-
Publicat el 22 de setembre 2022

Aquesta història comença mesos abans de posar un peu al domaine de Châteauneuf-du-Pape, poble i regió francesa i denominació d’origen controlada de vi en què juntament amb dos amics, igualment inexperts que jo, vam anar a veremar. Sense uns coneixements bàsics del vi, de què és recollir raïm, o de què és ser temporer de la fruita, en general, ens vam deixar convèncer per un amic que hi havia anat l’estiu anterior, i havia guanyat uns 1.000 euros en deu dies. “La pela és la pela”, que diuen.

Precisament pels diners vam anar a França. El salari mínim francès és, a setembre de 2022, superior als 1.600 euros, i la diferència amb el sou que tindríem a Espanya es preveia notable.

El pla estava clar: esperar que un contacte ens digués que el raïm era madur, plantar-nos al domaine en qüestió com poguéssim, i treballar fins a començar els nostres respectius estudis. Data límit per tornar a casa, el 15 de setembre. A l’espera del capritxós raïm, no sabíem si podríem, o no, veremar, ni quants dies de feina tindríem.

L’esperat missatge va arribar a principis d’agost. Per la nostra sorpresa, aquest any la temporada semblava que havia de començar sobre el 25 del mateix mes, uns 10 dies abans que l’any anterior a la mateixa localitat. Aquestes dates a mi m’enganxaven a fora, i no podria viatjar al districte d’Avinyó fins al 4 de setembre.

El Gerard i el Martí, els meus acompanyants, van decidir esperar-me per pujar fins allà, ja que el Peugeot 206 familiar de la meva mare era l’únic que havíem aconseguit, i el vèiem com un imprescindible davant la multitud de material que calia portar. Entre els tres i l’equipatge, vam omplir el cotxe de fabricació francesa fins a dalt. “Amb aquest cotxe ens paren segur”, pensàvem mentre l’avaluàvem des de fora.

Per algun motiu, els gavatxos van pensar que era bona idea produir un cotxe familiar de color daurat. I al color del nostre cotxe, s’hi sumaven problemes amb la ITV, no tenir aire condicionat (però sí l’aire calent que el motor expulsa directament dins l’habitacle), que no baixés una de les finestres, la tela del sostre desenganxada i grapada de nou… Èxit assegurat.



Finalment, el 5 de setembre, sortíem en direcció a una ubicació desconeguda que havíem obtingut uns dies abans en direcció a “Chatoneu du Papá”, passant per Montpellier. Si dic que estàvem desubicats em quedo curt.

El que teòricament havia de ser senzill —conduir unes 5 hores entre 3 conductors i plantar-nos al campament abans que fos fosc per muntar la tenda— va anar agafant tons grisos pel camí. L’AP-7 ens va portar fins a La Jonquera en un tres i no res, i, sense ni adonar-nos-en, ja érem a la Catalunya Nord. Fins al moment no havia fet falta ensenyar la nostra cita per la ITV agafada abans de marxar. Era un bon senyal.

D'intuïcions i drames

A mig recorregut, quan el motor ja estava ben calent, i nosaltres ho notàvem (perquè dins el cotxe devíem tocar els 35 graus) vam parar a dinar i fer el primer canvi de conductor. El Martí es va posar al volant. Cal dir que jo soc un d’aquests que quan algú condueix el meu cotxe em costa estar tranquil, i sovint em faig pesat. A Roquemaure, un poble a menys de 20 minuts del nostre destí, el Martí va alimentar la meva intranquil·litat:

—Crec que no funciona la conducció assistida. Noto que el volant va bastant dur.—Va dir a mitja glorieta.

—Però el notes molt dur o només una mica? — Li vaig dir jo.

—Doncs, no ho sé… Una mica. — Deia mentre seguia conduint amb relativa normalitat.

—Quan parem al súper que l’agafi el Castel i compari. — Va dir el Gerard, referint-se a mi pel meu sobrenom.

Així ho vam fer. Espantat, després de comprar un parell d'àpats al supermercat, vaig agafar de nou el cotxe, que se suposa que conec. Conduint pels desordenats carrers de Roquemaure, i ja amb la sensació d’estar molt a prop, anava provant el volant. “Jo no noto res de diferent”, pensava. Just quan un Dacia Sandero se’ns va creuar en una cruïlla i tot i clavar frens vam rebotar contra el seu cotxe.

“Li hem donat?”, vaig pensar en primera instància, mentre una francesa maleïa tota la nostra família sense que entenguéssim ni una paraula. "Doncs sí", vaig saber ràpidament. Llavors no comprenia per què aquella senyora, que havia comès la imprudència de 'petar-se' un stop, m’estava escridassant a mi. La sensació va durar poc, perquè quan vaig baixar del cotxe vaig veure que l’stop el teníem nosaltres. I que qui se l’estava saltant era jo. 

—Drama.— Em vaig dir.

La següent mitja hora va ser molt ràpida i molt lenta a la vegada o, almenys, així la vaig viure jo. El seu cotxe estava pràcticament nou, perquè havíem tingut la sort d’impactar el seu pneumàtic de manera que, curiosament, vam fer un bot i no li vam quasi rascar el cotxe. De tant nou que semblava el seu Dacia, vam haver de comprovar que efectivament l’haguéssim tocat un parell de vegades, mentre que nosaltres teníem la part frontal del Peugeot daurat penjant i xafada.


El fatídic encreuament de la topada

Mentre ella cridava insults als quals no donàvem sentit, de sobte era hora punta a un poble de mala mort francès. La cruïlla de Roquemaure on vam xocar semblava ara la Diagonal. El Martí, sense samarreta, però amb ulleres de sol, es va posar a dirigir el trànsit com si fos un urbano i el Gerard i jo (sobretot el Gerard) treballàvem el nostre francès d’estar per casa i que no esperàvem haver de lluir tan aviat.

Pardon, pardon. —No parava de repetir jo.

Sort en vaig tenir del Gerard. Per algun motiu que desconeixem el to de la senyora francesa va canviar quan li va dir que anàvem “a le vendange”. Desconec quina tecla vam tocar, però de cop i volta ens parlava amb certa simpatia. En paral·lel, mentre explicava al Gerard que s’estava divorciant del marit i que l’havia trucat perquè solucionés el tema de l’accident, jo buscava comunicats d’accident amistosos a la guantera, o els papers de l’assegurança, —¡qualsevol cosa que em pogués ser útil!— mentre no parava de pensar en la ITV. Trobava els papers del 2014, del 2017, del 2009, però ni un maleït paper que servís per a res…

—Verge santa— em deia a mi mateix. —El viatge s’ha acabat abans de començar.

Ben mirat, a posteriori, potser tenia una posició una mica catastrofista. Però entre els meus “pardon” i els papers del 2009 la situació no era per ser gaire optimista. El Gerard va convèncer aquella dona que el seu cotxe estava perfecte i que ella havia envaït una mica el carril, aconseguint que la francesa (desmoralitzada perquè el seu marit no va aparèixer mai) marxés patint per nosaltres i el nostre cotxe. Al final, ni papers, ni policies per fer comunicats d’accident, ni res de res. Jo ja havia viscut prou experiències pel dia d’avui i no era ni mitja tarda. 

Sobre les cinc i mitja, després de recórrer els camins que travessaven les vinyes que treballaríem aquests dies, vam arribar al domaine. Hi vam trobar el Cesc, el nostre contacte i sense l’ajuda de qui no haguéssim pogut anar a veremar. Vam presentar-nos ràpidament al personal, sabent que en una altra ocasió ho faríem millor, i que probablement ara no recordaríem tots els noms. Ara tocava estudiar on muntaríem la nostra tenda.

Amb més pena que glòria

La zona en què la madame (i propietària del domaine) ens permetia estar era un descampat entre les vinyes i a tocar de la cava on fan el vi. A pocs metres, pel camí pel qual havíem arribat, hi havia també una casa amb piscina que la patrona lloga a forrats que volen passar les vacances amb vistes a les vinyes. En aquell moment al pàrquing que compartíem hi havia un Porsche de Romania. Ens va sorprendre aquest tipus de luxe a tocar del campament de jornalers.

Seguint el camí que surt de l’aparcament s’arriba a un porxo d’uns 20 metres quadrats, passant abans per les dues dutxes en forma de poly klyn que hi ha ara on anys anteriors s’havien dutxat contra la paret. Al porxo era on faríem vida quan no treballéssim. Hi havia un fogonet i una nevera a compartir entre unes 20 persones, més enllà del que cadascú portés, i el més similar a una pica era una aixeta a mig metre del terra. 

Tornem de nou al descampat que seria casa nostra els propers dies. Érem els darrers treballadors en arribar, de tal manera que ja hi havia unes vuit tendes i quatre furgonetes a la zona; però encara hi havia un lloc decent seguint la fila de tendes que ja tenien muntades. La nostra seria la més allunyada de l'indret on faríem vida, i la més propera als lavabos. Però era un lloc prou tranquil.

Vam muntar la tenda amb més pena que glòria. Ens l’havia deixat la tieta del Gerard, i era una d’aquestes que alberguen una família. És a dir, ben gran i còmode. Però les instruccions del Decathlon no hi havia qui les entengués, i no vam ni clavar tots els vents. Tot i un resultat prou correcte (per haver-nos inventat els passos sobre la marxa), més tard ens n'adonaríem del nostre error.



Ara ja sí, amb la logística solucionada, ens disposàvem a conèixer al gruix dels nostres companys. No sé exactament què ens esperàvem trobar, però en part apostàvem per algun tipus de penjats o hippies amb una manera de pensar ben diferent de la nostra. A la pràctica, aquella gent va fer que no escampéssim la boira el segon dia.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —