[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Georgina Duran , Alba Vilamala i Sara Oliver
Publicat el 22 de maig 2020

El setembre de 1872 la catalana Elena Maseras es matriculava a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, convertint-se, de iure, en la primera dona catalana i espanyola en accedir als estudis superiors. Altres com Concepció Arenal ja havien assistit a classe altres vegades, però sovint disfressades d’home, ja que a finals del segle XIX l’accés universitari estava encara reservat per a ells. Dècades més tard, i malgrat la progressiva obertura dels estudis superiors, la universitat seguia sent substancialment un àmbit masculí, en una societat on la figura de la dona es reduïa a la maternitat i la llar. A tall d’exemple, el 1916 hi havia 1.161 homes que estudiaven medicina a Barcelona. De dones, n’hi havia cinc.

Marina Subirats, exdirectora de l’Instituto de la Mujer i especialitzada en sociologia de la dona, explica que les justificacions a les barreres d’accés a les facultats eren ben diverses. “Es deia que, com que el cervell de les dones pesa menys que el dels homes, elles no podien estudiar per falta d’intel·ligència, quan després s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn d’això”, assegura, “o que estudiar afectava l’úter, i per tant no podrien ser mares”. Subirats també ho va viure en primera persona: els seus pares no volien que anés a la universitat. “La meva mare em deia «nena ningú et voldrà»,  i és clar, quan tens 17 o 18 anys això és una amenaça, no saps com són les coses i t’imagines que et passaràs la vida sola”.

Així mateix, tal com explica Joana Gallego, professora de periodisme de la UAB i Codirectora del Màster de Gènere i Comunicació, “als anys 60, segurament ja hi havia més de 2-5 dones per classe, depenent, és clar, de cada carrera. A mesura que passaven els anys, les dones començaven a tenir menys dificultats per accedir a la formació universitària, a la vegada que més interès per estudiar”.

Com és natural, l’evolució social no es pot detenir indefinidament. Per aquest motiu, no era estrany que les dones volguessin assistir a la universitat, tenint en compte que ja estava permès, i que tinguessin ganes de cursar aquelles carreres que més els cridaven l’atenció. El biaix de gènere és un repte per les dones que sempre ha existit i això provocava que hi hagués carreres més suposadament femenines que d’altres. “Per tant, seguint aquestes dinàmiques socials, les dones tendien i encara tendeixen a triar estudis que estiguin d'acord amb el que s'entén com a femení”, assegura Gallego.


L’entrada de la dona a l’ensenyament universitari és, doncs, una de les grans fites històriques del segle XX. Tot i això no va ser fins a finals dels anys 80 que es va acabar finalment amb el biaix de gènere en el total d’alumnes matriculats. De fet, malgrat que amb l’arribada de la Segona República la igualtat de gènere era cada vegada més una realitat, l'esclat de la Guerra Civil i l’establiment del règim franquista van estroncar aquesta perspectiva.

La Carme Noguera és un dels últims testimonis vius d’aquella època. Actualment té 105 anys, és d’Olot i va començar a estudiar infermeria l’any 1933: formava part de la primera generació d’infermeres de la Generalitat. La Carme va comptar amb el suport de la seva família, de manera que va poder anar a Barcelona a estudiar. No totes les dones però, van tenir la mateixa sort.

Carme Noguera a l’actualitat, amb 105 anys

“Quan vaig dir a la meva família que volia estudiar em van dir que si ho feia pel meu compte molt bé, però que ells no en volien saber res”. Així explica la Benvinguda Agustí una de les primeres dificultats amb què es va trobar quan va decidir cursar una carrera universitària, el 1961.

Al cap de quatre anys, el 1965, la Benvinguda va poder acabar els estudis. Tot i això, només va poder treballar durant dos anys com a mestra a l’Institut d’Olot —sense deixar de treballar a la fàbrica de la seva família—,  ja que quan es va casar va haver de passar a cuidar de la casa i els fills.

Benvinguda Agustí amb 26 anys, el 1966

A casa i a l'aula

En aquella època, però, les dones no només havien de superar les barreres d’accés a l’educació, sinó que, en la majoria de casos, havien de ser capaces de compaginar les tasques de la llar i la vida familiar amb la carrera universitària. La Glòria Font va poder entrar a magisteri als 25 anys gràcies a que a l’Institut de Vic van oferir, a les noies que hi estiguessin interessades, les classes de Batxillerat necessàries per entrar a la universitat.

