Ens trobem a les onze del matí davant d'un bar sense nom. Un petit cartell amagat, però, delata el local: La Cova Fumada. Unes portes de fusta fosca estan obertes de bat a bat i una olor de sardina arriba tot just entrar al local. El lloc està abarrotat. Uns turistes italians s'aixequen i procedim a asseure'ns. Esperem en Josep Maria Soler, un dels propietaris, que des que el van operar de la cama entra una mica més tard a treballar. Quan arriba es disculpa i comenta: “Ara em poso amb vosaltres, però la feina va primer”.

L'entrada al bar de tapes La Cova Fumada. 

Quan per fi en Josep Maria ha ordenat una mica el local i es disposa a parlar amb nosaltres, un got de vidre cau a terra. Els clients es miren entre ells. L’home que l’ha tirat sense voler mentre anava al lavabo es gira i pregunta, incrèdul: “He sigut jo?”. Un altre respon: “Jo crec que sí”. Un tercer s’hi afegeix: “Jo no ho crec, ho sé!”, l’acusat, perplex, obre la porta del lavabo i se'n desentén.

El Josep Maria, propietari i net de la fundadora de La Cova Fumada, s’aixeca amb una ganyota, recull els vidres i diu: “No passa res, jo sé que us tapeu una mica les cares, però no fiquem els gots tant a la punta, vale?”. Els clients, molts del barri, assenteixen. El Josep Maria, ja menys atrafegat, torna a seure. S’escolta de fons un “Relaxa't, Josep!”. En Josep Maria assenteix amb el cap i diu: “Bé, fotem-li!”.

L'origen del nom

La Cova Fumada és un bar de tapes fundat el 1945 a la “Repla”, la plaça del Poeta Boscà de la Barceloneta. “Es diu així perquè la cuina era de carbó, però no hi havia extractor de fum. Aleshores, les parets es tornaven negres i la gent li deia la Cova Fumada per això”, reconeix Soler. Ara, les parets són color crema, “perquè ja tenim diners per pintar-les, i ja tenim extractor”, diu en Josep Maria mentre riu.

No sempre va ser, però, un bar de tapes. “Els meus avis van comprar el local quan era una bodega”, explica Soler. A canvi de prendre’s el vi, la copa o el conyac, els seus avis escalfaven els esmorzars als treballadors i els servien a les taules. “Llavors no hi havia gaires bars de tapes a Catalunya”, explica. Amb l’arribada de la immigració procedent de tota Espanya, aquesta tradició es va anar llaurant. 

La cuina de La Cova Fumada.

“La Bomba és d’aquí, si no, que m’ho diguin a la cara”

Alguns de vosaltres potser ja coneixereu La Cova Fumada, i és que aquest local és popular per ser, presumptament, l’inventor de la bomba. “El meu pare va parlar amb la meva àvia per fer una tapa significativa, nova i que pogués enganxar la gent”. El tàndem va idear una petita croqueta feta de patata i bocins de carn que anava coberta amb una salsa picant i allioli que a la gent li va començar a agradar. 

Abans d’incloure-la a la carta, va haver de passar una prova de foc: el paladar de l’Enriquet, un veí de l’escala on vivien Soler i la seva família. “Li va posar una bomba amb picant, i quan la va provar va exclamar: 'Hòstia, això és una bomba!' Als meus pares els va agradar el nom i així es va quedar”. 

"La recepta de les salses és del meu pare. Ningú mai li va ensenyar a fer-les”, explica. En Josep Maria recorda que, llavors, a la bomba la definien segons les salses que l’acompanyessin: “Si a la bomba l’acompanyava només allioli se li deia femella, si era només picant, mascle, i si portava ambdues salses, la marica”. Davant la incorrecció del terme, ell reconeix que “això avui no és políticament correcte”, però també reconeix amb humor que tots els valents demanaven la mascle: “Al final tots acabaven plorant de tant que picava la bomba”.

En l'actualitat, la bomba amb allioli i la salsa picant és la més sol·licitada.

Gràcies al boca-orella, la gent portava els seus amics per fer-los la putada i el local es va començar a fer famós el barri. “Molts s’han adjudicat la propietat de la creació de la bomba quan és mentida”, i afegeix confiat que “si creuen el contrari, que m’ho diguin a la cara”. 

Tapes i esmorzars de forquilla

A les 11 del matí, La Cova Fumada estava plena de gent esmorzant amb un gotet de vi, en alguns casos aiguat, o una cervesa. A la majoria de taules hi havia plats de sardines, cap i pota i d'altres, com pop. S’ha recorregut un llarg camí des del principi, el 1945, en què “només obríem els caps de setmana”, diu el Josep Maria. “Ara s’han posat de moda els esmorzars”, sentencia en una sala plena de gom a gom.

A les 11 del matí La Cova Fumada és plena de gom a gom.

El canvi, explica en Josep Maria, es va produir arran de “la incorporació de la dona al món laboral. La gent va començar a dinar a fora de casa.” La Cova Fumada, davant la necessitat d’oferir dinars, va haver de fer noves tapes basades, sobretot, en menjar del mar. “Tenim una barca de pesca i cada dia portàvem gambes, escamarlans… Les sardines surten molt perquè la gent no en cuina a casa; fan molta pudor”.

Mantenir la línia de qualitat del producte és, per Soler, la clau de l’èxit. “Tots els productes són frescos i de proximitat. Si no trobem el producte anem al mercat central”, admet. Les barques de pesca que abans portaven el gènere als locals ara s’han convertit en empreses, fet que ha encarit el producte, però que no ha aturat Soler de nodrir la seva carta amb els aliments típics del mar. “Un dia ens sortirà millor o pitjor, però a tothom no li pot agradar. A mi m’importa que li agradi a la majoria”. 

La carta de La Cova Fumada, conformada per productes frescos i de proximitat.

Impassible davant la clientela

La Barceloneta també ha canviat molt des que van obrir la bodega. “Això abans era un poble”, diu el Soler. Ara, els turistes inunden els carrers que havien vist els nens córrer, però La Cova Fumada no té problemes. En Josep Maria conta fins a set taules ocupades per gent del barri i es molesta perquè “hi ha veïns que despectivament es queixaven que venien estrangers”. Intento tenir atencions per als del barri, però també tractar a tothom de la mateixa manera”, diu ell.

"Els guiris són persones com nosaltres, no ens n’oblidem. I són molt agraïts, perquè Barcelona els maltracta amb preus abusius, com a les Rambles, on els atraquen a mano armada”, assenyala Josep Maria. “Quan vas a Roma busques els millors llocs o vas a la Rambla perquè te la clavin?”, diu, contestant als seus clients alhora que es compara amb l’elit gastronòmica italiana.

De la mateixa manera, en Josep Maria diu que al seu local mengen comensals de tot tipus de classe social: “Aquí venien presidents de companyia i s’asseien a les taules a menjar sardines. També venia gent que havia d’aglutinar uns calés per poder esmorzar i també se’ls tractava igual”. 

La barra del bar del local.

‘La Bomba’ Navarro

De la Barceloneta al món, La Cova Fumada ha aconseguit sortir de les fronteres del barri. Pep Guardiola, Gérard Depardieu o Estiarte han vingut a tastar la tapa estrella del bar. Tot i l’orgull, Soler no és gaire partidari d’anar posant fotos pel local. Les parets pràcticament buides ho corroboren.

Només hi ha una foto que se salva, però: la de la família amb Juan Carlos Navarro. “Ens va fer gràcia perquè era amb La Bomba Navarro”, explica ell. "De fet, va ser en Lluís Canut, un habitual del local, qui el va portar per això”. 

L’èxit del local és aclaparador i el manté ple de gom a gom, fins i tot a mig matí. Tal és la fama, que La Cova Fumada no necessita cartell. “La gent ja sap que estem aquí. Al bar del Magí i de la Maria”, es sincera Soler. Tot apunta que el bar, malgrat els canvis que ha patit la Barceloneta i l'arribada dels turistes, seguirà sent un local emblemàtic del barri.