---
Per Redacció
Publicat el 26 de juliol 2022

Al Diari de Barcelona som motomamis. Aquest cap de setmana, una part de la redacció ha fet via cap al Palau Sant Jordi per gaudir dels dos concerts programats a Barcelona del Motomami Tour, que va començar el 6 de juliol a Almeria. Els espectacles a la capital catalana s'han celebrat els dies 23 i 24 de juliol. Podem afirmar que la Rosalía ens ha deixat malamente amb els grans concerts que ha fet.

Concert del dissabte 23 de juliol a Barcelona:

Maria Folqué, 20 (@mariiafolque)

Després de l’increïble concert del 20 de desembre del 2019 a El Mal Querer Tour, res podria fer-me pensar que aquest el superaria. I ho ha fet amb honors. D'ençà que vaig començar a escoltar a la Rosalía, deu fer quatre o cinc anys, han passat tres àlbums i entremig col·laboracions amb artistes de gran calibre com Bad Bunny, J Balvin o The Weekend. 

I aquest cap de setmana, tres anys després del seu primer concert al Sant Jordi, Rosalía ha tornat i ho ha fet més forta que mai. Amb coreografia, ballarins, patinets i un saló de perruqueria personal, en el qual es desmaquilla i es talla les trenes en mig del show. Però la de Sant Esteve Sesrovires no és només espectacle: és música i és art. La seva veu surt a relluir en cançons com De Plata, del seu primer àlbum Los Ángeles, o Sakura, d’aquest darrer. 

I no podia faltar una "combi" de temes internacionals, on surt gent del públic a ballar a l’escenari amb ella i els seus ballarins, quan fa un remix de Yo x Ti, Tu x Mi, Blinding Lights, TKN o Relación. A mi no em va deixar ni un sol moment de sorprendre, perquè així ho sap fer ella, i t’enllaça un G3N15 (amb el qual t’està caient una llagrimeta) amb un Linda, que et posa a ballar. Ho sap fer bé, sap que el Sant Jordi sencer es posi als seus peus a crits de Rosalía i jo, efectivament, també estava als seus peus quan va cantar l’última estrofa de CUUUUuuuuuute. Després de pràcticament dues hores de concert, només vols continuar gaudint de la seva música una estona més.


 

Arnau Vidal, 21 (@arrnauvidaal)

Sent oficialment un fanàtic de Rosalía i després de molts dies amb els nervis a flor de pell, dissabte va arribar el seu primer concert (també el meu). Tot i la cua, els 70 euros d'entrada a la pista B i els 33 graus de temperatura que hi havia per Montjuic, l'espera va valdre la pena. 

La playlist preconcert ja deixava clara l'essència de Rosalía: des del reggaeton de Plan B amb Candy fins al Te estoy amando locamente de Las Grecas o el Cómo ronea de Las Chuches. Arriben dos quarts de deu del vespre i l'expectació és extrema. Només l’streamer Ibai Llanos, que es trobava a les grades VIP, aconsegueix captar la nostra atenció un moment. S'apaguen els llums i comença el que va ser una obra mestra. Des de la primera a l'última, vam cridar cadascuna de les lletres del que "és l'àlbum de l'any", com afirma Belén Esteban: Motomami. Tot i les crítiques que aquest va tenir respecte de El mal querer, molt més aflamencat, la catalana va consolidar-se al Sant Jordi com una artista 360º. Pràcticament, sense cap mena de pausa i lluitant en tot moment contra la suor, Rosalía no va deixar de ballar i exhibir el seu ampli potencial vocal, amb De Plata del seu primer àlbum Los ángeles com a exemple.

La meva admiració cap a una "artistassa" com Rosalía va créixer quan la cantant va emocionar-se parlant de Barcelona, mirant-nos als ulls i cantant-nos Milionària. No puc demanar més. No puc parar de veure els vídeos del concert per no despertar-me del somni. Rosalía, no deixis mai de cantar com tu saps, perquè simplement ets art. Gràcies pel "concertàs", de debò.


 

Concert del diumenge 24 de juliol a Barcelona:

Marina López, 24 (@marinalogu)

Al cotxe dèiem: "Segur que Rauw Alejandro puja a l'escenari", "vindrà la Bad Gyal a cantar Despechá", "no posarà l'àudio de G3N15 perquè apareixerà la seva àvia en directe", "imaginat que The Weeknd fa una visita sorpresa per cantar La Fama o Blinding Lights"... i altres anades d’olla similars. Els nervis s'estaven apoderant de nosaltres. Per això, quan feia poc que havia començat el concert i la Rosalía va comentar que es trobava amb Estopa, vam embogir. Al meu cap, ja estava sonant Como camarón a tres veus al Sant Jordi. Però res d'això no va passar, però tampoc es va trobar a faltar.

La Rosalía és una motomami suada -perquè a cada concert que ha fet ha anat amb màniga llarga i botes altes-, però també és una motomami espectacular: ballarina, fantàstica cantant, polifacètica i talentosa. L’any 2019, a El Mal Querer Tour, la cantant catalana ens va portar una estètica més lligada a la seva producció dedicada principalment al flamenc. Tot i les crítiques rebudes per part d’un sector quan es va publicar Motomami -que criticava la degradació del nivell musical de les seves cançons venent-se a una sonoritat comercial i poc treballada- m’atreveixo a afirmar que aquesta gira està superant totes les expectatives.

Els ballarins excel·lents van aportar dinamisme i elasticitat a l'espectacle. La Rosalía interactuava amb ells i també amb el públic, cosa que s'agraeix. Les càmeres donaven un toc fresc i innovador al show. Pot ser que us soni poc crítica, però és que realment la Rosalía s'ha guanyat el poder de fer el que sigui i petar-ho. En la seva feina s'hi nota passió i treball, i sobretot, agraïment. Una observació final? Dolerme en directe. El confinament va començar poc després del concert del 2019 i aquesta, sense cap mena de dubte, va ser la cançó de la meva quarantena.


 

Alba Tebar, 22 (@alba_tebar_)

Ho confesso: ni soc la persona més fan de la Rosalía ni ho pretenc ser. Mai he estat de tenir ídols ni d’anar a gaires concerts, però alguna cosa deu tenir la de Sant Esteve Sesrovires que m’ha aconseguit atrapar. Amb una posada en escena que obligava a estar dreta tota l’estona, aquesta tia va ser capaç de fer que tingués els ulls, el cor i la ment absorts en la seva persona al llarg de les dues hores que va durar el concert. 

I, si ho recordo, recordo els meus pèls de punta des del principi al final. La Rosalía sap molt bé el que es fa, i sobretot sap fer treure totes les emocions que portem ben endins. Només una motomami com ella és capaç de fer-te passar de l’alegria més innocent de Bizcochito a les llàgrimes més profundes de Como un G. I sempre amb una energia i una força interiors que guanyaven pes gràcies a una escenografia i una coreografia espectaculars, que, com ella i com el seu disc, eren sempre canviants, sempre extrems, però també sempre fan que ens encanti el que mai haguéssim pensat que ens podria agradar. Una muntanya russa d’emocions que em va deixar exhausta -i suada- però que, com a les atraccions, et crea una mena de necessitat addictiva de voler-ho repetir. “Vull que torni a començar tot de nou altra vegada”, deia la meva amiga en acabar el concert. I sí, perquè, com quan t’enamores, el temps passa volant, se’t fa massa curt i en vols sempre una mica més. 

La meva conclusió de tot plegat és que vull ser un dels ballarins de la Rosalía i anar de gira mundial i fer aquestes coreografies tan ben parides que fan al costat d’una artistassa com ella. Això, cada dia de la resta de la meva vida. En B de bucle. Sigui com sigui, la veritat és que ara encara estic més enamorada de la Rosalía que abans del concert. No sé si és la proximitat i la connexió tan emocional que té amb el públic, el poder que té de fer-nos vibrar a tots al uníson amb tan sols una mirada i un somriure, o la veritat i intensitat que traspua; però he d’admetre que aquesta dona em té el cor robat. E d’enamorada, que dirien algunes.


 

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —