[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 15 de juny 2020

Amb la colonització d'Amèrica, es calcula que entre un 80 % i un 95 % dels indígenes van morir per malalties que portaven els colonitzadors i per l’esclavitud a la qual els van sotmetre. Però alguns van resistir a aquella apocalipsi, transmetent fins avui una cultura mil·lenària. És per això que l’antropòleg brasiler Eduardo Viveiros de Castro diu que aquests pobles són “experts en la fi del món”.

Ara, una nova pandèmia importada amenaça en exterminar diverses cultures amazòniques. En aquest context de crisi global, les reflexions indígenes es tornen especialment rellevants, com les Idees per a posposar la fi del món (Companhia das letras, 2019) del líder indígena i ecologista Ailton Krenak. Mentre es preparen diverses traduccions, el títol ha pres nous significats amb la pandèmia que estem vivint. “Fa cinc-cents anys que els indis van resistir. Estic preocupat pels blancs, per com escaparan d'això”, diu Krenak.


Ailton Krenak és un activista clau que va lluitar pels drets dels indígenes en la constitució del Brasil després de la dictadura militar. Foto: Matthieu Jean Marie Lena / ISA

Krenak posa en qüestió la idea occidental de la naturalesa com a recurs per explotar i proposa una "multitud de formes, de la qual en formem part”. Aquesta diversitat inclou una gran pluralitat de subjectivitats: només a l’Amazones del Brasil, la unicitat de cadascuna de les 350 ètnies diferents i les seves 170 llengües. Un pensament indígena que fa temps que denuncia l’emergència climàtica i reclama un respecte cap a la natura.

No ens proposa mites, sinó reflexions palpables, com ho és la distància entre el nostre cos i la terra, separats pel ciment i els quilòmetres ocults en els processos de fabricació. Distàncies quotidianes del món urbà i de producció que ens desconnecten de les històries. Krenak ens parla de les connexions visibles i invisibles entre un territori i els seus habitants. Una reflexió sobre el sentit "d'estar al poblat" pren nous matisos en les percepcions de les diferents realitats de la ciutat, en les perifèries i en les nostres llars.


Foto: Carol Quintanilha / ISA

Escoltar a Krenak ens fa qüestionar el nostre entorn, l'individu i la col·lectivitat a la ciutat, les fronteres i els territoris. Ens proposa superar els condicionants materials i que siguin els principis ètics i la solidaritat, amb els altres i amb el medi, els que ens guiïn. Us en portem deu idees:

1. La gent de la mercaderia només s’escolta a si mateixa
El xaman yanomami Davi Kopenawa defineix així, en A Queda do Céu ['La caiguda del cel'], als blancs i al seu desig desproporcionat de mercaderies que els fa tenir "aquest desig de menjar-se el nostre bosc". En paraules de Kopenawa, "els blancs dormen molt, però només somien amb ells mateixos", són "persones de pensament curt, ple d'oblit i de vertigen" perquè s'ha quedat "encallat massa temps entre els minerals i els béns materials". Precisament per estar encallats en els seus propis camins, "els blancs ignoren les dites de les altres persones i llocs": "Les antenes i les ràdios de les seves ciutats només els serveixen per escoltar-se a ells mateixos".

La líder indígena Ngreibati Kayapó a la Comissió de Drets Humans sobre els impactes d'una infraestructura a la conca del Xingu on habiten. Foto: Mídia Ninja / ISA


2. La globalització és inevitable, però ha de ser solidària i ha de tenir en compte l'àmbit local i el global
No som consumidors, som ciutadans: no pot ser que per a Europa la gent de fora siguin refugiats, però els recursos naturals d'aquests pobles sí que siguin benvinguts pel consum d'Europa. La tècnica s’ha de regir amb un criteri humà, per sobre de l’econòmic o el financer, que ens ha portat a la industrialització i l'imperialisme —com deia el geògraf brasiler Milton Santos.

Vista de la maloca dels Moxihatëtëma, un poble aïllat de la terra dels Ianomami. Foto: Guilherme Gnipper / ISA


3. Els pobles pertanyen a la terra i no a l’inrevés
Els éssers humans, com tots els altres éssers vius, no són propietaris de la terra. Només cal llegir la carta del cap amerindi Seattle Ts'ial​-​la​-​Kum, que s'ha convertit en una icona, manifest primigeni de l'ecologisme, davant de l’oferta de l’aleshores president dels EUA que els volia comprar les terres: “Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire ni la brillantor de l'aigua, com poden vostès comprar-les? Cada pam de terra és sagrat pel meu poble”. Es tracta d’un raonament ancestral que tothom entén, com l’expressió poètica: “La terra és la nostra mare”.

Pertànyer a un lloc vol dir formar part del mateix: ser l'extensió del riu o de la muntanya. També vol dir interactuar-hi de forma cultural, amb tradicions i història. No té res a veure amb la concepció utilitària ni la idea de pàtria. És el lloc que dona sentit a la teva existència, part orgànica de la Terra com a conjunt viu del qual formem part. Però l'ambició de posseir ens en separa i mirem el món des de fora: per això algunes persones, quan miren les muntanyes, només hi veuen tones de pedres.

Poblat Ariabu, terra indígena Ianomami. Foto: Marcos Amend / ISA


4. Caminem trepitjant suaument la terra; com un ocell que passa volant al cel sense deixar rastre
Si l'ésser humà deixa rastre a la terra, aleshores no és sustentable. Els Ianomami vivien isolats, sense conèixer l'existència del món global, i pensaven que eren dels únics pobles de la Terra. Es preguntaven que, si realment hi havia tants blancs com les estrelles o com les formigues de la selva, com aconseguien aliments per a tothom? I on posaven tota la brossa?



5. El progrés és despertar cada dia
Parlar amb els altres, sentir noves olors i experimentar la selva i el desert. L’acumulació i l’ostentació no és progrés, ni tampoc ho és un tresor enterrat ni una relíquia de museu.




6. La terra ens ofereix tot el que necessitem
Però hi ha gent que saqueja la terra: no tothom pot tenir una illa al Carib o una casa a Nova York i París, perquè això és una ostentació sustentada en una desigualtat global. La terra té límits i no cal estar davant l'abisme per adonar-nos-en.




7. La diversitat fa la societat més humana
Hi ha persones que parlen amb les muntanyes i que pensen que els rius estan vius. Cada matí, la tribu dels Krenak miren la muntanya Takukrak per saber quin dia farà i, tot i els crims ambientals que ha realitzat la mineria al seu riu Doce, omplint-lo de fangs tòxics, ells el continuen cuidant i tractant com un ancestre. Cal protegir cada cultura, perquè dóna sentit a cada grup humà.

El tipus d'humanitat zombi que ens imposen no tolera tant plaer i gaudi de la vida. Però tot està ple de petites constel·lacions, de persones escampades pel món, que ballen, canten i fan ploure. Els éssers humans necessitem mantenir les nostres subjectivitats, les nostres visions particulars, les nostres poètiques d'existència i valorar la diversitat, perquè homogeneïtzar la humanitat seria arrancar-nos l'alegria.

Xamans durant una celebració Xihopi, a la terra dels Ianomami, al municipi de Barcels, a l'Amazònia. Foto: Lucas Lima / ISA


8. Aprendre a situar-se en el nostre context, mirant el nostre voltant
Massa sovint aprenem el nostre voltant a través del que ens ensenyen projectant una cartografia del món. Atura't un moment i pregunta't: En quina terra estic? En quin lloc? De quina comunitat formo part? Així es desperten inquietuds successives, en un mateix com a ciutadà i com a subjecte.


Célia Tupinambá durant la primera marxa de dones indígenes, l'agost del 2019. Foto: Douglas Freitas i Alas Derivas / ISA

9. La idea de ciutadania va més enllà de la ciutat
Un carrer pavimentat, aigua canalitzada, propietats privades, serveis, policia... S'han de poder defensar altres models de vida, també rurals, que tenen més en compte la biodiversitat i els espais naturals.

S'han de buscar noves formes d'assentament de comunitats, perquè l'urbs hegemònica té tendència a devorar el seu voltant i negar qualsevol forma de ciutadania dissident. La "florestania", el model de vida de la selva, és una manera excel·lent de qüestionar si realment la ciutat és el millor lloc per les persones. Al poblat, la gent coopera mútuament per reproduir un mode de vida i una cultura compartida.

Poble Wajapi, l’any 2017. Foto: Vitor Moriyama / ISA

10. Viure experiències amb qui t’envolta: reconèixer l’altre com a igual, crear un sentiment de col·lectivitat i gaudir del present
Si vius una experiència de comunitat, la idea de persona es construeix i s'integra dins teu d'una manera única i pròpia: reconeixes l'altre com a igual. Cada persona és única, no existeix cap model. Aquest sentiment d'interactuar amb altres iguals és fonamental perquè tots siguem persones equilibrades.

Aquella persona gran explicant una història o el jove que ha experimentat alguna cosa que pot compartir amb el col·lectiu al qual pertany. Això integra un sentit a la vida, enriqueix l'experiència de cada persona i a la vegada construeix un subjecte col·lectiu.

Una petita història comuna en moltes tradicions de comunitats indígenes de l'Amazones: la terra que trepitgem és la segona o la tercera en què viu la gent, perquè els nostres ancestres vivien en un altre món, que seria el cel. Un dia va caure i es va formar el món en què ara habitem. La humanitat que va sobreviure al canvi i que en guarda memòria, va decidir viure d'una manera més sustentable, en aquesta nova oportunitat de vida. Fent celebracions cada any, cantant i ballant mantenen el cel ben amunt i la terra ben avall, en equilibri. Aquestes celebracions en comunitat donen un ritme a les vides de cadascú. No podem viure corrents travessant brossa. Hem d'anar una mica més lents per poder compartir i gaudir del viatge.


Dones tupinambà durant la primera marxa de dones indígenes, l'agost del 2019. Foto: Douglas Freitas i Alas Derivas / ISA

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —