Dani de la Orden (Barcelona, 1989) és un director de cine i guionista català que serveix com a exemple perfecte d’allò que diríem “arribar i moldre” en l’àmbit del cinema. L’any 2013 va estrenar la seva primera pel·lícula: Barcelona, nit d’estiu, una comèdia romàntica amb música de Joan Dausà que va captivar milers de cors arreu del país, de la mateixa manera que ho va fer la seva successora, Barcelona, nit d’hivern. Després de l’èxit d’aquests films, de la Orden va fer el salt dirigint produccions estatals rellevants com la pel·lícula 42 segundos o la sèrie de Netflix, Élite.

Aquest divendres 28 de juny ha estrenat la seva última nova pel·lícula: Casa en flames. El film ens explica la història de la Montse (Emma Vilarasau) que reuneix durant un cap de setmana tota la seva família en una casa a Cadaqués. La matriarca està divorciada del seu marit i els seus fills, ja adults, no fan cas de la seva mare, però per la Montse aquesta trobada ha de sortir bé peti qui peti, costi el que costi. La pel·lícula gaudeix de les actuacions d’Alberto San Juan, Macarena García, Enric Auquer o Clara Segura, entre d’altres.

Vens de dirigir 42 segundos una pel·lícula molt més biogràfica i dramàtica de l’àmbit de l’esport. Com canvies el xip per passar a fer una comèdia o una tragicomèdia, millor dit, com aquesta Casa en Flames?
El canvi de xip ja el vaig fer amb 42 segundos. Aquesta pel·lícula va ser una proposta de l’Àlex Murrull (codirector) i em vaig haver d’informar molt. És potser el film que dins la meva carrera desentona més, perquè jo intento triar històries més quotidianes. Per a mi, la feina habitual és més tipus Casa en flames: família, les amistats, els conflictes amb comèdia, etc.

Aleshores, t’és més còmode fer pel·lícules còmiques que no dramàtiques? 
Em sento molt més còmode fent pel·lícules amb un to més còmic, menys sofisticat. La comèdia amb una base dramàtica, com Casa en flames, és un producte molt difícil de fer i molt difícil de trobar el to. Havia d’intentar que cada escena tingués una guspira d’una conversa, d’una ironia, una frase ben llançada. És estimulant, però molt complicat. Per inspirar-me en comèdia consumeixo molt stand-up, sobretot de còmics catalans que fan coses meravelloses. Crec que són ments privilegiades que tenen un talent innat. La comèdia prestigia una feina, fa del producte una cosa popular i accessible.

"Em sento molt més còmode fent pel·lícules amb un to més còmic, menys sofisticat"

Així doncs, és més fàcil fer una pel·lícula dramàtica que sigui bona?
No necessàriament. Tot i això, he de dir que quan faig pel·lícules més dramàtiques, vaig més tranquil a la projecció que quan estreno una comèdia familiar. Amb un drama saps que la història està ben feta, que arriba a la gent, però en una comèdia no saps si realment al públic li farà riure. És més complicat generar rialles que plors. No ho he passat més malament a la meva vida com amb la primera projecció de El Pregón, perquè al principi no saps si farà gràcia o si agradarà.

"És més complicat generar rialles que plors"

La teva capacitat per adaptar-te a les temàtiques es deu, potser, a haver vist moltíssimes pel·lícules i, per tant, tenir moltes referències?
Doncs no ho sé, realment. Quan vaig començar, quan vaig decidir fer una comèdia romàntica com Barcelona, nit d'estiu va néixer des de la necessitat d’emocionar. Ara bé, fer riure és més complicat que fer plorar, la comèdia és complicar-se la vida com a director. Òbviament, m’agradaven les comèdies romàntiques, però soc molt més apassionat, per exemple, del cine d’acció.

Com quines?
Em sé totes les de John Wick, les de James Bond, les he vist totes. Aquest cine necessita un pressupost molt alt, és un cine d’una altra lliga. Són pel·lícules que no puc fer, el que sí que vaig poder fer era crear amb l’Eduard Sola (també guionista de Casa en Flames) i amb dos guionistes més, una història molt més divertida del que ells es pensaven. Barcelona, nit d’estiu era un projecte humil, sense molt pressupost, però allà és on vaig descobrir que tinc certa facilitat per la comèdia.

Com ho vas descobrir?
Recordo que un dia a la Seu d’Urgell, en una espècie de tour que vam fer per promocionar el film, l’actor Paco Tous, després de la primera projecció de la pel·lícula, va venir i em va dir: “Tio, has fet una comèdia!”. Va ser molt enriquidor perquè fent la pel·lícula no érem conscients que fèiem una comèdia. Aleshores vam potenciar això, amb Barcelona, nit d’hivern ja vam implementar més la vis còmica, i amb El Pregón ja vaig fer un màster amb en Berto i Andreu. De mica en mica la gent et va col·locant com a director de comèdies i aleshores jo ara intento fer coses més interessants, amb més drama i més fets. Tanmateix, em sento molt més còmode amb la comèdia que amb el drama.

"La comèdia és complicar-se la vida com a director"

Quin referent has agafat per fer aquesta pel·lícula?
La idea era intentar parlar en clau comèdia d’un fet molt dramàtic. La inspiració era l’esplèndida pel·lícula francesa Petites mentides sense importància de Guillaume Canet, per l’“hòstia” que et fot la pel·lícula i com en un inici creus que vas a veure una comèdia més. Crec que hem aconseguit agafar aquest to.

Tenies ganes de tornar a treballar amb l’Eduard Sola?
Sí, és clar. L’únic que en Sola s’ha convertit en un guionista de referència no només a Catalunya sinó també a l’estat espanyol. Ha sigut una cosa més de veure si estava disponible i vaig tenir la sort d’agafar-lo i tornar a treballar amb ell.

L’objectiu de la nova pel·lícula era una mica destapar la realitat d’una família de "pijos" que estiuegen a Cadaqués. Volies sortir de Barcelona per algun motiu en especial?
El motiu era que en ser una pel·lícula d’estiu i, com tu dius, que si ha de ser una família adinerada de Barcelona, no tenia sentit fer un estiu a la ciutat. Un estiu a Barcelona no és el mateix que a la Costa Brava. Això havia de ser “la cara tenebrosa d’un anunci d’Estrella Damm”. Buscàvem aquesta idea d’ambientació.

"La pel·lícula havia de ser la cara tenebrosa d'un anunci d'Estrella Damm"

Vas explicar que pocs dies abans de començar el rodatge un dels actors principals, l’Alberto San Juan, no es veia capacitat per fer el paper. És poc habitual que un actor tingui la decència o coherència per dir que no està preparat per fer allò i que ho ha de fer un altre, no?
A mi em va sobtar molt. He de dir que els actors són molt professionals, tu els dius: "Vens aquest dia, graves, sense assajar ni mirar-te res" i automàticament et diuen que no. Hi ha molta feina d’assajos, moltíssima. Allà és on comences a esculpir l’escultura que intentes fer. A l’Alberto li va agradar molt el guió, però em va dir que necessitava temps. Jo el necessitava a ell i crec que va ser un vot de confiança cap a ell i d’ell cap a mi.

Tenies al cap algun substitut o era l’Alberto o no es rodava?
La pel·lícula s’havia de rodar. Quatre anys ideant la pel·lícula i tot, s’havia de rodar d’alguna manera. Al final, vam optar per canviar el guió una setmana abans de rodar posant que el personatge de l’Alberto tenia una ciàtica. Ell tenia compromisos: estava fent una obra de teatre i no podia compaginar cada dia de rodatge i escenes amb la funció.

Com afrontes una decisió com la del Alberto així d’arriscada com a director?
Una de les millors habilitats que pot tenir un director és la capacitat d’adaptació. I crec que amb això vaig tenir prou mà per afrontar la situació. És important en la meva feina saber fins quan tenses la corda de: “això és així i punt” o “d’acord, sé que no pots fer-ho així, doncs ho canviem, ens adaptem”. Aquesta és la segona part més difícil de la meva feina, la primera és escriure. És tan difícil que no ho faig, imagina’t. Per això contracto gent que és molt bona i que em poden donar un guió excel·lent.

"Una de les millors habilitats que pot tenir un director és la capacitat d’adaptació"

Ets un director que deixa molt d’espai a la improvisació? Tens alguna anècdota amb això?
Totes les escenes tenen un punt d'improvisació, del moment, de l'espontaneïtat. Malgrat això, és una improvisació controlada, perquè tu ja tens el guió, els assajos… No recordo cap escena en si, recordo moments, frases. Un dels millors moments és una frase de la Clara Segura, una ximpleria, que és improvisada. És el moment per fer petar de riure a l’espectador.