[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Pablo Mérida
Publicat el 26 d’agost 2020

Per fi arriba als cinemes l'esperada pel·lícula de Christopher Nolan (Origen, Dunquerque). El director americà fa un cop sobre la taula i puja l'aposta amb Tenet, una de les seves pel·lícules més excessives i complexes. Prepareu-vos per un repte intel·lectual sense precedents. Això sí, la pel·lícula està a l’altura de les seves predecessores? És la millor obra de Nolan?

Christopher Nolan ens planteja un joc amb el temps i l'espai, en forma de trencaclosques visual, que ens farà estar atents a la pantalla per desxifrar cada escena, cada detall. Sens dubte, és la pel·lícula més desafiant del director, que farà les delícies dels fans del Nolan més metafísic i passat de voltes.

Un ritme massa frenètic per a uns personatges avorrits

Lamentablement, Tenet té algunes mancances que cal mencionar. La primera de totes és que el seu ritme frenètic li juga en contra. Com Dunquerque, planteja un compte enrere on el temps corre en contra dels personatges principals. Tota la pel·lícula és una cursa contrarellotge. El problema rau en el fet que els diàlegs en què s'expliquen els conceptes essencials del film (molt complexos, val a dir) també es produeixen amb un ritme frenètic, i arran de la seva concisió i rapidesa no acaben de funcionar del tot.

La pel·lícula té un ritme tan fort que no dóna temps a reflexionar sobre allò que s'acaba de veure o sentir i és bastant fàcil perdre’s en aquest embolic de trames i conceptes. És com un cub de Rubik que cal desxifrar però amb només vint segons per resoldre'l. 

La pel·lícula sembla tenir pressa i la rapidesa no ens permet gaudir de les seves referències. Foto: FilmAffinity

És sorprenent que, malgrat les dues hores i mitja de durada, que no és poca cosa, la pel·lícula sembla tenir pressa. Ens presenta la trama i els personatges amb una rapidesa aclaparadora que no ens permet arribar a entendre ben bé què passa, i ja no diguem gaudir dels seus detalls i referències, dels quals està ple. Perquè m'entengueu, Tenet sembla una carrera per arribar al proper gir de guió, a al pròxim viratge grandiloqüent que impressionarà l'espectador, però no aferma bé allò bàsic: què està passant, per què està passant, qui són aquests personatges i què volen.

Sembla que Nolan, en el seu afany de crear una trama absolutament revolucionària (que ho és), relega a un paper secundari els personatges i la trama mateixa, que acaba sent un mer joc intel·lectual molt intel·ligent, però sense profunditat ni esperit.

Si a això se li suma uns personatges anodins i poc carismàtics, amb els quals és difícil empatitzar, la cosa comença a preocupar. El personatge principal, un agent secret interpretat per un avorrit John David Washington, ni s'immuta quan presencia fenòmens temporals del tot sobrenaturals i tampoc sembla importa-li massa que hi hagi un complot que posa en perill a tota la humanitat. Sembla que no tingui sang a les venes.

En més d'una ocasió, el personatge ens ha de recordar que ell és el "protagonista" perquè no se'ns oblidi, i ho dic literalment (no és broma). La pel·lícula compta, a més, amb un elenc d'actors de gran renom (Kenneth Branagh, Robert Pattinson...) que no està gens aprofitat, ja que tots encarnen personatges secundaris i circumstancials.

Acció explosiva però imperfecta

Però, compte, la pel·lícula té alguns aspectes positius que cal remarcar. Per començar, visualment és espectacular. Compta amb escenes d'acció que són pura dinamita i ens faran agafar a la butaca del cinema en plena tensió. En aquests punts el ritme frenètic del film arriba al seu colofó, amb unes solucions visuals veritablement cridaneres i, sobretot, enginyoses, ja que gairebé no compta amb efectes especials digitals. En aquests punts, es mostra com un blockbuster explosiu i sorprenent, amb personalitat a dojo.

Tenet gairebé no compta amb efectes especials digitals. Foto: FilmAffinity

No obstant això, el punt més censurable que se li pot atribuir a les escenes d'acció és la seva banda sonora, composta per l'oscaritzat Ludwig Göranson; que intenta emular l'estil energètic i potent de les composicions de Hans Zimmer, però acaba sent un mer soroll de fons, ensordidor i pesat, que no aporta res al film.

Trobo a faltar les composicions més equilibrades de Zimmer, que enaltien tant el ritme de les escenes més frenètiques com les pauses en els diàlegs. Sens dubte, Görinson aconsegueix incrementar la tensió de la pel·lícula, però d'una manera més tosca que, en línies generals, no assoleix les quotes de perfecció tècnica de les seqüències d'acció.

Única com Nolan

Però sens dubte, el més destacable de Tenet és l'audàcia del mateix Christopher Nolan, que és digna de menció, ja que té el valor de córrer riscos (alguns més encertats que d’altres), tant en la seva faceta com a guionista com en la de director. Amb les seves llums i ombres, és una pel·lícula amb una estructura única, el que li confereix una personalitat impossible d'imitar.

La concepció del temps i de l'espai és el punt veritablement revolucionari de la proposta, i malgrat les seves llicències argumentals de vegades reprotxables, l'originalitat és un aspecte innegable. Tot i així, la seva originalitat compensa les seves mancances?

Una pel·lícula amb alts i baixos

Tenet és la demostració que a vegades les bones idees no són suficient. Tot i comptar amb acció espectacular, girs de guió i elements de ciència-ficció mai vistos, Nolan no aconsegueix arribar a la qualitat d’altres de les seves pel·lícules. Per què? Senzillament perquè aposta massa per la seva vessant metafísica i complexa i no aprofundeix en els personatges ni es para a plantejar una trama coherent i solida. És per això que tot i ser original com ella mateixa, Tenet no deixa de ser un mer experiment visual vuit.

Crec que aquesta pel·lícula dividirà al públic. Com va ocórrer amb la darrera pel·lícula de Tarantino, els fans més acèrrims del director gaudiran i defensaran Tenet mentre que gran part del gran públic es quedarà fred amb la proposta que, tot i comptar amb tots els mitjans imaginables, no arriba al cor. Ara només queda esperar si a la pròxima va la vençuda. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —