Cría Cuervos: i et trauran els ulls
Cría Cuervos: i et trauran els ulls
Per Arnau Martín
Publicat el 22 de juny 2022

La passada nit revisava Cría Cuervos, l'obra mestra del cineasta Carlos Saura. Poc vaig poder dir després d'un primer visionat; era massa jove i mancava de perspectiva en relació amb la història del cinema. Ara, però, els ulls d'Anna Torrent impacten en mí de forma molt més penetrant. 

El film emergeix a partir d'un entrecreuament entre El Espíritu de la Colmena, de Víctor Erice, i Viskningar och rop, d'Ingmar Bergman, i posa el focus a una llar ocupada per dones enclaustrades. L’òptica, però, és la d'una nena innocent i observadora.

Cal descriure el personatge de l'Ana Torrent, eix vertebrador de la pel·lícula i principal element d’interès. El seu paper és interesantíssim i complexíssim alhora, representa un autèntic estudi de la psicologia infantil, atès que perd als seus dos pares, un general feixista i una dona malaltissa. Escolta amb regularitat la cançó ¿Por qué te vas?, de Jeannette, a més de ballar-la amb les seves germanes, perquè li aporta la seguretat i la calidesa que la seva tieta, encarregada de la tutela, no sap transmetre.


El film aprofundeix en la seva superació del dol i l’adaptació a un entorn nou, amb noves regles imposades per la seva tieta, interpretada de manera brillant per Mónica Randall. No és trivial tenir Estiu 1993, de Carla Simón, al punt de mira, perquè la seva òpera prima esdevé una derivació d'aquest conflicte, teixit entre naturalisme, contenció gestual i escriptura a través del muntatge. 

D’altra banda, criden l’atenció objectes com les potes de pollastre de la nevera de la casa. Saura no deixa de banda el potencial al·legòric de les imatges en cap moment, i quan sembla que la narració s’encaminarà cap a una mena de fabulació, amb personatges vius i morts que conflueixen en els mateixos punts, el cineasta és capaç de dominar la memòria visual de l’espectador, i en diverses ocasions adreça els nostres ulls cap a la nevera, com si ens convidés a no desconcentrar-nos. 

En altres pel·lícules exemplars com La Prima Angélica ja emprava la dislocació temporal com una eina inherent al relat, en aquest cas per pensar una història de caire proustià on el protagonista rememora un romanç de joventut, amb la diferència que està acompanyat de la seva família i no recrea els records en soledat. 

En alguns moments, la versió adulta de la protagonista de Cría Cuervos s'adreça a l'espectador des d'un primer pla, trencant la quarta paret anàlogament a les protagonistes del film d’Ingmar Bergman, que interrompen el flux narratiu per fer variar el punt de vista. 

Les aparicions dels fantasmes del pare i la mare a Cría Cuervos remeten directament a la psicoanàlisi freudiana, i una de les escenes més ambivalents té lloc durant els primers minuts de la cinta, on l'Ana de petita es veu a si mateixa a dalt d'una teulada: unes primeres pinzellades del que serà la seva relació amb la mort. Entre els seus tristos instants al llit, esperant a la seva mare que li expliqui un conte, trobem un preciós pont de comunicació amb el llargmetratge d’Erice. 

Tota la cuirassa de la pel·lícula, de la mateixa manera que retrats generacionals com Los Golfos o La Caza, és perfectament interpretable com el mirall del país que acabava de sortir de l’ombra i el terror. És arrel familiar però també nacional, i Carlos Saura ens ho remarca amb els contrapicats més agressius de la seva filmografia, dirigits als camarades del pare mentre l’acomiaden a un fúnebre enterrament.   

En definitiva, una obra equilibrada, sòbria i emotiva, que mai es passa de mida i és perfectament conscient dels seus riscos i artificis.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —