El cop d’estat de Birmània, viscut des de dins
Per Oriol Darnés i Marc Carola
Publicat el 05 de juny 2021

“Encara ara, quan sento un soroll similar al d’un tret la meva primera reacció és espantar-me, però després recordo que no estic a Birmània”. La Naima va exiliar-se del país ja fa unes setmanes, tot i que manté la seva vida d’allà molt present. Era professora en una escola internacional a Rangung i va viure en primera persona el cop d’estat militar de l’1 de febrer.

Va passar molta por. De fet, va ser aquest el motiu que la va portar a abandonar el país i instal·lar-se a Bangkok, la capital de Tailàndia. “Va arribar un punt que la meva ansietat va empitjorar moltíssim, a mesura que escalava la violència al territori”, afirma al Diari de Barcelona.  Reconeix que ella ho va viure de manera privilegiada gràcies a la seva condició de persona blanca occidental; però, tot i així, sentia molta impotència pels seus companys locals.

Segons Nando Roig, psicòleg especialitzat en situacions d’estrès posttraumàtic, “en una situació de perill com aquesta, les persones poden reaccionar o bé fugint del país o bé encarant el problema”. Aquesta decisió dependrà “de la capacitat de resiliència de la persona”, explica.


Imatge cedida per la Naima

La idea inicial de la Naima era quedar-se al país tant de temps com fos possible. “Volíem donar suport als nostres amics d’allà, per mostrar que no tothom estava marxant”. Les persones de Birmània van ser molt acollidores amb ella i veure com s’ajudaven els uns als altres en els moments més complicats la va convèncer per quedar-s’hi. “Sempre trobava persones que em deien si era segur o no anar en algun lloc, o per on parava la policia”, assegura.

"He perdut la fe en els governs i l’he guanyat en els individus"

A diferència del que molta gent pot pensar, “els primers dies van ser força normals”, explica la Naima. “Tothom continuava fent la seva vida quotidiana, encara no havien tingut temps d’organitzar-se”. Assegura que al principi ningú sabia ben bé què fer.

Tot va anar a pitjor a partir del tercer dia, quan va augmentar la violència policial. El moment que va canviar-ho tot, però, va ser el 19 de febrer, quan va morir a mans de l’exèrcit Mya Thwe Thwe Khine, una jove de 20 anys. “Aquell dia ens vam adonar del que moltes persones ens havien avisat”, explica. A partir d’aquell moment, hi va haver una escalada vertical de violència.

Per a ella, però, va ser un altre moment el que la va marcar per a sempre. “Estàvem al pis de la meva mare a Rangung una nit i vam començar a veure que els militars rodejaven el nostre edifici”. Relata com gairebé 100 soldats van començar a disparar a les càmeres de vigilància i els fanals del seu carrer. S’estaven preparant per entrar als edificis i detenir desenes de persones. “El problema era que nosaltres no sabíem a qui o a què estaven disparant i ens vam espantar moltíssim”, continua. “En aquell moment vaig decidir abandonar el país”. Era principis de març.


Imatge cedida per la Naima

Aquest conflicte li ha fet perdre la fe en les grans organitzacions diplomàtiques i els governs internacionals i guanyar-la en els individus. Assegura que s’ha cansat de les declracions de l’ONU i de les “condemnes a la violència”. Segons ella, l’única manera de solucionar el conflicte és tallar el subministrament d’armes a l’exèrcit, però no creu que sigui un moviment viable en aquest moment.

Segons el psicòleg Roig, per no desenvolupar una síndrome d’estrès posttraumàtic “s’ha de ser capaç de crear un bon relat coherent del trauma”. 

Ara, la Naima comparteix pis amb la seva mare a la capital tailandesa. Continua fent classes per internet a la mateixa escola on treballava a Birmània. Desitja poder tornar al país com més aviat millor per a veure de nou totes les persones que va deixar enrere. Allà “se sentia com a casa”, conclou. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —