Després de mesos d’estira-i-arronses entre els dos partits que formen el govern de coalició, el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de Llei Trans i LGTBI. Tot i que la norma diu que a partir d’ara les persones trans es podran canviar el nom i el sexe del DNI sense informes psiquiàtrics ni l’obligació de prendre hormones, bona part dels col·lectius LGTBI+ denuncien que la llei es queda curta.

“No reconeix totes les realitats i deixa fora les persones no binàries, les migrants i les menors”, ens diu Darko Decimavilla. Elli és una persona no binària i presideix l’associació ‘No Binaries España’ des de fa més d’un any. Xerrem amb elli perquè ens expliqui les mancances de la llei i perquè ens parli de com l’activisme no binari lluita contra la invisibilització del col·lectiu.

Com veus l’avantprojecte de Llei Trans?
Fa uns mesos dèiem que si la Llei Trans s’ajuntava amb la llei LGTBI, es diluiria, i el temps ens ha donat la raó. Hem vist com s’ha perdut una Llei Trans integral que estava força bé i que reconeixia totes les realitats del col·lectiu trans. Ara no es reconeixen els drets de menors, de les persones migrants ni de les persones no binàries.

D’això se’n pot dir autodeterminació?
No pot existir l’autodeterminació de gènere per a unes persones i per a altres no. Creiem que és una llei que no representa totes les realitats del col·lectiu trans, i per això no l’acceptarem. Es pot donar l’oportunitat de fer algunes millores amb les esmenes, però sóc pessimista. No volem una llei així i que passi el mateix que va passar amb la llei desastrosa del 2007. Sembla que haurem d’esperar catorze anys més perquè reconeguin els nostres drets.

Si s’aprova la llei, les persones no binàries seguireu estant obligades a escollir entre home i dona al vostre DNI. Us queda algun marge?
No, no tenim cap marge. Ens trobem bastant desesperadis perquè creiem que no se’ns escolta i que se’ns nega la nostra identitat. Estan atemptant contra els drets humans de les persones no binàries no permetent el nostre ple desenvolupament personal. Això va en contra de qualsevol progrés social i no ho podem entendre. Personalment, penso que és inconstitucional, i que no hauria d’aprovar-se una llei que només recull drets per una part del col·lectiu trans. Estem en un punt bastant dur a nivell emocional i psicològic perquè ens estem quedant sense opcions. El que tenim clar és que no deixarem de lluitar pel reconeixement de les nostres identitats.

"Hi ha gent que pretén establir un debat sobre els drets humans de les persones trans, que mai s'haurien de negociar ni debatre"

En l’esborrany que es va filtrar el febrer, hi havia l’opció d’ometre la casella del sexe al DNI per a tothom qui ho demanés. Creus que aquesta seria una bona solució?
Tampoc estàvem d’acord en això, i ja ho vam traslladar al Ministeri d’Igualtat. No volem eliminar el sexe registral, el que volem és reconeixement, és a dir, una tercera casella. Si, a més, també existís l’opció de treure la menció del sexe registral per qui ho demanés, no tindríem cap problema. De fet, moltes persones agènere ho podrien preferir. Això és el que vam explicar als partits que van presentar la proposta de llei al Congrés, i ho van incloure al seu text. La mateixa Irene Montero ens va agrair les millores que havíem fet des dels col·lectius trans.

Aquesta proposta no va ser admesa a tràmit perquè el PSOE es va abstenir. Creus que ha acabat cedint?
Sí, han cedit. Ja vam veure en mitjans com, des de presidència, es donava un toc d’atenció a Carmen Calvo durant les negociacions. També penso que el PSOE ha cedit per l’Orgull. Pressionar justament ara ha estat una jugada molt encertada d’Unides Podem. Però la llei segueix deixant fora molta gent. Hi ha coses en les quals no s’hauria de cedir, i els drets humans són innegociables. Hi ha gent que pretén establir un debat sobre els drets humans de les persones trans, que mai s’haurien de negociar ni debatre.

"Tinc companyis que s’han vist invisibilitzadis fins i tot dins del mateix col·lectiu trans"

Com va néixer ‘No Binaries España’?
Va néixer com un compte d’Instagram el maig del 2020. Vam decidir fer activisme no binari perquè aleshores no existia res i perquè crèiem que les nostres realitats eren invisibilitzades dins del moviment LGTBI+. Un temps més tard, vam decidir convertir-nos en organització, i des de llavors hem participat en diversos espais, com la Confluència Trans i la taula de drets trans del Ministeri d’Igualtat. L’ànima de l’associació és lluitar pels drets de les persones no binàries i donar-nos visibilitat.  

Bloc encapçalat per ‘No Binaries España’, durant la manifestació de l’Orgull Crític de Madrid. Foto: Rodrigo Sebastián.

Creieu que no teniu un espai propi dins el col·lectiu LGTBI+?
No el tenim, però l’estem començant a tenir. Però tinc companyis que porten lluitant molt més que jo que s’han vist invisibilitzadis fins i tot dins del mateix col·lectiu trans, per homes i dones trans que negaven les nostres identitats. A poc a poc ens hem anat fent un lloc i som més visibles, i el col·lectiu trans ja té força interioritzat que formem part del col·lectiu i que mereixem participar en els mateixos espais.

"Hi ha una gran mancança d'educació afectivosexual i de gènere des de la infància. El sistema educa d'una forma racista, classista i molt binària"

De cara a la resta de la societat, sou encara més invisibles. Què s’hi pot fer?
Se’ns coneix molt poc, jo mateixi no em vaig identificar com a persona no binària fins molt tard. Crec que hi ha una gran mancança d’educació afectivosexual i de gènere des de la infància. El sistema educatiu educa d’una forma racista, classista i molt binària i les organitzacions que s’ocupen de donar les típiques xerrades a les escoles no coneixien les realitats no binàries fins fa ben poc. S’ha de fer un treball de pedagogia molt gran, però crec que, a poc a poc, la nostra visibilitat ha crescut de manera exponencial.

A què es deu aquesta millora?
Aquest darrer any ho estem veient en sèries, com ‘Drag Race España’. Podem estar més a favor o en contra de com s’està plantejant, però al final són persones no binàries sent visibles. I a la gent visible no li puc retreure res. També és veritat que es tendeix a convertir en referents persones visibles que simplement volen ser, i ocupar espais, sense ser convertides en referents. A les persones que som visibles se’ns exigeixen certes coses pel sol fet de ser-ho, cosa que considero injusta. No vull que se’m deïfiqui i que no se’m permeti cometre errors, estar malament, prendre’m un descans de l’activisme, tenir ansietat o deprimir-me.

L’activisme pot afectar la salut mental?
Dins de l’activisme, jo mateixi he acabat amb la meva salut mental; sort que ara a teràpia estic millorant. Moltes vegades he posat el cos i la ment en l’activisme i m’he oblidat de mi. I és molt trist oblidar-se que, encara que la lluita és col·lectiva, tenim coses individuals per treballar. És important no perdre aquest sentiment d’individualitat per poder dir “no estic bé, no puc fer això”. Hem de treballar quin tipus d’activisme volem, perquè l’activisme és molt dur. Moltes persones som visibles vint-i-quatre-set i al final això afecta les nostres vides, famílies, amistats i salut. Per això insisteixo tant en les activitats de cures. Les cures són molt importants perquè de totes les persones no binàries que conec, no n’hi ha cap que no tingui depressió o ansietat.

"L'orgull comercial sempre s'ha centrat en certes realitats i n'ha invisibilitzat d'altres"

Pel 28 de juny, vau participar en la manifestació de l’Orgull Crític de Madrid. Com va anar?
Hem estat un bloc molt potent. És el nostre primer any com a associació a l’Orgull Crític i ha estat molt bonic veure tantes banderes no binàries, tant de suport, tanta sororitat. Ha estat molt emotiu.

Què en penses, de la dicotomia entre celebració i reivindicació durant l’Orgull?
El problema de l’Orgull comercial és que sempre s’ha centrat en certes realitats i n’ha invisibilitzat d’altres. Els homes cis gais són el públic objectiu de totes les festes de l’orgull, fins i tot invisibilitzant homes cis que no són gais, que són bisexuals, asexuals o pansexuals. A l’Orgull Crític hi havia certs blocs que seria impensable que hi fossin en el comercial. El bloc de penya racialitzada d’aquest any m’ha semblat d’allò més potent i bonic, i jo mai me l’imaginaria a l’Orgull comercial.

Com es combina aquesta visió crítica amb la vostra activitat més institucional?
Entenem que hi ha certa compatibilitat. El moviment crític sempre ha estat en contra de les institucions, però nosaltres hem participat amb el Ministeri d’Igualtat en la taula de drets trans. Creiem que per a canviar les institucions moltes vegades cal entrar-hi, ens agradi o no. Entenem que en alguns moments ens hem de posicionar més cap al costat crític i, en altres, més cap a l’institucional. Hi ha moltes formes de lluitar per arribar a un mateix objectiu i cada persona i cada col·lectiu ho fa de la seva manera. Mentre no ens trepitgem lis unis a lis altris, no hi veig cap problema.

El col·lectiu LGTBI ha estat arrossegat cap al ‘mainstream’?
Sí i, des de fa poc, està començant a passar amb el col·lectiu trans. Amb les persones no binàries, encara no. Aquests processos per una banda fan mal, perquè qualsevol persona que es consideri crítica no estarà a favor de què se’ns inclogui en activitats capitalistes. Però, per altra banda, l’estratosfera capitalista dóna moltíssima visibilitat. Segurament no és la manera que preferiríem, però pel públic cis gai va ser molt útil en el seu moment, i ara ho pot ser per nosaltres.

Et consideres anticapitalista?
[Riu]. Alguna vegada m’han fet aquesta pregunta. En una entrevista de fa un o dos anys vaig dir que no me'n considerava, però ara m’ho estic revisant. Entenc que si no vull ser capitalista, he de ser anticapitalista o, almenys, treballar-hi.