"La cultura conforma allò que sabem del món" de Ricard Mirabete- POEMA DE LA SETMANA
Publicat el 22 de març 2021

La cultura conforma allò que sabem del món.

El sentit és, però, una altra cosa:
a)    proper o allunyat de la veritat
b)    cert o incert respecte a la realitat

La cultura elabora allò que imaginem,
allò que sabem, allò que pensem.

És viarany per on Intel·ligència
descriu un traçat i els sentits
queden allunyats del coneixement.

Vista, oïda, tacte, gust, olfacte,
distreuen la ment i no aporten dades objectives.

La cultura entronitza els enigmes,
construeix un entramat simbòlic,
protegeix l’individu del que és existència.

Ara veus una figura de l’enyor
Ara palpes un objecte del record
Ara mor una llum dins de cada mot
Ara neix una claror que ara mor.

Simultània és la idea amb la paraula,
allò que veus i allò que palpes.

La cultura és, doncs, una gran paraula.
 

 

Ricard Mirabete ens recita La cultura conforma allò que sabem del món, un poema (sense títol) que va escriure fa un parell d'anys i que forma part del poemari La desaparició (Tanit, 2020). En realitat, Mirabete ens ha fet arribar un fragment del poema, el qual s'inscriu dins el Capítol VI de La desaparició. El llibre es divideix en set capítols o parts que tampoc tenen títol. "En certa manera, podríem dir que cada un d'ells és un poema", explica Mirabete en declaracions al Diari de Barcelona.

"Jo l'he concebut com un llibre que pugui desaparèixer. Aquesta idea es desprèn de tots aquests llibres antics que s'han trobat i que semblen fragments perquè eren del segle XII o XV. Doncs això és el que he volgut fer amb el meu llibre", explica Mirabete. "Potser sembla que li faltin pàgines, però és que el títol és La desaparició, tot desapareix, és com un llibre perdut", assegura el poeta.

La desaparició es pot llegir fins i tot en relació amb la pandèmia, car és una mica apocalíptic. "Tot el que coneixíem fins ara està desapareixent, els carrers estan buits, els cadàvers...", explica Mirabete. Però no és un poemari escrit en pandèmia, sinó que va ser anterior. "El vaig escriure durant el 2018 i el vaig acabar l'octubre del 2019, encara que també conté apunts i fragments escrits diversos anys enrere", explica el poeta. "En aquell moment no hi havia pandèmies, ni virus, ni res de tot això".


Ricard Mirabete: "Si no podem afegir algun sentit nou a una paraula, per què escriure?"


"S'han fet moltes novel·les de ciència-ficció i d'apocalipsis, i des de fa anys que a mi em preocupa molt aquesta temàtica", assegura Mirabete. La idea que el món occidental, i Europa, està fatal, també abans de la pandèmia, Ricard Mirabete ja ho ha anat esmentant en altres poemes i llibres anteriors que ha escrit. "Ens destrossen el clima, la natura i, en conseqüència, perdem vides. Som horrorosos", es queixa. "El llibre parla de la desaparició del món i de nosaltres, que també morirem i podem desaparèixer com a espècie". 

Tot i que el fragment que ha escollit no parla directament d'això, el llibre sí que s'articula al voltant d'aquesta idea. La cultura conforma allò que sabem del món és un fragment en què el poeta prova de donar al mot cultura un valor humà i poètic, obert i inclusiu, en paraules seves. "Si no podem afegir algun sentit nou a una paraula, per què escriure?", es pregunta.

Una constant de la poesia que ha escrit al llarg dels anys Ricard Mirabete és plantejar la qüestió de si hi ha mots de naturalesa poètica o que siguin susceptibles de formar part d'un poema. Per a ell, la resposta és clara: "per mitjà de la forma i de la intensitat lírica podem dotar de sentit —i d'emoció— qualsevol paraula. La clau és donar un valor simbòlic a mots que restaven fora de l'espai comú de la tradició poètica".

Per aquest motiu, Mirabete ha volgut convertir mots aparentment de la prosa de la vida (radar, nuclear, elevadors) en símbols, metàfores i imatges poètiques que formin part del nostre imaginari col·lectiu, tal com ell mateix explica. "Com algunes imatges del cinema (que tothom recorda), com alguns poemes medievals, o com alguns quadres del Renaixement, per exemple", conclou.

Poeta des de l'adolescència
Ricard Mirabete i Yscla (1971), viu a Vic i és del barri de Sants de Barcelona. És poeta, filòleg i crític literari. Als 17 anys va començar a escriure poesia conscientment. “Des de ben petit que llegia moltíssim, em llevava a les 7 del matí els diumenges per gaudir de la lectura”, explica. Més endavant, durant els anys d’universitat, Ricard Mirabete va començar a escriure lletres de cançons, amb algunes rimes. “Vaig estar en un grup de música amb alguns amics. Un escrivia la música, jo feia la lletra i un altre cantava, i ens divertíem molt”. 

Els darrers llibres que ha publicat són: Radar (Témenos, 2012); Nuclear (Terrícola, 2015); Cel estàtic d’elevadors (Gregal, 2016); Esdeveniment (Edicions 3i4, 2017) i La desaparició (Tanit, 2020). Mirabete també ha escrit crítica literària a diaris i revistes culturals com ara Benzina, El Punt Avui, Reduccions i Poetari. També ha col·laborat a Núvol, el digital de cultura. Manté en actiu el blog de literatura Última Ronda des de 2007.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —