Després que plogués a bots i barrals a la ciutat de Barcelona, instants abans del partit, el cel era encara gris, però el culer guardava l'esperança que el xàfec amainés i pogués anar a l'estadi sense impermeable i amb ganes de veure bon futbol. El cert però, és que a can Barça plou sobre mullat. I l'aficionat ja s'ha revestit d'una cuirassa a prova de decepcions, derrotes, empats i, el que és pitjor, partits sense identitat ni idees. Un Barça gris ha rascat un punt davant d'un Granada que, defensiu, oportunista i especulador, ha sabut treure de polleguera els blaugranes i les 27.000 ànimes que mig omplien el Camp Nou.

Els tres punts no eren transcendentals. No haver-los aconseguit no minva la candidatura del Barça a guanyar aquesta lliga ni resta competitivitat a un grup que, avui especialment, era joveníssim: la mitjana d'edat de la defensa titular del Barça no arribava ni als 20 anys; Èric Garcia, Araujo -l'home del partit-, Dest i Balde conformaven la defensa. I l'aposta per les cames fresques i la inexpertesa s'ha traslladat alhora a la davantera, amb un Demir actiu a la banda dreta i uns canvis, els Riqui Puig, Mingueza i, sobretot, Gavi, que fan brollar una petita guspira d'il·lusió en els ulls del culer -potser obligada, potser per necessitat-.

I amb aquesta tropa de joves talents, Ronald Koeman se la jugava. La cita del tècnic neerlandès amb el Granada no valia tan sols els tres punts, sinó que refermava -si guanyava- o qüestionava -si empatava o perdia- la seva continuïtat. Amb un Camp Nou alterat, emprenyat i que a la mínima saltava contra el rival, l'estètica i la retòrica meteorològica acompanyaven -per desgràcia seva- la figura Koeman: l'empat contra el Granada pot haver estat el judici final?

I és que el Granada no li ha posat fàcil. Ja al minut dos de la primera part, mitjançant una centrada des de l'esquerra de l'atac granadí, Domingos Duarte ha materialitzat el primer i únic gol dels andalusos: un cop de testa encertat i inabastable davant d'un Ter Stegen que poca cosa hi podia fer.

A partir d'aquí, el guió estava escrit: el Barça apretava sense sort ni capteniment i el Granada suportava amb nota unes envestides culers poc perilloses. Amb tot, Memphis buscava, obert a la banda esquerra, metres que li permetessin endinsar-se en zones en què se sentís còmode i pogués encarar a porteria. Imprecís, tot el que generava van ser córners i alguna ovació culer que resava: "Memphis, Memphis". Tot i que sembli que diguin "Messi, Messi", l'argentí és a París, cabrejat amb el míster. I el Camp Nou ja no s'encomana a cap geni que es posi l'equip a les espatlles. El Barça és terrenal.

Memphis intentant fer, sense encert, una xilena durant el partit.

Igual de mundà que el Granada que, durant tot el partit, es va dedicar a perdre temps per tal d'esgarrapar els màxims punts possibles. Fins a l'extrem que Luis Maximiano, el porter, va ser en el punt de mira de l'afició blaugrana: es prenia el seu temps per sacar de porteria i les xiulades eren eixordadores. 

Els nervis de l'afició i jugadors del Barça només es dissipaven momentàniament quan alguna pilota al pal (com la de Sergi Roberto al minut 18) trencava un silenci provocat per la poca afluència de públic arran de la pandèmia i, també, l'apatia cap a una plantilla que no acaba d'entusiasmar el culer.

Malgrat l'aparent domini i setge blaugrana, el Barça seguia intentant-ho però no era millor que el seu rival. No hi havia pólvora a la davantera que desequilibrés. Tot i això, sí que es van veure esclats de velocitat i talent, com el cas del debutant Balde, qui va haver de ser substituït al 42' per una lesió. El Camp Nou li va acabar corejant el nom.

Gerard Piqué assegut durant el partit, en què ha entrat al minut 75.

Desesperats amb el Granada, l'àrbitre i el món, l'entrada de Gerard Piqué al camp quan quedaven tan sols 15 minuts va donar una empenta -ni que sigui moral- a l'equip. El camp trempava i els ortodoxos de l'estratègia es posaven les mans al cap: en algunes jugades hi havia tres torres que feien de davanters centres: Luuk de Jong -que en va fallar una claríssima de cap-, Piqué i Araujo.

Després d'alguna tangana amb els rivals i un total de 10 grogues entre els dos equips, Ronald Araujo va segellar un partidàs posant l'empat definitiu (1-1) al marcador. Durant tot el partit, l'activitat ofensiva blaugrana es va basar en la pilota parada i les centrades. Tant és així, que el gol de l'uruguaià va arribar a partir d'una centrada de Gavi: curta, amb rosca i a l'alçada exacta perquè, amb la potent internada d'Araujo, el xarrua tan sols colpegés la pilota amb el front i l'empenyés a dins.

En veure que la victòria s'escapava de les mans blaugranes, quan el col·legiat va afegir quatre minuts d'afegit -que després van ser 6- l'ambient a l'estadi es va tornar a caldejar. Durant els minuts de descompte, el Granada, com durant tot el partit, va intentar inhibir qualsevol reacció dels de Koeman. I ho va aconseguir. Com la temporada passada. Si la derrota d'ara fa uns mesos contra el Granada va ser determinant per establir un punt d'inflexió al vestidor blaugrana, ara l'empat contra els granadins pot fer trontollar la banqueta culer. I és en aquests partits, els suposadament insignificants, que es decideixen lligues i s'acaben canviant entrenadors i equips tècnics sencers.