Parlaré d'il·lusió - Diari de Barcelona
Parlaria del centre de Barcelona i de com de ple de turistes horrorosos torna a estar ara que la pandèmia sembla que afluixa de veritat. O de la bona música que posen sempre a la Sala Sidecar i del simpàtic que és el cambrer i de la ceguesa que provoquen els llums vermells que l'envaeixen. O del fred que fa a l'espai dels concerts però també de la sensació de proximitat que ofereix un escenari tan petit com aquell. També parlaria de la gent pesada que va als concerts per estar tota l'estona xerrant i de la gent genial que balla sense complexes i les canta totes. O també de com es multipliquen les ganes d'anar a veure música en directe quan hi vas amb una amiga amb qui fa molt que no hi vas a soles.
Però parlaré d'il·lusió.
De la il·lusió que va fer a tot el públic veure la petita banda de la dani sortint a l'escenari i la que va acompanyar els seus aplaudiments quan l'artista va aparèixer per interpretar "Dónde estás" demostrant que a vegades només cal un LBD (little black dress, un vestit negre de tota la vida, vaja) i unes ulleres de sol ataronjades per lluir fantàstica i còmoda. O de la que em va fer a mi que toqués "Ojalá" -una de les seves cançons que més escolto- només començar el concert i de la que em fa sempre que un artista que no és català diu el sintagma màgic que fa que tothom udoli com si no hi hagués demà.
Bona nit, Barcelona!
Però encara em va fer més il·lusió que estrenés "Lento", una cançó que estarà inclosa al seu proper disc i que, almenys en directe, sona espectacular. I que, per compensar que aquesta no ens la sabíem, toqués una versió de "Rumore" de Raffaella Carrà que va sacsejar tota la Sala Sidecar i una altra de New Order que la va deixar sola davant nostre. Tot i que, en realitat, no ho va estar del tot en cap moment de la cançó ja que no va hi va haver ni un sol espectador mut durant aquells minuts.
"Every time I see you falling I get down on my knees and pray, I'm waiting for that final moment, you'll say the words that I can't say".
Menys il·lusió em va fer adonar-me que el concert s'estava acabant quan van començar a sonar els primers acords d'"Hoguera existencial", un dels seus grans èxits. Tot i que, sent honesta, en realitat sí que em va fer molta il·lusió que comencessin a sonar els primers acords d'"Hoguera existencial", un dels seus grans èxits. I poder cridar tots i cadascun dels versos de "Si te vas", la cançó que va fer el boom quan La Casa Azul li va fer un remix espectacular, i descobrir "Ceras rosas", l'últim senzill que ha estrenat i que val molt la pena escoltar.
I poder fer tot això sense mascareta.
Us parlo d'il·lusió perquè l'amiga que va venir amb mi, quan alguna cosa l'entusiasma, sempre crida "Quina il·lu!". I crec que durant el concert no ho va dir, però, malgrat la tenia al davant, els instants que li vaig poder veure la cara, feia la mirada que fa quan ho diu. I també us parlo d'il·lusió perquè, quan el concert s'acabava, la dani ens va dir: "Me ha hecho muchísima ilusión". I m'ho vaig creure perquè ho va dir mentre intentava desenredar-se l'in-ear dels cabells i saludava una nena que hi havia al públic, i això vol dir que ho va dir de veritat, perquè les coses que diem sense pensar són les que són de veritat.
I les que sentim mentre som en un concert, encara més.
