Alienació
Per Amàlia Garcia
Publicat el 24 de febrer 2021

Sona el despertador. Són les 7.00. De pressa. Si no t’afanyes, arribaràs tard. T’enganxes als llençols però al cap dels 5 minuts, dels 10 i dels 15, l’alarma sona de nou. Soroll robòtic i estrident. L’atures.  

Abans fins i tot de sortir del llit, ja tens el mòbil entre les mans. WhatsApp. Al grup més pesat han enviat 40 mems. La companya de feina t'ha reenviat aquell doodle que fa una setmana que oblides de respondre. Dues amigues et proposen quedar aviat. Respons algunes de les qüestions, les altres les deixes per a més tard. Però marques els missatges com a no llegits, per tal de no oblidar-te'n. Veus que tens 4 correus sense respondre i el calendari et recorda que avui és l’aniversari de la teva àvia.

Saltes del llit i corres a la dutxa. El teu cap treu fum mentre intentes trobar un forat per dinar amb les amigues que no coincideixi amb la reunió de la feina, però el teu cos encara no s’ha despertat. Fas un cafè ràpid i menges dues galetes, no tens temps per a més. Faràs tard.  Mentre corres cap al metro et poses bé la mascareta i t’enfundes els auriculars. Música a tope. 

Twitter crema amb vídeos de la mani a favor de la llibertat per a Hasél. Baixes les escales mecàniques i veus que la teva germana t'ha compartit un article. Només tens temps de llegir-ne el titular. Què cony deu ser això de la fatiga pandèmica? Primer et fa gràcia, però i si és seriós? I si tu en tens? Compte no caiguis, les escales acaben en sec.

Dins el vagó mires al teu voltant: tothom atrapat a les seves pantalles, molts aïllats amb els auriculars. No pots estar sense fer res, així que agafes el mòbil i entres a Instagram. El teu dit recorre la pantalla. Foto, foto, foto. Story, story, story. La teva parada! Empentes i cops per baixar. Finalment ho aconsegueixes i, sense mirar ni un segon el que t’envolta, enfiles escales amunt. Objectiu: la feina. 

Són les 8.00 del matí. El teu dia tot just comença, però tu ja vas accelerada. El teu cervell no ha parat de rebre inputs i ja has passat més de 20 minuts mirant una pantalla. Te n’adones?

Perdem la capacitat de ser-hi. De viure el present, de parar atenció única o principalment a allò que estem fent. Sempre hi ha el mòbil pel mig, amb converses en marxa o distraccions fugaces que ens interrompen. Ja no sabem treballar a l’ordinador sense tenir com a mínim 10 finestretes obertes. Mig minut a cadascuna i anem canviant. Incapaces de fer primer una cosa i després l’altra. Tot a mitges, tot amb presses, tot mal fet.  

Estem immerses en la dictadura de la immediatesa. Ho volem tot però ho volem ja. Ha de ser ara, ha de ser curt i ha de ser intens. Si no, és impossible que sigui un èxit.

Perdem la capacitat de compromís. Som impacients. No hi ha temps per fer les coses amb cura, per fer les coses a mà. Per reparar en comptes de substituir. L’esforç i la constància són ara rareses. Hem confós saber deixar anar amb ser incapaces de mantenir, cuidar i fer créixer.

Vivim atrapades en la banalitat. Consumir i llençar, consumir allò fàcil i ràpid. Consumir per mantenir-nos sense qüestionar-ho en un “confort” que no és tal i girant l’esquena a la immensitat de merda que aquest mateix “confort” genera. 

Però saps què passa? Que tu no frenes. Tu no t’atures per reflexionar, per prendre consciència de com aquest ritme et fa sentir. Per plantejar-te com vols viure i caminar en aquesta direcció. Tu segueixes reproduint i produint. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —