[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 21 de novembre 2020

Per a la gran majoria, el de ‘Dayton’ és un nom totalment desconegut. Al cercador de Google, els resultats parlen d’una ciutat del sud-est d’Ohio, als Estats Units. Un dels pocs atractius que s’hi ressenyen és la base militar de l’aviació nord-americana que hi ha a pocs quilòmetres, i que homenatja els famosos germans Wright, pioners en la història de l’aviació. Tanmateix ‘Dayton’ adquireix tota la transcendència si es pronuncia a Bòsnia i Hercegovina. 

Avui fa 25 anys, i després de vint dies de dures negociacions, a la base Wright-Patterson s’hi tancaven els anomenats Acords de Pau de Dayton, que posaven fi a la guerra de Bòsnia. S’acabava així la més sagnant de les guerres de desmembració de l’antiga Iugoslàvia, després de gairebé quatre anys, 101.000  morts i 2,2 milions de desplaçats. Molts al país balcànic tenen gravada la signatura i l’encaixada de mans entre el president de l’antiga Iugoslàvia, Slobodan Milosevic (en representació dels serbo-bosnians); el president de Croàcia, Franco Tudjman (en represenació dels croato-bosnians); i el de Bòsnia i Hercegovina, Alija Izetbegovic (en representació dels bosníacs, com s'anomenta als musulmans del país). 

Els acords es van acabar de negociar el 21 de novembre de 1995, i es van signar formalment el 14 de desembre a París.

25 anys després, els acords i la constitució que van establir continuen plenament vigents. Alguns ho defensen com l’únic marc viable per evitar un nou conflicte entre serbis, croats i musulmans, els tres grans grups ètnics que conformen el país. Altres s’hi senten còmodes perquè presenten una Bòsnia tal com ells l’entenen: dividida ètnicament. I n’hi ha que els accepten com un mal menor per aturar la guerra i mantenir el país com un únic Estat independent, tot i maleir-los perquè van consagrar uns límits territorials basats en les armes, la sang i la neteja ètnica.

Divisió ètnica de Bòsnia acordada en les converses de pau de Dayton

 


Passat un quart de segle, la divisió de Bòsnia en dues entitats autònomes -la Federació Croatomusulmana i la República Srpska(RS) - fa molt complicada la convivència. Els signataris d’aquells acords són morts (no pas els respectius projectes polítics) i Iugoslàvia ja no existeix. És pertinent, doncs, demanar-se de què han servit i si continuen tenint sentit. En parlem amb els qui han crescut veient com Dayton ha passat de ser la paraula que va callar les armes a esdevenir sinònim de paràlisi i frustració.

Tres Bòsnies

“25 anys després tenim molts problemes per culpa de Dayton: tenim tres presidents i l’economia del país no pot millorar perquè cadascun té la seva opinió i treballa sols pel seu grup ètnic. No els importa que això perjudiqui els altres”, afirma amb contundència al Diari de Barcelona la jove Samra Begović. Viu a Zivinice, localitat propera a Tuzla, la tercera ciutat del país i de majoria musulmana.

Als seus 23 anys, aquesta estudiant bosníaca de Medicina té clar que sota el paraigua dels acords de Dayton es fa una política que és especialment dolenta per als joves. Posa com a exemple el fet que any rere any cada cop són més els qui marxen per buscar un futur a l’estranger, un cop s’adonen que a la seva terra els és impossible tirar endavant.

La Samra estudia quart de Medicina a la universitat de Tuzla. Tanmateix, diu que ni ella sap dir "d'on sóc". El camp de refugiats on es va criar "és passat". Els seu pare és de Bratunac, un municipi de Bòsnia oriental d'on va ser expulsat pels xètniks (radicals serbis) durant la guerra. Tot i estimar molt Bratunac, "no hi he viscut mai".  I malgrat viure a Zivinice, "sento que no hi pertanyo".

Els missatges de veu amb què respon les preguntes constaten que conserva amb escreix el seu sorprenent castellà, après a base de telenovel·les al camp de desplaçats de Mihatovici, on es va criar. El seu pare va espetegar-hi després de sobreviure al genocidi d’Srebrenica. En aquella fugida per les muntanyes el juliol del 1995, va perdre el seu germà, entre altres familiars. No el veuria mai més amb vida. Soterrat en una fossa comuna, fins al 2010 no va poder identificar-ne les restes i enterrar-lo. Aquell dia al memorial de Potocari, i amb només 13 anys, la Samra observava de ben a prop com el seu pare abocava la terra damunt del taüt entre llàgrimes.


"No m’importa la seva religió ni el seu grup ètnic, però és important que hi hagi un sol president. Que estimi el país i vulgui treballar per ell"


Tot i aquest dolor familiar, ha crescut allunyada dels odis que encara avui s’encomanen de pares a fills. “Com a jove, crec que el millor per al país seria canviar el sistema establert pels acords de Dayton per un altre amb un sol president. No m’importa la seva religió ni el seu grup ètnic, però és important que sigui un de sol. Que estimi el país i vulgui treballar per Bòsnia”. Malauradament dubta que amb l’actual situació política, la cosa canviï per ara. Hi ha presidència tripartida per estona, pronostica.

Tampoc té esperança a curt termini la Maja, infermera serbo-bosniana que viu en un poble d’Hercegovina, la part del país més al sud de majoria croata. Als seus 37 anys, assegura que ser serbo-bosniana en una zona majoritàriament croata no li suposa cap problema. Viu el dia a dia amb plena normalitat, “com si visqués a Belgrad”. Tanmateix, considera que els acords de Dayton no han estat bons per a la gent del país. 

Comparteix part del diagnòstic de la Samra: “Els polítics no els han respectat prou. Des que es van signar sempre hi ha hagut molts conflictes, perquè cadascú va a la seva i fa el que vol, únicament en benefici del propi grup”. Ella també apunta que molta gent vol “escapar” d’aquest país“per culpa de la política."En aquest món cada país té un president, només aquest en té tres”, s’exclama.

Creu que això no és culpa dels acords, la signatura dels quals recorda perquè tenia 12 anys. “La culpa la tenen, primer, els tres que els van signar. Quan van morir, en van arribar uns altres. I quan aquests van acabar a la presó, en vingueren uns altres tres encara pitjors”, acusa. Després de tants anys, per a ella moltes coses ja no tenen sentit. No pensa gaire en política, “perquè sé que no puc fer res per canviar-la. Ni quan hi ha eleccions. Votar no canvia res, la màfia fa la seva feina: et paguen 50€ perquè votis per un candidat”, assegura.

Bòsnia va celebrar eleccions locals el 15 de novembre. A Mostar, capital de la regió d'Hercegovina, es faran el 20 de desembre. Fa dotze anys que no s'escullen representants municipals per la incapacitat dels partits nacionalistes d'aplicar una sentència que va dictaminar que el sistema de repartiment de poder entre ètnies era inconstitucional. Foto: FEHIM DEMIR (EFE)

“En aquell moment era una gran qüestió i va donar a la gent el què volia. Però no crec que sigui el que ara necessitem. Dayton, bàsicament, és la separació. Sense dubte, necessitem un nou sistema i un nou enfocament a la manera de manegar-ho tot plegat. Perquè les coses no haurien de funcionar així, és frustrant”. Amb aquesta contundència s’expressa la Dorea Kordić, sarajevita croato-bosniana de 28 anys. Durant la guerra, la família es va refugiar a Alemanya fins l'any 2001.

Com molts altres joves, ha pensat a marxar de Bòsnia. “Tot està tan separat... Hi ha massa fronteres al cap de la gent, que no els deixa avançar i veure un millor futur, més brillant per a tots plegats. Tot està afectat per com es comporta la gent arran de la guerra”. Una bona manera d’expressar com els acords han deixat el país encallat en el marc mental dels noranta, sense eines perquè les generacions que no van viure la guerra puguin marcar el pols d’un nou país. 

Congelar la guerra

Així doncs, aquell document tancat en una base aèria a milers de quilòmetres, tenia alguna virtut?

“Per als musulmans no fou un bon acord, perquè va dividir Bòsnia en dos trossos. Però per a mi sí que té sentit: sense Dayton hi hagués hagut una altra guerra. Crec que molts pensen com jo”, explica en Semir Hemić, un jove de 32 anys que viu al poble de Banovici, a la Federació croato-musulmana. Com la Samra també parla castellà. Ell, però, el va aprendre a Pamplona, on va viure refugiat amb una família d’acollida entre el 1995 i el 2010, any en què va tornar a Bòsnia amb la seva mare. El pare, però, va morir a la guerra. Un cop més, ni un sol rastre d’odi. Només gana de futur. I amor enrauxat pel Barça.

En Semir a Banovici, ciutat on viu i treballa com a camioner a la mina local.

En Semir continua els missatges d’àudio mentre condueix el camió: “Hi havia una altra manera d’establir la pau, però com a mínim es va aturar la guerra”, reflexiona. Una idea que pocs discuteixen i que també fan seva les tres joves: Dayton va servir per callar les armes, aturar la sagnia, deixar enrere els temps en què antics veïns es mataven pels carrers. Els tres actors hi perdien alguna cosa, fos un enclavament o una porció de terra al mapa, però tots hi guanyaven la fi de la guerra.

Coincideix amb aquesta idea l’escriptora i cardiòloga nascuda a Belgrad Svetlana Broz, per qui la pau és “sense dubte l’èxit més gran que han dut els acords als bosnians aquests anys”. Però al mateix temps, afirma al Diari de Barcelona que els acords de pau són “un document històric” que no té sentit després de 25 anys. Broz resideix a Sarajevo des del 2000, on dirigeix l’ONG Gariwo, que educa els joves sobre el valor civil. Sense dubte, la fa una bona coneixedora de la realitat sociopolítica de Bòsnia, país del qual té la ciutadania des del 2004.


Svetlana Broz, néta del mariscal Tito: "Dayton és un document basat en la segregació i l’etnicisme"


“La constitució establerta per Dayton ha estat una situació de ‘guerra’ congelada: és un document basat en la segregació i l’etnicisme, que només satisfà aquell polític nacionalista que l’ha utilitzat per emparar l’abús de poder”, diu sense embuts i amb rotunditat. Paraules que tenen un significat especial, tenint en compte que provenen de la néta del mariscal Josip Broz, ‘Tito’, el mític líder dels partisans iugoslaus i que durant gairebé tres dècades va presidir la república federal, dirigint-la sota la batuta del socialisme i la fraternitat interètnica.

Svetlana Broz a la seu de l'ONG Gariwo. Foto: Arnau Chavarria (2013)

La llosa de la identitat

Com s’ha vist, els acords de Dayton van tenir dues grans conseqüències: la fi de l’enfrontament militar i l’adopció d’una constitució que dividia el país en dues entitats autònomes, delimitades bàsicament segons les línies del front de guerra. Més enllà de les conseqüències territorials, l’Ervin Tokic, de 35 anys, exemplifica perfectament la manca de recorregut que té l’actual marc legal per a les noves generacions en termes pràctics. 

Aquest analista polític de Sarajevo d’entrada no té un rebuig frontal al document. “Per a mi ha significat la possibilitat de tornar a casa, l’agost del 1996, poc després que se signessin els acords”. Quatre anys després d’aquell estiu en què va abandonar Sarajevo amb mare i germana, fugint dels franctiradors i els obusos que cada dia queien sobre la població civil des dels turons sarajevites. 

Van escapolir-se en una de les darreres caravanes de vehicles abans que es tanqués el setge sobre la ciutat, que va durar 1.425 dies -el més llarg de la història moderna. Una barbàrie executada per l’exèrcit serbo-bosnià sota les ordres del general Ratko Mladic i del seu líder polític, Radovan Karadzic. Tots dos empresonats a La Haia condemnats a cadena perpètua per crims de guerra.


Tot i que va possibilitar el retorn a casa, per a ell Dayton també és un recordatori constant de la discriminació que existeix si decideix entrar en política, “perquè bàsicament, si no ets ortodox, catòlic o musulmà, legalment no existeixes per a molts càrrecs”. En les institucions de govern hi ha quotes de representació de cada grup ètnic, segons el cens fet el 1991, explica. 

Recorda que, actualment, en l’àmbit legal el grup ètnic no és el mateix que el religiós, i es pot canviar cada quatre anys. Així i tot, sovint, només pel nom “la gent sap més o menys què ets”. Per explicar-ho millor, l’Ervin recorre al seu esmolat humor negre: “Per exemple, a Espanya, si reserves un hotel amb el nom de Gorka, dubto que esperin un andalús”. El domini del castellà li permet aquest mestratge en la sàtira. I continua: “Encara que no et sentis part d’un grup ètnic o religiós, a vegades la gent ho determina sols per com et dius. Per això tinc un nom no gaire habitual a Bòsnia, un acord de pau entre els meus pares”.

Tot i el nom, també ha patit el pes que la identitat té als Balcans. Si durant la fugida havien estat retinguts tres dies als afores de Sarajevo per forces serbo-bosnianes, un cop a Croàcia l’acollida d’aquell vailet de set anys no fou gaire millor: “Durant sis mesos tenia prohibit anar a l’escola perquè la meva mare m’havia fet constar com a musulmà”. Va poder entrar a l’aula quan van fer-lo constar com a croat/catòlic. Tanmateix, el 1994, i davant els rumors d’expulsió dels qui no eren 100% croats, decidiren refugiar-se a València, on va viure fins acabada la guerra.

Una pintada amb el missatge 'Samo nek ne puca' (Mentre no disparin) a Sarajevo. En els tours guiats que fa per la ciutat, l'Ervin explica que aquesta és la mentalitat que predomina i que fa difícils els canvis: mentre no tornin a disparar-los, tot va bé. 

Fill d’un matrimoni mixte i amb familiars de diferents grups ètnics/religiosos, confessa que personalment es considera ateu o agnòstic, “depenent del dia”. I bosnià. Una identitat a priori poc útil en l’esquema de quotes descrit. Com a exemple, posa la xarxa diplomàtica. “Que jo sàpiga, no hi ha concursos anuals per entrar al servei diplomàtic”. 

I afegeix, sense pèls a la llengua: la majoria de serbo-bosnians i croato-bosnians no consideren Bòsnia el seu país. I malgrat això, cobren un sou mentre treballen contra els seus interessos, critica. “Per ser filosòfics, una mare d’Srebrenica que compra el pa, a través de l’IVA, en teoria, paga part del sou a un diplomàtic serbo-bosnià que és a l’estranger i que fa servir el càrrec per promocionar la idea que el genocidi d’Srebrenica no va existir”.

Una constitució disfuncional i discriminatòria

Recorda, a més, que el 2009 el Tribunal Europeu dels Drets Humans va dictaminar que la constitució vulnera els drets humans. Fou l’anomenat cas Sedjdic-Finci, dos ciutadans bosnians, gitano i jueu respectivament, que van denunciar l’Estat perquè la carta magna els impedia ser candidats a les eleccions parlamentàries i a les presidencials, pel fet de no pertànyer a cap de les tres ètnies constituents.

L’Ervin explica que més de la meitat del pressupost va a l’administració, amb 14 governs diferents. També hi ha tres empreses d'electricitat, tres de telefonia i tres de correus diferents. Denuncia que vuit són propietat de l’Estat, que cada grup ètnic en controla una i que sovint l’utilitza per comprar vots. “La gent no vota per certa idea, sinó per mantenir el lloc de treball”, sentencia.

Les seves paraules reforcen la idea que Bòsnia és un Estat tutelat per la comunitat internacional: 3 dels 9 jutges del Tribunal Constitucional són jutges europeus. Encara hi ha forces internacionals sobre el terreny i un alt representant de les Nacions Unides. “Bàsicament diu que els polítics bosnians haurien d’arribar a un acord. Sempre dic que és com la parella que va al terapeuta i aquest els diu que haurien d’arribar a un acord: si poguessin fer-ho, aleshores per què et paguen?”.


"Dayton era una solució temporal que ha esdevingut permanent. I no podem dir que hi hagi una pau total: els polítics utitlitzen les tensions per tapar la corrupció"


A tot això hi suma el bloqueig polític: al parlament nacional és molt fàcil aconseguir aturar una llei si a un cert grup ètnic no li agrada. “És molt necessari una reforma extensa de la constitució. Millor dit, cal una nova constitució, perquè l’actual fou redactada en anglès i encara hi ha diverses versions segons la traducció”. Creu que com fins l’arribada de la pandèmia el deute extern no era tan greu, en els darrers anys no hi ha hagut una iniciativa real per canviar gran cosa, ni tampoc una pressió internacional real.

Per tot plegat, diu, Dayton no té massa sentit: “En teoria estava pensat com una solució temporal que ha esdevingut permanent. L’únic objectiu que compleix actualment és que no hi ha guerra. Perquè no podem dir que hi hagi una pau total: els polítics utitlitzen les tensions per tapar la corrupció”, remata.

Una Bòsnia post-Dayton?

Fins aquí, l’horitzó dibuixat per uns i altres sembla d’allò més fosc. Hi ha espai per a l’esperança? L'únic bri que deixa entreveure la Maja és la dels nous joves que estan fent un pas endavant en l’arena política. Creu que és possible una nova Bòsnia amb una nova constitució post-Dayton, “però han de treballar de valent per obrir-se pas”.

Els històrics resultats de les eleccions municipals del cap de setmana passat han obert una escletxa: el principal partit nacionalista musulmà, l’SDA, ha perdut Sarajevo. I a Banja Luka, capital de la República Srpska, l’SNSD del primer ministre Milorad Dodik -partidari de la independència de la RS i l’annexió a Sèrbia- també ha perdut l’alcaldia.

Un terrabastall pels dos grans partits nacionalistes que plantegen un canvi de tendència: els bosnians comencen a deixar enrere el sectarisme polític? Svetlana Broz creu que els resultats podrien ser el primer pas cap a una nova etapa post-Dayton. Però l’escriptora no se’n refia massa. “Em temo que passarà com l’octubre del 2000, quan Milosevic va perdre el poder a Sèrbia: teníem una gran esperança, però avui el seu ministre d’Informació n’és el president. No ha canviat res, la ideologia i el feixisme clerical són els mateixos”.

L’Ervin també és prudent. Afirma que cal esperar a les eleccions generals per veure si hi ha un canvi real. ”Diria que hi ha pocs polítics serbo-bosnians a la RS disposats a canviar la constitució. Suposo que ho veurien com un atac a la seva entitat i no pas com una reforma”. Recorda, a més, que el principal partit croato-bosnià gairebé no ha patit cap derrota i és un bon aliat de Dodik.

En Semir, en canvi, branda l’optimisme juvenil: “Esperem que en les eleccions presidencials d’aquí a dos anys, els nacionalistes caiguin. Ara la gent jove és qui mou el país, crec que som a les portes d’una revolució”. La Dorea puja al carro: diu que han guanyat “els normals” perquè la gent “està començant a pensar amb el cap”. Que amb el coronavirus la població ha vist com era de gran el que robaven els polítics,  com guanyaven diners que no necessitaven i com els intentaven manipular. 

El proper alcalde de Sarajevo, ciutat olímpica el 1984, és membre del partit Naša stranka (El nostre partit), socio-liberal i multiètnic. Pot ser el principi d'un canvi de paradigma?

“Estic contenta que alguna cosa estigui canviant, pas a pas”. Ara bé,  per ara no creu que serveixi per canviar el sistema: “Tot i que la gent està triant millors líders, tornarem a tenir tres presidents”, albira. Tot recordant que els nens encara són criats amb una mica d’odi “i per tant no és tanta la gent a qui li és igual l’ètnia de l’altre”. Realisme a banda, si mira el resultat de les eleccions ho té clar: “Change is coming, I hope so!”.

Potser per començar a deixar enrere Dayton caldria repetir l’anècdota del 2008, quan l’original dels acords de pau va desaparèixer de l’arxiu de la Presidència de Bòsnia i Hercegovina. Tot i que no el van trobar fins el 2017 després, en nou anys no se n’havia deixat d’aplicar ni una sola coma. Si tornés a passar, potser ara les noves generacions abocarien esforços a escriure les pàgines per a una nova etapa de convivència.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —