La situació de l’habitatge a Catalunya s’ha convertit en un dels principals problemes socials dels darrers anys. A Barcelona, el preu mitjà del lloguer supera els 1.000€ mensuals, una xifra inassumible per a moltes famílies i especialment per als joves, que veuen l’emancipació com un objectiu cada vegada més llunyà. La problemàtica afecta la capacitat econòmica, i l’estabilitat emocional i social de les persones.

L’encariment del lloguer, la precarietat laboral i les pràctiques abusives per part d’immobiliàries i propietaris són factors que agreugen la situació. Una suma de causes que té conseqüències directes en la qualitat de vida: l’estrès, l’angoixa i la incertesa pel futur són sentiments compartits per molts llogaters. Mentre el debat públic es concentra en possibles solucions com l’ampliació del parc d’habitatges socials, la regulació del preu del lloguer o la penalització de pisos buits, la realitat de milers de persones que lluiten per mantenir un sostre sobre els caps és cada vegada més dura.

Sis testimonis expliquen en primera persona les seves vivències amb un mercat que sembla dissenyat per expulsar-los: des de pisos en condicions insalubres fins a la impossibilitat d’independitzar-se o l’amenaça constant de ser desnonats. Les seves històries reflecteixen la magnitud d’un problema que reclama solucions urgents.

Ana, 40 anys

“És frustrant no poder avançar perquè el sistema està dissenyat per mantenir-te al límit”

Quan vaig llogar el meu pis a Sants fa 12 anys, semblava una bona oportunitat per construir una vida estable. Aleshores, el preu era raonable. El lloguer ha anat pujant progressivament fins als 850€ que pago ara, tot i viure en un pis en condicions deplorables. El problema és que he anat pagant cada cop més per un lloc amb humitats que no es van arreglar fins que la situació es va descontrolar.

Les humitats eren allà des del primer dia i amb el temps van començar a afectar a més veïns, però no es van arreglar fins que una cascada d’aigua va començar a caure des del pis de dalt. Van obrir un forat al sostre del meu lavabo per arreglar les canonades i no el van tancar. Va quedar obert durant un any. Reclamava i reclamava, i em donaven llargues mentre el pis s’anava degradant. Finalment, amb l'ajuda del Sindicat de Llogateres, van venir a fer les reparacions. Demanava també una indemnització per la insalubritat i les condicions en què havia estat vivint. No hi va haver manera. Encara avui continuo pagant el mateix preu, com si tot estigués en perfecte estat. La propietària ni tan sols vol parlar amb mi.

La situació ha estat devastadora. Durant les obres, vivia en un caos total: mig pis picat, ansietat constant i sense suport per poder gestionar-ho. Les conseqüències van més enllà de l’economia i l'ansietat constant em va costar la feina. Quan treballava, més del 70% dels meus ingressos anaven directament al pis. Ara estic a l'atur i no rebo cap prestació, així que destinar tot el que tinc al lloguer és l'única opció. És frustrant no poder avançar perquè el sistema està dissenyat per mantenir-te al límit. Fora de Barcelona tampoc no és una alternativa, perquè el panorama és igual de desolador. És una realitat que no ofereix sortides, és com viure en un equilibri constant sobre el precipici. 

Em costa imaginar un futur. El meu projecte de vida sembla un somni impossible. No puc ni plantejar-me construir res, perquè no sé mai què passarà el mes vinent i qualsevol imprevist, com trencar-se una dent, es converteix en un drama. Un projecte de vida en solitari és impensable amb aquests preus, potser hauré de continuar compartint pis fins que em mori.

Pau, 24 anys

"S'ha de deixar d'idealitzar la idea de compartir pis fins als 30 anys"

Durant tres anys i mig he viscut compartint pis amb quatre persones. La meva habitació era l’altell del menjador i tres de les quatre habitacions de la casa no tenien finestres. Fa uns mesos vaig decidir que volia deixar de viure en un "zulo". Quan vaig buscar pis al meu barri, Sants, el panorama era desolador. L’escassa oferta que hi ha és caríssima i les encara més escasses bones opcions, duren menys d’un dia als portals d’immobiliàries. L’única alternativa vàlida en l'àmbit econòmic i d’habitatge l’he trobat a Sant Andreu. Ara arribo a casa caminant i em sento aliè als carrers. Em ballava molt marxar del meu barri i he acabat fent un exercici de realisme.

I s’ha d’assenyalar les immobiliàries. Buscar pis és una odissea. Com a jove, et descarten per les teves nòmines o et demanen avals inassumibles. I quan ja ets al pis t’ho posen difícil. Ens volien pujar el lloguer un 7% per l’IPC. Els vam haver d’enviar una captura del BOE, on deixava clar que per l’IPC tan sols s’havia d’apujar un 2%.

A banda dels propietaris, que fan servir els administradors com a murs i et posen bastons a les rodes. Al pis de Sants no ens permetien obrir unes finestres del menjador. Vam perseguir-los durant dos anys amb la llei d’habitabilitat a favor. I fins que no vam amenaçar de deixar de pagar el lloguer, no va venir un operari a obrir les finestres.

A mi m’agrada compartir pis en la meva etapa juvenil. Ara bé, actualment, la majoria de pisos de gent jove no compleixen amb les condicions d’intimitat i privacitat necessàries. Al meu pis de Sants, no podia anar a dormir si algú estava mirant una sèrie al menjador. És una sort que vivia amb amigues, si ho hagués fet amb desconegudes hauria tornat a casa els pares. S’ha de deixar d’idealitzar la idea de viure amb amics o desconeguts fins als 30 anys.

Naoufal, 40 anys

“Perdre l’habitatge significa perdre-ho tot”

Barcelona no és només la ciutat on treballo i on vaig estudiar, és la meva llar. Sempre he viscut de lloguer aquí i mai havia tingut problemes amb cap propietari. Tot va canviar el febrer del 2018, quan em vaig traslladar a un pis a Roquetes, un barri obrer i molt humil de Nou Barris.

Aquell febrer vaig firmar un contracte de lloguer estàndard de tres anys, amb les pròrrogues legals corresponents. Els primers anys tot va anar bé, però amb les pròrrogues van començar a intentar apujar el lloguer de manera il·legal. Recordo que, una vegada els vaig escriure per WhatsApp dient-los que no era legal i, tot i que van reconèixer el seu error, això no era més que una estratègia per veure si colava. Sempre ho feien tot per WhatsApp, de manera informal, intentant que no em fixés en les irregularitats.

El gener del 2024, em van avisar amb només 46 dies d’antelació que no renovaven el contracte. Sabia que trobar un altre lloc era gairebé impossible en tan poc temps i els vaig proposar acceptar una pujada del preu del lloguer si em permetien quedar-me amb un contracte estable. Ara bé, em van oferir una opció abusiva: un contracte de temporada de només 11 mesos, una pujada de 250 euros i honoraris de 1.000 euros completament il·legals. 

Amb dues filles i la por a quedar-me sense sostre, vaig sentir que no tenia alternativa i vaig acceptar. Després de pagar tots els diners que em demanaven, incloent-hi una fiança incrementada, vaig posar-me a investigar i vaig descobrir que el contracte que m’havien fet firmar era fraudulent. S’aprofiten de la por i del fet que tenen el poder.

Quan vaig intentar trobar un altre pis, em vaig topar amb una realitat desesperant: per cada pis que visitava, hi havia més de 400 candidats. Les agències rebien tantes trucades que havien de retirar els anuncis pocs minuts després de publicar-los: un pis de 1.200 euros es va col·lapsar en 15 minuts; una bogeria.

Només demano una cosa: un contracte just i llarg. No soc un nòmada digital, ni un turista. Aquesta ciutat és casa meva, però ens estem plantejant fins i tot marxar del país, perquè perdre l’habitatge significa perdre-ho tot.

Víctor, 26 anys

“Tu no tries el pis, el propietari o la immobiliària et trien a tu”

Vivia a Badalona de lloguer per sota del preu de mercat i pagava 240€. Els propietaris van voler vendre la casa i amb tres amics vam començar a buscar pis a Barcelona. Entràvem a veure pisos en tandes de vuit o deu persones, et feien entregar paperassa, nòmines i, fins i tot, cartes de motivació; no és molt diferent de buscar feina. Trobes opcions a preus raonables, però hi ha moltíssima competència: els anuncis a plataformes com Idealista volen en mitja hora.

Nosaltres érem tres nois joves, dos d’ells autònoms; condicions que fan molt difícil que t’escullin. Tu no tries el pis, el propietari o la immobiliària et trien a tu. Buscàvem un pis a Barcelona i va ser impossible. Vam acabar entrant de lloguer a un que ja tenia llogat un dels amics. És la realitat actual i s’ha d’explicar. La gent troba pis per la seva xarxa de contactes: o tens avantatge econòmic o et salven els contactes. Així, per exemple, una persona immigrant que acabi d’arribar ho té molt més difícil.

De Badalona he passat a Sant-Gervasi. Jo no hauria triat aquest barri i dubto que m’hi arreli mai, però ja no es pot triar la zona de la ciutat on vius. Amb el grup d’amics de la infantesa hem passat de viure a cinc minuts a estar dispersats entre Badalona, Terrassa, Parets del Vallès i Barcelona. Si poguéssim triar viure més a prop, ho faríem, però tu no tries el lloguer i la precarietat de l’habitatge afecta directament les relacions personals amb els amics.

Tinc confiança que el moviment per l’habitatge agafi força. Crec que serà un tema cada vegada més central i és una frustració que qualsevol partit polític pot defensar amb els seus arguments. El greuge més gran és la quantitat de pisos buits que hi ha a Barcelona i la prioritat que es dona al lloguer de temporada. Gran part del parc d’habitatge no és d'ús residencial. Però clar, posar en dubte la propietat privada costa més. Així com la legislació protegeix el medi ambient, també hauria de fer-ho amb els habitatges dels barris.

Pedro, 58 anys

"La meva situació amb el lloguer m'ha limitat com a pare"

Fa deu anys em vaig separar i vaig haver de marxar de la casa on viva. En aquell moment ja no vaig poder abordar la despesa d’un pis per mi sol. Vaig tenir la sort que un bon amic que viu a Madrid i té un pis llogat a Barcelona tenia una habitació lliure. Hi porto deu anys vivint, pago 350€ i comparteixo el pis amb un amic meu de tota la vida.

He hagut de renunciar a l’espai propi, a la intimitat i a la relació amb el meu fill. Quan vaig començar a compartir pis, ell tenia dotze anys i al principi es quedava a dormir amb mi. Els dos a la mateixa habitació. Però quan va començar l’adolescència volia intimitat i ja no es quedava, i hi vaig perdre el contacte. Quan no convius amb ell, l’has de buscar per coincidir i trobar sistemes per mantenir el contacte. La meva situació amb el lloguer també m’ha limitat com a pare.

Fa uns mesos, l’amic que ens lloga el pis ens va dir que el volia vendre. Sense posar-nos pressa va avisar-nos que anéssim buscant alternatives. He estat mirant per anar-me’n sol i és impossible. Més si vull estar al barri i mantenir els lligams que tinc. Encara que vagis cobrant, ara mateix no pots quedar-te al barri vivint sol. I anar-te’n a compartir pis amb un desconegut és estressant.

A la feina m’adono que la gent s’està buscant la vida i es troba amb un sistema que no és amigable. Tot i treballar i guanyar diners, segons el color de pell no els lloguen el pis. Les condicions per llogar un pis són molt dures. El meu contracte acaba el març i no tinc la garantia que després em renovin. Les feines no són sempre estables. Tampoc puc marxar de Barcelona. Faig horari partit a la feina i necessito viure-hi a prop per poder anar i tornar.

Hi ha moltíssims pisos buits i això s’ha de solucionar. És un problema que es va enquistant i acabarà amb la gent marxant de Barcelona i convertint-la en una ciutat fantasma. Qui ja té el cul assegut a un pis no es para a pensar en la magnitud del problema. I és una pena. Amb el sistema individualista actual, si jo estic bé, m’és igual la situació de la resta.

Marta, 27 anys

“L’angoixa de veure com passen els anys i continuo atrapada a casa dels pares és insuportable”

Soc mestra d'educació infantil interina i com que no tinc un contracte fix, em resulta impossible independitzar-me. Arriba un punt que necessites intimitat, autonomia i sentir-te una persona adulta, però l'autonomia sense estabilitat econòmica sembla una utopia.

Fa quasi dos anys que busco un lloc per viure, però no hi ha manera; els preus són un atracament: pagar 500€ per una habitació em sembla una bogeria. I els pocs pisos que trobo demanen requisits surrealistes com ingressos mínims de 4.000 o 5.000€ i contractes indefinits. Fa poc vaig visitar-ne un a Castelldefels que em demanaven 950€ sense nevera ni rentadora, i amb el lavabo i la cuina per reformar…

Els preus fan impossible que les persones joves puguem independitzar-nos. El meu pressupost és modest: no puc gastar més de 450€ entre lloguer i despeses, ja que només guanyo uns 700€ al mes. Això em limita moltíssim. Com es viu si el lloguer s'emporta més de la meitat del meu sou? Em sento atrapada en un cercle viciós.

Els problemes no són només els preus, sinó també el tracte de les immobiliàries i propietaris. Vaig intentar negociar per pagar el mateix que els antics llogaters i em van dir que ja havien aconseguit llogaters, quan era mentida. Van preferir deixar el pis buit abans que cedir. És desolador passar per davant d'aquell pis encara buit, pensant que vaig ser rebutjada per voler ser justa.

La realitat que visc no només afecta les meves possibilitats d’independitzar-me, sinó que també crema la meva relació amb els pares. Et sents petita, frustrada. L’angoixa de veure com passen els anys i jo continuo atrapada a casa és insuportable.

No vull resignar-me, però és difícil mantenir l'esperança quan la situació no fa més que empitjorar. Sentir que la meva vida depèn dels capricis d’un mercat inassumible em desespera. Al final, estem pagant-li les vacances al propietari mentre nosaltres ens ofeguem. Si les coses continuen així, em veig destinant quasi tot el meu sou a pagar un pis, sense possibilitat d’estalviar ni viure amb tranquil·litat. I això, si tinc sort i trobo algun lloc que pugui assumir…