Cristina Álvarez: “Ningú té la meva vida i, per tant, ningú podrà explicar millor una cosa que jo he viscut” - Diari de Barcelona
Al seu estudi a la Facultat de Belles Arts, Cristina Álvarez (Barcelona) ens ensenya algunes de les seves darreres obres. Acompanyada d’un llenç, que ha titulat Lewis and Ishbel, la seva llibreta i una càmera, Álvarez —que sempre firma amb el sobrenom de Nevermybestwork— parla del seu procés creatiu, de la seva experiència com a artista emergent a Barcelona, i de les oportunitats que ha vist a l’estranger. Ara mateix es troba enmig dels preparatius per a l’exposició que farà el juny, que servirà com a tancament del seu últim any de carrera.
Sovint fas servir el terme artista multidisciplinar, tot i que la pintura ocupa un rol central en la teva obra. Com et definiries tu, com a artista, i la teva obra?
No vull que se m'encaselli molt en la pintura, perquè sí que és veritat que m'agrada molt pintar, però a mi el que m'agrada realment és l'art, moltíssim més en general, com ara la direcció d'art, la fotografia, l’escultura fins i tot… Em crida absolutament tot l'atenció, des de la serigrafia fins al gravat… Però sí que és veritat que he trobat alguna cosa en la pintura que em funciona molt. Tampoc no em considero artista, no m’agrada anomenar-me així, sinó una persona que crea, que li agraden absolutament totes les disciplines de l'art, i que està enfocada ara mateix en la pintura i la fotografia. Des de petita, sempre m'he fixat molt en com es relaciona la gent, com és la gent, com actua en determinades situacions…
T'inspira.
M’inspira molt. Crec que una de les coses principals de les meves obres. Per exemple, l'última que he fet, Lewis and Ishbel, que són dues persones que vaig conèixer als estats units i em van marcar molt, és la inspiració en l'espontaneïtat del dia a dia. Em passa alguna cosa, començo a indagar, i acabo creant una obra.
La teva firma, i usuari d'Instagram, és nevermybestwork. Per què aquest nom?
Quan vaig començar a pintar de veritat, que va ser durant el confinament, una forma que tenia que la gent no em jutgés era posant “no és el meu millor treball”, perquè així sentia que cada cop que algú ho veiés no pensaria “això és el que ella fa”. És una forma de reduir les expectatives. A cada obra a Instagram posava “not my best work”. I, quan em vaig canviar el nom, aquest estava agafat, i vaig dir doncs never. I així es va quedar, “nevermybestwork”.
Cristina Álvarez en una part de l'estudi, a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona | Irene Poza
Has dit que t’inspires en les teves experiències, en el teu dia a dia. Hi ha algun tema que sigui recurrent, que sempre tinguis la necessitat de representar?
Sí que és veritat que una de les coses que més es repeteix en els meus quadres és la relació entre dues persones. No parlo de res romàntic, parlo de la relació entre dues persones, la capacitat que tenen de comunicar-se, d'entendre's. Sempre m'ha cridat molt l'atenció com jo em comunico o com es comuniquen dues persones, dos individus. La meva obra sempre gira entorn l’individu.
Quins artistes consideraries els teus referents, aquells que t’inspiren o influeixen més?
La primera que em ve al cap és Christina Quarles. Vaig conèixer la seva obra a Londres, i em va cridar molt l'atenció. Vaig començar a mirar entrevistes seves, de com parla del gènere, dels cossos, i em vaig interessar moltíssim per aquest tema. Em vaig sentir molt identificada perquè mai deixa clar si el que pinta és una dona o un home, i això m’agrada, que qualsevol persona s’hi pugui sentir identificada. Ella juga molt amb cossos, espai, i maneres de sentir-se.
Qui més?
També és molt important Philip Guston. Vaig veure la seva obra en persona al MoMA i em vaig quedar al·lucinada. Sobretot perquè en el món de la pintura, quan ja entres a estudiar amb professors, la tècnica és molt important, la gent es fixa molt en l'oli, la tècnica… I aquest home, és un crack òbviament, però al cap i a la fi pinta com un nen. Pinta despreocupat. O potser no, però la sensació que a mi em transmet és de despreocupació. Quan el vaig veure em va donar energia per sentir-me una mica més lliure quant a ser tècnicament perfecta. A part, jo no en tinc gens, de tècnica.
L’any passat vas estar estudiant a Londres i Boston. Com ho vas viure? Quines diferències vas veure entre com està enfocada la carrera de Belles Arts aquí i allà?
L'altre dia a classe recordo que una professora va dir que quan tu crees, és molt important el context en què ho fas. Explicava que era molt important que nosaltres com a artistes ens fiquéssim en l'escena catalana, a Barcelona, en el nostre lloc. I jo pensava: val, sí, però porto mesos intentant buscar espais, intentant parlar amb gent… Sé que potser soc una artista que encara no s'ha construït del tot, però les oportunitats que he pogut veure fora en contrast a les que he pogut veure aquí són molt diferents. Òbviament influeix que, per exemple, la universitat dels Estats Units fos privada; això segur que influeix molt. Però sí que és veritat que allà vaig estar en dues exposicions, creades des de la mateixa universitat.
Es donen més oportunitats per exposar, és un context potser més ‘real’?
Clar, la universitat, cada mes, contractava una galeria i els alumnes anàvem a exposar. Aquí jo no he tingut una exposició mai. Em sembla una cosa súper excepcional, si fas una exposició a Barcelona. Però allà és una cosa molt comuna. Totes les meves amigues que segueixo de la universitat de Londres, totes tenen una exhibició cada mes, cada dos mesos… És diferent perquè és privada, òbviament, però sí que és veritat que jo, anant d’Erasmus, vivint la meva experiència, allà m'he sentit artista de veritat. Les circumstàncies, la gent, els professors, tot en general, li donava un sentit.
Quin?
De sobte, tenia sentit el que estava fent, la carrera de Belles Arts. I aquí torno a sentir-me inferior, a sentir que em queda molt camí… Allà, fins i tot havent-hi més gent i més competència, sento que hi ha més oportunitats i més llocs.
Com vius aquesta competència?
Encara que em munti la meva pel·lícula d'artista perquè haig de creure-me-la, em veig inferior respecte a tothom . No inferior, però no m'agrada pensar en competència, perquè penso que cadascú té el seu camí, i que el meu és d'una forma, ha estat donat d'una forma, i el de la resta ha estat donat d'una altra. Però sí que és veritat que arriba quart de carrera i tu veus els altres i inevitablement et compares.
I què penses?
Sempre penso que com ningú ha viscut la meva vida i com ningú té la meva vida ni les meves circumstàncies, ningú podrà explicar millor una cosa que jo he viscut, una realitat meva o un sentiment meu. Això sempre estarà en mi, a diferència dels altres. Ningú tindrà la relació que jo t'explicaré en un quadre amb el Lewis o l’Ishbel perquè mai els han conegut. Serà millor o pitjor, però no serà la mateixa experiència. És únic, meu i especial. Aquesta és l'única cosa que intento pensar.
Llibreta, càmera i pinzells | Irene Poza
Tornant al tema dels Estats Units i Londres, a part que les universitats fossin privades, creus que se li dona més importància socialment, un valor diferent, al món de l’art i la carrera de Belles Arts?
Sí, sobretot als Estats Units. Vaig conèixer a més gent vivint de l'art. Aquí ho veig moltíssim més complicat, més llunyà, o ja m'imagino la idea d'un artista a espanya súper precari, arribant ofegat a fi de mes… Hi haurà excepcions, però m'imagino la meva vida aquí sent artista d'una forma… Segurament és idealitzar també l'altre costat, però per la gent que vaig conèixer allà, realment crec que hi ha més possibilitats, suposo que perquè hi ha més gent, més ofertes… No ho sé per què, realment. Però sí que em sento més tancada aquí.
Què vols dir?
No sé com explicar-ho. Em fa cosa perquè sona molt de privilegiada explicar això, perquè jo m’he pogut permetre estudiar a aquests llocs. Quan parlo de les oportunitats, no m’oblido que soc una privilegiada, perquè no tothom té els diners per marxar. Em sap greu fer aquesta comparació, perquè he pogut viure això perquè econòmicament els meus pares s’ho han pogut permetre.
També té molta relació amb el que dius de la diferència entre una universitat privada i una pública. Segurament la pública d’aquí no té els suficients recursos per a organitzar una exposició mensual, i has de tenir molts diners per poder pagar per exemple un grau o màster de disseny en una universitat privada. El món de l’art és bastant elitista, al cap i a la fi.
Exacte. Molta gent ho diu això, que qui arriba a ser artista és perquè té diners, i jo crec que aquest és un factor molt important en el món de l’art. Conec alguns artistes que han aconseguit moltes coses sense diners, però la majoria de nosaltres que ens agrada l’art i que no fem res impressionant però també volem viure d’això, ens és molt complicat sense el factor econòmic. El material és molt car, i no és el mateix presentar un paper que presentar un llenç, les formes en què es presenta també són molt importants. A més, les galeries et demanen diners per exposar la teva obra, a menys que et contractin, però per això ja has de ser un artista molt més consolidat.
(...)
Una persona que té un màster de direcció d’art, que és llicenciada en alguna cosa d’art, que ha anat a la millor universitat d’art… Pot passar que no tingui talent, però té moltes més possibilitats d’arribar a triomfar, pels diners que ha tingut, per l’educació que s’ha pogut permetre. Hi ha un factor econòmic que no es veu.
Creus que ha sigut cap a bé o malament, tornar i veure que és tan diferent i que hi ha més oportunitats fora? Això t’ha motivat, anar fora i veure aquestes oportunitats, o t’ha desmotivat tornar aquí i veure que no les hi ha?
Una cosa que m'ha estat desmotivant molt és la dificultat que he tingut per trobar un espai per una exposició que faré el juny. He estat buscant espai, contactant per email… Sé que òbviament de la nit al dia no s'aconsegueix una exposició, però porto des del desembre buscant lloc, estem al març, i ara sembla que n'he trobat un, però he rebut "NOs" per tot arreu. Mai me n'han donat tants en la meva vida.
Afecta?
Quan et diuen cinc vegades 'no', comences a replantejar si realment no val tant la pena el que fas. Es parla molt de tota la moguda d’artistes emergents, dels centres cívics… Però mai no acaba sortint res. Moltes amigues l’únic que poden fer és participar en mercats, on les teves obres, en les que has passat 10 hores, estan a 10 euros. És molt dur presentar una cosa de la qual tu tens en moltes ganes i n'estàs orgullosa i que cap lloc ho vegi.
En què consisteix l’exposició de la qual parlaves? Té una data fixada?
Una part és el meu TFG, i una altra part resumeix els meus quatre anys de carrera. És una exposició que es divideix en dues parts: en una, sis obres són peces col·laboratives amb dones, amb les quals he tractat, m'he endinsat en la seva vida, en el seu món, i hem fet unes peces en comú. Algunes no són artistes, com la meva àvia. Són sis peces que parlen d'una posada en comú, no sols l'artista com a individu sinó un espai compartit.
I l'altra?
L'altra part són cinc peces meves, d'obra personal, que algunes les he fet a primer de carrera, unes altres a segon, a tercer… He agafat les que expliquen millor el meu procés, amb algunes que encara no s'han vist, per on he anat i com ha anat evolucionant la meva obra. Serà al voltant del 16 de juny, i el lloc el concretaré molt aviat, perquè com he dit ha costat molt trobar un espai. I ara tot just sembla que l'he trobat.
