Les històries del periodisme no en parlen, però l’any 1897 hi hagué a París un diari dirigit a les dones i fet només per dones. Es va dir La Fronde -la fona, el tirador de pedres- i es va publicar fins el 1905. Setanta-un anys més tard, el 1968, es va publicar a Barcelona un diari dirigit també a les dones. Es va dir Diario Femenino però era fet sobretot per homes i tenia una orientació ben diferent.

La Fronde fou una revolta camperola sorgida a França durant el segle XVII, que pren el nom d’una senzilla arma llancívola, la fona, utilitzada sobretot per tirar pedres. La “honda” castellana coneguda també com a “tirachinas”.  

Aquest títol militant fou el triat per Margueride Durand, actriu, periodista i activista, per defensar els drets de les dones del seu temps, així com altres causes justes. Publicà, per exemple, l’article “J’accuse” amb què Emile Zola defensà el capità Alfred Dreyfuss d’una condemna injusta pel sol fet de ser jueu. El diari hauria arribat a vendre cap a 200.000 exemplars, en una França on hi havia diaris que en venien un milió.

El cas del barceloní Diario Femenino seria ben diferent. Fou un diari pensat per les dones que compraven cada setmana revistes de xafarderia com Hola i Lecturas, molt abans que aquests temes passessin a ser el material preferit dels programes de televisió de mitja tarda. 

El primer director fou un home, i hi havia poques dones a la redacció, però algunes d’elles destacaven en la lluita social i feminista com Carmen Alcalde i Maria Eugènia Ibàñez, a més de l’advocada Lídia Falcón que també hi escriví. Al cap d’uns mesos, la subdirectora Àngels Masó passaria a ser la tercera dona directora de diaris. Les dues anteriors ho foren durant la Guerra Civil, María Luz Morales a La Vanguardia i Anna Murià a Diari de Catalunya.  

El Diario Femenino no interessà les innombrables lectores de les tradicionals revistes femenines ni respongué a les expectatives de negoci del seu creador, el publicitari Victor Sagi. Aquest el va vendre a Sebastià Auger, un membre de l’Opus Dei que publicava amb èxit el setmanari Mundo i l’anà transformant com a diari de suport a les lluites dels obrers, els estudiants i les associacions de veïns. Passà a dir-se D.F. i finalment Mundo Diario.

La Fronde és un diari fet per dones per a les dones, que té un lloc singular en la història del periodisme. Diario Femenino no tingué el mateix esperit.