Quan arriben dos quarts de cinc de la tarda, els carrers de Barcelona passen de l’aparent tranquil·litat de l’hora de la migdiada a un caos format per cotxes aparcats en doble fila, embussos cada dos carrers i multituds agrupades a la sortida de les escoles. Per posar remei a aquest col·lapse de la mobilitat, entre altres raons, l’Ajuntament ha apostat fort pels desplaçaments en bicicleta. El carril bici del carrer d’Aragó, inaugurat el desembre de 2020, n’és un exemple paradigmàtic i polèmic a parts iguals.

“Jo l’agafo cada setmana i és molt segur” explica en Quim, que pedaleja fins als entrenaments de futbol, “però com que és nou, els cotxes encara no estan acostumats a vigilar en girar”. D’altres, com la Berta, usuària habitual del Bicing, no ho tenen tan clar: “Jo no m’hi poso. Em fa massa respecte.”

Quan falten cinc minuts per a la fatídica hora, a la cantonada d’Aragó amb Sicília no hi circula ningú. De fet, no és fins que arribem a Roger de Flor que apareix el primer usuari de la via ciclista: un patinet elèctric que circula en direcció contrària, a velocitat constant, sense cap altre vehicle que alteri la seva marxa. A priori, tot sembla indicar que l’èxit del carril és qüestionable; la cosa canvia, però, a l’altura del Passeig de Sant Joan.

Aragó #bicibcn 2/2

Cap carrer sense carril bici! pic.twitter.com/Q0PUDROMLs

— pm10no2 (@pm10no2) December 21, 2020

Allà, l’afluència de bicicletes comença a ser visiblement major. Dos agents dels Mossos d’Esquadra aturen un noi que va sense mascareta sobre un patinet elèctric, l’identifiquen i finalment li permeten procedir la seva marxa. Sembla, però, que no és l’única protecció de la qual prescindeix: com la majoria d’usuaris del carril bici, no porta casc. Malgrat que només és obligatori per a patinets amb motor que superin els 20 kilòmetres per hora,  l’ajuntament i la Direcció General de Trànsit recomanen utilitzar-lo sempre. Res més lluny de la realitat: la gran majoria de persones van amb el cap descobert.

L'hora i el lloc del conflicte

Cinc carrers més endavant és on es troba la zona més conflictiva del recorregut. A Pau Claris, quan el rellotge marca tres quarts de cinc, una munió de pares i mares esperen a les voreres que els fills surtin de les escoles de la zona: el Col·legi Lestonnac, l’IES Jaume Balmes i les Escolàpies de Llúria, entre d’altres. Davant d'unes voreres que no són prou amples per absorbir tanta gent, hi ha qui opta per situar-se a la via ciclista, obstaculitzant completament el pas als qui hi transiten.

Quan per fi surten els nens, molts es posen a jugar al bell mig del carril bici, amb l’aparent vistiplau dels pares. No passa gaire estona, però, fins que un repartidor es veu obligat a esquivar a tota velocitat una de les criatures. És llavors quan els pares decideixen que ja n’hi ha prou, que és hora d’anar cap al cotxe que han aparcat convenientment en doble fila. Algunes famílies marxen a peu, d’altres van a buscar el transport públic; en bici, però, només hi van un pare i un fill que baixen Pau Claris.

Precisament, una de les reivindicacions d’Eixample Respira és fer carrils bici segurs per arribar a les escoles. “Ens trobem que molts dels carrils actuals, ja perquè són estrets o perquè van al costat dels carrils cotxe, fan que moltes famílies no ens atrevim o ens faci por posar els nostres fills en aquests carrils bici”, explica Guille López, portaveu de la plataforma veïnal. No obstant això, consideren que cal més carrils segregats i amples com el del nou carrer Aragó.

Molts pares s’acosten a comprar berenar a un forn proper a l’escola. La noia que els atén explica que al seu antic lloc de feina havia de creuar un carril bici de doble sentit per llençar la brossa. “Mentre tirava les bosses als contenidors havia de vigilar que no m’atropellessin”, diu. “Els contenidors d’aquí davant són iguals. Nosaltres no els fem servir, però no m’imagino com ho deu patir la gent gran que viu per aquí.”

Un home envaint el carril bici per tal de llençar les escombraries

La quotidianitat del perill rodat

Travessant el Passeig de Gràcia, en un dels encreuaments més transitats de la ciutat, una moto i un cotxe giren a l’esquerra, tot i no tenir preferència. Gairebé atropella un noi que circula en bici. Cap dels tres, però, sembla immutar-se; és com si escenes d’aquest caire les visquessin cada dia.

Deixant enrere la Fundació Tàpies, altra vegada, uns contenidors es troben situats just al costat del carril bici, de manera que l’única manera d’utilitzar-los és envaint aquesta via. La dependenta de la cafeteria de davant corrobora el que explicaven a l’altre forn: “No sé si és perquè no en són conscients o perquè els és igual, però la majoria de bicis no frenen quan em veuen. L’altre dia gairebé xoquen contra mi i, en lloc de disculpar-se, em van insultar.”

Lluny ja del centre de la ciutat, arribant a la Plaça del Dr. Letamendi, l’afluència de bicis i patinets torna a reduir-se al mínim; en canvi, molts es troben aparcats, lligats a fanals o a punts d’ancoratge metàl·lic. El Passeig de Gràcia ha esdevingut la columna vertebral per a la majoria de ciclistes i patinadors.

El del carrer d’Aragó és només una de les desenes de vies ciclistes de Barcelona, que aspiren a reduir el trànsit i la contaminació, i a fer la mobilitat de la ciutat comtal una mica més fluida. “Al final, si vols que creixi aquesta mobilitat ha de poder ser una mobilitat segura i seriosa com la resta”, defensa el portaveu d’Eixample Respira. Per fer d’aquest objectiu una realitat, però, vianants, conductors i ciclistes hauran d’assumir un esforç en fer un ús correcte del carril bici; de no ser així, les conseqüències negatives salten a la vista.