[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Mar Grau
Publicat el 24 de setembre 2020
Temps de lectura 3 minuts

Si fos més atlètic o universitari. Si fos especial, o si fos de revista, tindria el valor de creuar el vagó i preguntar-te qui ets. Preguntar-t'ho per ser cordial, perquè ja t'he estalquejat tot l'Instagram, el Facebook i el Twitter, Marina Garrido Pérez.

M'assec a davant teu, i ni t'imagines que porto per tu la meva camisa més bonica, la que només em fico per Nadal i l'única que em poso a l'any, que tant li agrada a la meva mare. Tu portes una faldilla, no te l'havia vist mai. I mentrestant, jo badallo al vidre amb un d'aquells badalls falsos de quan estàs nerviós o mentint. Patètic, deus pensar.

Ja estem a mig camí, del camí que fem junts, i alhora separats, cada dia. De sobte, no sé perquè, et miro, em mires. Com? Sospiro. Tu tanques els ulls i jo aparto la vista. Gairebé no respiro, em faig petit, i em poso a tremolar. No sé què més fer, ja t'he imaginat de totes les maneres.

I així passen els dies, com les golondrines del poema de Bécquer, de dilluns a divendres, i perquè els caps de setmana no vens, ja ho he comprovat. No deus tenir classes, estàs estudiant Dret a la Complutense de Madrid, cada dia a les 8:30h del matí, mentrestant jo m'he canviat de l'obra el torn a matí. Tu universitària i jo paleta. Com Teresa i Pijoaparte de Marsé, tant de bo, tant de bo. Nosaltres dos, tan diferents, l'un davant de l'altre en aquest vagó de tren, el tercer començant per la cua, va i torna el silenci.


"M'assec a davant teu, i ni t'imagines que porto per tu la meva camisa més bonica"


De sobte, no sé perquè, et torno a mirar em mires i torno a sospirar. Tanques els ulls i jo aparto la vista. M'estic fent petit, estic començant a tremolar. I llavors succeeix, desperten els teus llavis. No m'ho puc creure. Pronuncies el meu nom, tartamudejant. També el saps? No sé què dir, tremolo encara més. Suposo que penses: quin noi més tonto. Em vull morir.

Em paralitzo, minuts de silenci. El temps es para i m'acosto dient-te que "encara no et conec però ja et trobava a faltar. Cada matí, rebutjo el directe i escullo aquest tren". Què faig? Qui em crec? Noto que la situació està canviant, estem arribant, la meva vida ha canviat, estic content, molt content. Un dia especial aquest dijous 11 de març, m'omplo de força i t'agafo la mà i arribem a un túnel, que apaga la llum.

Em trobes la cara, gràcies a les teves mans. Amb un brot de valentia em fas un petó llarg als llavis. Em surt sol, et dic que t'estimo, t'estimo molt. Té lloc una forta explosió, tothom crida, què està passant? Per mi està sent el millor moment de la meva vida, mentre ens regalem, mútuament, el nostre últim sospir. Un dia especial, aquest dijous.

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades d'obres artístiques. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —