragment de la carta en qüestió va ser escrit l'1 d'octubre de 1938.

"Quan tot això s'acabi, jo tornaré, i aleshores a treballar, tinc unes ganes de poder tornar a aixecar la porta del magatzem fins dalt de tot, treure el carretó, posar les escales, taulons, cola, verd, blau, que no falti el regle ni la ninyola, i carretera avall, cap a treballar. I al vespre abans de sopar a sentar-me a la tauleta del racó del menjador i apuntar la feina, que bonic serà!".

"Això no ho podem llegir perquè és el que hem heretat", conclou amb passió Lluc Castells, amb la presència del seu pare darrere, que com en Pepe, continua pintant. Però aviat arriba l'hora de dinar. En Jordi i en Pepe es treuen les espardenyes amb què han pintant el teló tot el matí i deixen reposar els pinzells. A la tarda es trobaran amb els companys de Barcelona i la veu d'en Pepe tornarà a sonar ben alt, i encara ho farà més a la sala de teatre, trencant així un silenci col·lectiu que esclatarà amb un crit de colors.