Tothom s’ha sentit infravalorat alguna vegada a la seva vida. A classe, amb la família, amb el grup d’amics... tothom ha viscut aquell moment de sentir-se petit, de sentir-se menys, de sentir-se invisible. No hem d’oblidar, però, que sentir-se infravalorat parteix d’una idea positiva, que és la de tenir una bona autoestima. No ens podem sentir menys si no som conscients que som millors del que ens diu la resta, no?

Doncs això és una mica el que em passa a mi. Fa anys, per no dir segles, que el món sencer gairebé no sap ni que existeixo i el pitjor és que ho fan perquè em comparen amb una, en teoria, millor versió de mi. Però no, no som el mateix i ja era hora que, després de tant de temps, m’atrevís a explicar-ho a tothom. Perquè sé el que valc i perquè ja n’hi ha prou de sobrevalorar escultures que no ho mereixen.

Però comencem pel principi. Em dic David, sóc de bronze i mesuro 1,58 metres. Potser així, a primera vista, no us semblo gran cosa, però sóc una de les obres més importants de Donatello. Tinc 580 anys, que es diu de pressa, i sóc un encàrrec de, ni més ni menys, Cosme de Mèdici, que em volia col·locar als jardins del seu palau de Florència. Per si tot això us sembla poc, vaig ser la primera estàtua que representava un nu masculí des de l’Antiguitat clàssica, sóc un dels símbols del Cuattrocento, i vaig marcar els primers passos per alliberar l’escultura de l’arquitectura.

Brutal, oi? Doncs bé, tot plegat ha quedat invisibilitzat, tapat i ocultat sota l’ombra d’ell, EL David. Perquè jo sóc el David de Donatello, però ell és EL David de Miquel Àngel. Ell és de marbre blanc, gairebé cent anys més jove i més de tres metres més alt que jo, ho reconec, però lamento dir-vos que no és res més que una mentida. Sí, així com ho llegiu: l’admiradíssim i en excés fotografiat David de Miquel Àngel és, com avui diríeu, un fake en tota regla. 

"L’admiradíssim i en excés fotografiat David de Miquel Àngel és, com avui diríeu, un 'fake' en tota regla"

Tots dos representem David, qui segons la Bíblia va ser el rei més gran d’Israel i l’encarregat de dur el poble jueu a la seva màxima esplendor. No entraré en detalls de la seva família i la seva història perquè ni us interessa ni ve al cas, però no puc evitar explicar-vos la batalla que el va dur a la glòria i que va causar que tants artistes el representessin a les seves obres i tants mecenes el volguessin veure sovint a casa seva. 

La qüestió és que un dia es va haver d’enfrontar a Goliat, un gegant filisteu de gairebé tres metres, tot i no tenir cap mena d’experiència en la lluita. Malgrat vestir-se amb una armadura, que en teoria li va entregar un antic rei d’Israel, aquesta li anava massa gran i se la va acabar traient. Vaja, que es va apropar a Goliat amb cinc pedres en una mà, una fona i res més a sobre, tot un geni. Com no podia ser d’una altra manera, el gegant se’n va fotre, però abans que se’n pogués adonar, David li va llençar una de les pedres que portava i el va deixar estabornit. 

Cop d’espasa i decapitat. Des d’aleshores David es va convertir en tot un mite i fins i tot protagonitza frases fetes, que és el somni de qualsevol. Així doncs, la seva història evidencia que ell era petit, com jo, i no gegant, com el David de Miquel Àngel. I que no estava tant quadrat com ell, ni era tan elegant, ni tan majestuós. Simplement era un jove que confiava en ell mateix, tal com intento fer jo i com provo d’aconsellar-vos que feu vosaltres.

Sempre hi haurà algú més guapo, més famós, més ben valorat o més ben esculpit, però aquesta carta no té una altra intenció que recordar-vos que, mentre vosaltres sigueu conscients del que valeu i mereixeu, cap opinió us ha de fer sentir menys.

I sí, ja ho sé que és fàcil de dir i difícil de fer, i que jo només sóc una escultura acomplexada, però tu, persona que llegeixes això, tens la sort de tenir uns valors, una personalitat i un caràcter que et fan ser única i impossible de copiar, a diferència de mi. Aprofita-ho i no siguis tan ximple com jo: recorda que la teva aparença és només l’embolcall, normatiu o no, del món que tens a dins. I que aquest, amb tota probabilitat, val molt més la pena que el que hi ha a fora.  

L' Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? En aquesta secció tot és possible.