La promoció de la Glòria Font, el 1978-79, en una classe a l’aula de plàstica de la Universitat de Vic. Foto: Maria Homs

“Ho feien de manera clandestina, a la nit, però pels meus pares era un orgull poder dir: la Glòria és universitària”, reconeix. Tot i això, la seva vida estudiantil es va estroncar quan va morir la seva sogra: “Ella es cuidava del meu fill mentre jo estudiava i treballava, però quan es va posar malalta, no em va quedar més remei que abandonar la carrera per complir amb les altres obligacions”.

Malgat que no va poder acabar la carrera, i a diferència de moltes altres dones de la seva edat, la Glòria va treballar tota la vida d’allò que més li agradava, és a dir, estar amb nens: “Tenia una guarderia que era meva, jo n’era la directora, i em vaig ajuntar amb una noia que era mestra i treballàvem amb el seu títol”.

Per a les dones però, poder entrar al mercat laboral després d’haver estudiat una carrera tampoc era fàcil: “No ho era, sobretot pel tema de la conciliació familiar. Les dones, fins i tot les que estudiaven, tenien com a objectiu principal casar-se; per tant, la professió sempre era d'alguna manera una ocupació secundària a les seves vides. L'home, en canvi, es preparava per a treballar des de sempre”, explica la Joana Gallego.

Així mateix, Gallego continua dient que “les dones podien treballar també, però sempre considerant que si es casaven i tenien fills, el seu sou era un 'extra', no s'entenia com un ingrés principal per mantenir la llar. Aquesta consideració dels ingressos monetaris de les dones s'ha mantingut com a un 'extra' fins fa relativament poc temps, quan ja es va arribar a la conclusió que la dona havia de tenir autonomia i independència, i que per això era imprescindible tenir ingressos propis”.

Gallego també recorda que, en aquells anys, les carreres més freqüentades per dones eren les més “ornamentals”: “Filosofia i Lletres era molt habitual, perquè donava una formació cultural amplia que servia per a proporcionar un ‘saber estar’, una cultura que venia molt bé per acompanyar homes intel·lectuals, professors, advocat, metges, etc.”. Per altra banda, “Magisteri era una sortida molt concorreguda, perquè ser mestra també estava ben vist”.

Una altra branca molt feminitzada eren les carreres de l’àmbit de la salut, com ara la d'Infermeria. “Evidentment a les carreres tècniques, com continua passant avui dia, les dones eren una minoria, un exotisme, perquè no s'entenia com a un interès femení. Per què voldria una dona ser enginyera de camins per exemple, o arquitecta?  N’hi havia algunes que estudiaven carreres tècniques, però molt poques, per exemple Delineant, o Arquitecte Tècnic. Però sempre en un rang inferior a les carreres considerades masculines”, explica Gallego.

Així doncs, si durant els anys 50 i 60,  accedir a la universitat no era gens fàcil per a la majoria de dones, encara era més complicat si, allò que volies estudiar, no era una carrera relacionada amb el que tradicionalment es considerava “feina de dones”: els nens, la llar i les cures. Amb tot, el poder adquisitiu de les famílies jugava un paper primordial en la formació de les dones. La barcelonina Roser Amadó va estudiar arquitectura l’any 1963, i reconeix que la seva família li ho va facilitar molt: “M’ho pagaven ells i inclús un cop casada el meu pare em pagava cada mes com si estigués en una residència, perquè deia que s’hi sentia obligat”.

Roser Amadó, a l’inici de la seva carrera  professional com a arquitecta

Tot i això, la Roser lamenta que no totes les dones tinguessin les mateixes oportunitats que ella. Al seu curs, de 200 persones només hi havia 6 o 7 noies, cosa que creava una distància entre els estudiants. La Roser es va casar durant el primer any de carrera amb un arquitecte i va tenir dos fills mentre encara era a la universitat. La seva vida va continuar així, entre l'Arquitectura i la família, fins que es va jubilar després d’haver treballat d’arquitecta durant més de 50 anys.

De l'excepció a la majoria

Amb el pas dels anys, aquest panorama universitari ha anat evolucionant a favor de les dones, les quals ara ja no tenen dificultats per accedir als estudis superiors. De fet, hi ha hagut una millora exponencial fins a arribar al punt que actualment elles són majoria a les universitats catalanes i espanyoles. Tot i això, hi ha carreres que han mantingut el biaix de gènere: el curs 1995-96, de les 255.370 dones que van estudiar una carrera universitària només 45.312 van cursar una carrera de ciències, és a dir, aproximadament un 18%. A la inversa tampoc s’ha pogut superar la diferència, ja que el curs 2016-17 l’àmbit universitari de l’educació estava dominat per les dones en un 77’5%, mentre que les carreres d’informàtica tenien un 87’9% d’estudiants homes.

Aquest biaix en determinats àmbits acadèmics té, per Marina Subirats, un motiu ben clar: la “construcció del gènere”. “Des que naixem se’ns van enviant missatges diferenciats segons si som nens o nenes, se’ns transmet la masculinitat o la feminitat. Si a una nena només li regales nines, mai s’interessarà pels trens, i això a la llarga la condicionarà a l’hora d’escollir carrera”, explica la sociòloga.

Aquest augment de la presència femenina a les aules dels estudis superiors s’explica en part pel canvi en la mentalitat social i per l’auge del feminisme. Per això, algunes dones han decidit estudiar una carrera a posteriori, ja que quan tenien 18 anys les circumstàncies familiars i els impediments de la societat no els ho van permetre.

Aquest és el cas de la Montse Carbonell, que va estudiar filologia anglesa als 36 anys. La Montse va començar a treballar amb 15 anys, i al cap de poc es va casar i va tenir dues filles. Per això, quan les seves filles ja eren més grans, i amb el suport del seu marit, va decidir endinsar-se en el món universitari. Al principi compaginava els estudis amb la feina, però al tercer curs va deixar de treballar i es va centrar plenament en la carrera.

La Montse va acabar la carrera al cap d’uns set anys. “Vaig trigar una mica més perquè, com que era més gran, em costava més”, i aquesta és una de les raons per les quals creu que és millor anar a la universitat quan s'és jove. “Si ara tornés a tenir 18 anys, segurament estudiaria”, afirma.

Tornar-hi per ampliar horitzons

Per altra banda, algunes de les noies que sí que van poder estudiar una carrera durant la seva joventut, als anys 70-80, ara tornen a cursar-ne una altra. Tant l’Alicia Sauquet Rovira, de 56 anys, com la Cristina Gil Paris, de 61, en el seu moment van estudiar un grau i també van fer un màster. “Els meus pares em van pagar la carrera, però vaig haver d’estudiar el que es considerava que posteriorment em permetria guanyar-me la vida. Havia estat pensant fer psicologia, però el meu pare no ho va considerar prou bo per a mi”, explica la Cristina. Per aquest motiu, va acabar estudiant Ciències Econòmiques i Empresarials el 1977, allò que avui dia coneixem com ADE. La Cristina considera que en aquell moment hi havia molta presència femenina a les aules, però recorda que hi havia més nois.

Després de treballar durant 35 anys dins l’àmbit de les Ciències Econòmiques i Empresarials, va decidir deixar-ho i cursar una altra carrera diferent de tot el que havia fet fins ara: “Vaig començar el grau l’any 2017-2018. Vaig estar dubtant entre Art o Antropologia, però finalment  em vaig decantar per Humanitats. És un grau que et permet viure molt més intensament i t’aporta eines. Si llegeixes, captes millor les idees; si observes l’art, el pots gaudir millor. T’aporta una visió crítica del món. En definitiva, estudio Humanitats perquè em descobreix eines per a viure millor i més intensament, aprenc a pensar i a acostar-me al món on visc”.

La decisió d’estudiar una carrera de gran, doncs, no ha estat perquè de joves tinguessin dificultats per fer-ho, sinó més aviat perquè, anys més tard, han volgut ampliar els seus coneixements i horitzons.

Ara, 148 anys després que Elena Maseras aconseguís una autorització reial especial del rei Amadeu de Savoia per matricular-se a la universitat, la presència de dones a les aules està completament normalitzada. El recorregut no ha estat fàcil, tal com recorden les veus d’unes dones que van apostar per l’educació malgrat saber que s’enfrontaven a obstacles de tota mena. Amb tot, encara queda camí per recórrer. El repte actual rau en aconseguir erradicar les diferències de gènere, però no només dins les aules, sinó també pel que fa a la direcció de les universitats, per tal d'assolir la paritat de gènere en tots els sentits i en tots els àmbits.

És completament necessari, doncs, posar fi a tots els continguts educatius que continuen reforçant unes metodologies docents que afavoreixen l’aprenentatge dels homes en detriment del de les dones. Cal recuperar la veritable memòria històrica en què no només hi havia grans homes, sinó que també hi havia grans dones: artistes, pintores, mestres, científiques, escriptores… sense les quals no s’hauria pogut arribar fins on som ara.

— El més vist —
— El més vist —