Tot i la piconadora madrilenya que ens ha passat per sobre, hem arribat vius al primer cap de setmana de maig. No patiu, hi ha vida més enllà de Madrid. Amb la fi de l’estat d’alarma ens podem acomiadar del toc de queda —almenys de moment— i podrem fer ús de la nostra llibertat, en cap cas sense fer-ne “un mal ús”, com diria el conseller Sàmper. No el feu enfadar. 

Si ets dels nostres i prefereixes sacrificar la teva vida social per quedar-te escarxofat al sofà, el Diari de Barcelona et porta cinc sèries amb les quals podràs seguir fent el fatxenda davant els teus amics. 

El detectiu: True detective (Antologia 2014, HBO)

Si t’agradaria poder veure Crims però és massa “TV3” per a tu, True Detective t’encantarà. La ficció, consolidada com a una obra de culte, s’estructura com una antologia independent de tres temporades. Per quedar bé només cal que en vegis la primera. En aquest primer cas seguim les passes de dos detectius de Louisiana en hores baixes. Allà es retroben amb un recargolat cas d'assassinat no resolt i intentaran “posar llum a la foscor”, tot mentre lluiten contra els fantasmes del passat. Entres per la intriga i tensió, absolutes, i et quedes per l’estètica, el treball de càmera i l’estructura narrativa. 

El millor: Els crèdits inicials són dels que fan època, com la interpretació de Matthew Mcconaughey. Les línies temporals, una combinació d’interrogatoris als protagonistes amb flashbacks de la investigació feta 17 anys enrere. 

El pitjor: Durant els mesos posteriors faràs una mirada dura al pur estil Clint Eastwood. Es recomana anar amb ulleres de sol. Pot ser que hagis de fer mapes conceptuals per no perdre’t durant la investigació. Quedes avisat. 

El precoç: Match (Filmin)

Aquesta sèrie és el substitut perfecte per no haver d’empassar-te un Barça-Atlético ni un Madrid-Sevilla. Match, amb pinzellades de 15 minuts, segueix les peripècies amoroses de l’Stian, un jove norueg que, com la majoria dels seus contemporanis, no n’encerta ni una. Fins aquí res destacable, però té un cop amagat. A tot arreu l’acompanyen un tàndem de comentaristes esportius que narren i analitzen tots els seus moviments a l’alçada de Joaquim Maria Puyal i Ricard Torquemada. 

El millor: L’originalitat de la premissa. No sabem què li passava pel cap al creador ni si li havia tocat el sol més del compte. Però els primers episodis és impossible no fer-se un fart de riure. 

El pitjor: La rutina. Passat el període d’incredulitat, la sèrie no es desmonta, però en ocasions es fa prescindible. Dosifiqueu-la o, quan se'n vagi a comprar el pa, el cervell ho acompanyarà d’un “encara més, encara més” constant. 

L’activista: Baron Noir (3 Temporades, HBO)

Per combatre la síndrome d’abstinència de les eleccions madrilenyes us portem la sèrie que Pablo Iglesias —al cel sia— va recomanar a Pedro Sánchez quan va entrar a l’executiu espanyol. Baron Noir retrata la decadència del Partit Socialista francès a través de Philippe Rickwaert, un fervent i controvertit militant, que des de baix ha aconseguit arribar a l’alcaldia de Dunkerque i ser el cap de campanya per a les presidencials. Tot canvia quan durant la campanya electoral a l’Elisi, el candidat socialista Francis Laugier el traeix quan es filtra un escàndol de corrupció. A partir d’aquí, acció política i entranyes a l'estil de House of Cards. Amb sensibilitat i un component didàctic deconstrueix l’espectacle de la política cap a les arrels ideològiques més profundes. Tot el contrari del que ens hem trobat aquests darrers dies. 

El millor: Són tres temporades en què es despulla tot l’entorn de la política. S’han utilitzat l’Elisi i l'Assemblea Nacional com a llocs de rodatge. I, sobretot, el personatge de Philippe Rickwaert; no te'l vols creuar de mala lluna. El seu nivell d’enginy i maldat segueix la línia dels últims antiherois de la ficció com Walter White o el mateix Frank Underwood. Només amb la manera de caminar i els seus trajectes amb cotxe de Dunkerque a Paris, se'n podria fer un spin-off. 

El pitjor: Hi apareixen subtrames amb calçador que se les podrien estalviar. Hi ha algun personatge femení que podríem catalogar de fleuma. El final no és desastrós, però encara cou. 

L'intel·lectual (pedant): Better call Saul (5 temporades, Netflix i Movistar+)

A aquestes alçades, dir que Breaking Bad és la millor sèrie de la història ja no entra a l’esquema de pedant. És massa mainstream. Però què passa quan se’n fa una preqüela i no només li aguanta el nivell, sinó que en ocasions li fa ombra? Doncs que surten productes com Better call Saul, centrada en l’advocat Saul Goodman i el camí que el va portar a actuar fora de la llei, anys abans que es creués amb el misteriós Heisenberg i companyia.   

El millor: És Breaking Bad sense haver de justificar-se. Gaudiràs de la combinació entre nous personatges i el retorn de cares conegudes. Manté el ritme lent, però que quan explota tremola tot. Diàlegs treballats i intel·ligents i una composició pictòrica d'angles de càmera i muntatge fora de sèrie. Perfecte per si vas a veure Nobody, protagonitzada pel mateix Bob Odenkirk, i treure el tema. 

El pitjor: Prepara’t per a un allau de referències, teories conspiranoices sobre els personatges i fans molt pesats per tornar a veure Walter White i Jesse Pinkman. Passen els anys i Mèxic continua sent groga i absolutament desèrtica. 

L'anti-ficció: James May: Our man in Japan

Després de dècades fent-la petar sobre cotxes, el periodista i presentador James May ha aparcat momentàniament el motor per portar-nos de ruta pel Japó, cortesia d’Amazon. Durant sis episodis el seguirem en moto de neu, intentant pescar o, fins i tot, sent lapidat per boles de neu en una batalla contra estudiants. 

El millor: L’humor anglès i la gran capacitat que James May té de riure's d’ell mateix. Veure’l pujar en un robot gegant de 15 metres no té preu. Quan acabes l’episodi et queda el regust d’haver rigut i haver après alguna cosa del Japó. 

El pitjor: En ocasions, en lloc d'un documental, sembla que Amazon li hagi pagat unes vacances molt cares a l’ex de Top Gear. No espereu un producte periodístic punter ni divulgatiu. No haureu perdut al temps, però un top 10 de YouTube sobre el Japó també fa el fet.