Doble Tic Blau: avui parlem de 'Estoy pensando en dejarlo' - Diari de Barcelona
DOBLE TIC BLAU
Avui parlem de 'Estoy pensando en dejarlo'
Una estrena d’autor fascina l’equip
Charlie Kaufman, el director i guionista darrere d’èxits tan extravagants com Cómo ser John Malkovich o Olvídate de mí, ha estrenat a Netflix la seva proposta més insòlita fins ara: Estoy pensando en dejarlo. Aquest híbrid de drama romàntic, horror psicològic i surrealisme pur i pelat gira al voltant de la visita que una protagonista anònima (Jessie Buckley) fa a la casa dels pares del seu nou xicot, Jake (Jesse Plemons). Una situació d’allò més normal que es comença a complicar quan ella decideix que vol trencar la seva relació, moment a partir del qual el món al seu voltant comença a canviar inesperadament.
L’Andreu i els seus amics la comenten en aquesta entrega de Doble Tic Blau:
DdB - Doble tic blau
Joan, Júlia, Víctor L., Adri, Víctor S....
Ei, penya! Vaig veure ahir Estoy pensando en dejarlo i omg ?. Què us ha semblat? Personalment, m’ha encantat!
20.00
Joan
La vaig veure fa uns dies i em va agradar força!
20.01
Adri
?
20.01
Víctor L.
No calen paraules. ?
20.01
Júlia
A mi el que em va passar és que, en acabar-la, no estava segura de si m’havia agradat o no.
20.02
Em va deixar una mica confosa al principi. Però el resum seria que sí, que em va agradar.
20.02
Víctor S.
Està molt ben feta.
20.02
Júlia
???
20.03
Víctor S.
Jo cada cop que penso en la pel·lícula, trobo que m’agrada més.
20.03
Ja, entenc que pugui costar una mica…
20.03
No només perquè tingui un ritme lent, sinó perquè es pren el seu temps per mostrar en què consisteix la seva proposta.
20.04
És difícil veure per on anirà la pel·li durant la primera part, i la segona és estranyíssima, directament… però un cop ha acabat, tot comença a tenir sentit, i això em sembla molt satisfactori.
20.04
Víctor S.
Total.
20.04
Al principi em trobava neguitós per la pressió d’haver de desxifrar els enigmes que planteja, però al final vaig decidir deixar-me portar i esperar a que la pel·li avancés prou per explicar-se a sí mateixa..
20.05
Adri
És veritat que inicialment es presenta més com un puzzle que et convida a unir les seves peces, però segons avança, l’enigma es multiplica i impregna tota la narrativa.
20.06
Arribat aquest moment, es tracta de comprar o no la proposta.
20.06
Joan
Jo vaig entrar des del principi, així que potser la meva experiència amb la pel·lícula va anar diferent al que heu comentat.
20.07
És cert que em sentia desubicat, però tampoc em feia l’efecte que hi hagués res per resoldre. No vaig estar per això, simplement estava expectant de veure cap on anava la pel·li.
20.07
Víctor L.
Jo estic més amb el Joan!
20.07
Sincerament, el gir que fa a la primera escena, després dels crèdits, ja em va sorprendre.
20.08
I la segona part em va inquietar massa, tot i que estigués ben feta. ?
20.08
En canvi, la proposta de la part final em va convèncer i enganxar del tot, amb les idees tan lliures que introdueix (com la inclusió d’animació) se’m va passar qualsevol desig d’interpretar massa la pel·lícula...
20.09
Jo vaig començar a interpretar què estava passant a partir de la meitat de la pel·li, quan ja ha donat un gir cap a allò estrany però encara no saps com pot acabar.
20.09
Encara que, en la meva opinió, la pel·li respon moltes de les preguntes que planteja, tot i que de manera obliqua.
20.10
No es basa tant en un guió amb girs i pistes, és més abstracta (o temàtica, potser).
20.10
Víctor L.
Sí!
20.10
Adri
En aquest sentit, a mi em va donar la sensació que els personatges i les situacions estan supeditades al concepte que Charlie Kaufman, com a director, vol representar (l’alienació i la impossibilitat de comunicar-se). És com si la narrativa no fos important per sí sola.
20.11
Júlia
Jo crec que en el moment en que comences a adonar-te que la pel·lícula es desmarca d’uns certs codis concrets és en l’escena del cotxe, cap al mig. Es fa eterna, es queden com encallats, no avancen.
20.11
Adri
Total!
20.11
A més, arriba un moment en que cau la neu, és de nit, gairebé no es veu res.
20.12
Tot plegat és molt agobiant.
20.12
Júlia
Estan totalment suspesos. ?
20.13
Joan
De fet, aquesta sensació d’immobilitat té molt a veure amb la reflexió que fa ella en un moment de la pel·li: que som punts fixos i el temps passa com el vent al nostre voltant, i que avui ella havia estat aquest vent.
20.14
Víctor S.
Ara que ho comenteu, l’escena de la gelateria de carretera m’agrada especialment. Trobo que té una atmosfera inquietant i alhora entranyable.
20.14
És com un oasi enmig de l’apocalíptica tempesta de neu que els envolta.
20.14
Jo també vaig pensar en això!
20.14
És una pel·li molt claustrofòbica, d’interiors i d’espais buits…
20.14
Crec que això és degut a l’aspecte més metafictici de l’argument: hi ha una certa auto-consciència de que els personatges són allò, personatges de ficció, i que els límits del seu món són els límits del que veiem a la pantalla.
20.16
Precisament és per això que hi ha certes inconsistències, perquè són personatges de ficció i no éssers humans. Poden canviar segons el que demana el guió a cada moment.
20.16
Víctor L.
Completament!
20.17
Som dins un món de personatges de ficció, i de vegades fins i tot dins les seves consciències!
20.17
Adri
Ah, i tornant a l’escena del cotxe, comentàvem el tema de la impossibilitat d’avançar i se'm venia al cap l’altra escena del cotxe, la primera, que també ho prefigura.
20.18
Tota l’estona el propi guió es torpedina a sí mateix, s’interrompeix el monòleg interior de la protagonista per establir unes conversacions anodines que no aporten res.
20.18
A mi em generava molta frustració.
20.18
Víctor S.
L’escena de la conversa inicial?? Un drama. Tensíssim. ?
20.19
Júlia
Realment, per fer el tipus de peli que vol fer Kaufman, sobre anades i vingudes temporals i vitals, no és necessari que els personatges siguin tan raros. I no obstant, ell els fa molt estranys!
20.20
Inclús la relació de parella és molt rara, no es mostren afecte gairebé en cap moment, no els acabes d’entendre.
20.20
Adri
És veritat.
20.20
Els seus diàlegs realment són molt inorgànics, ningú parlaria així.
20.20
Fa la sensació de que no es comporten com a personatges autònoms, sinó que estan manipulats per potenciar al màxim el concepte de l’alienació.
20.21
Joan
És cert, però alhora sí que els veig un punt molt humà.
20.21
Entenia molt bé el que sentien, i encara que l’escena era incòmoda, em podia creure aquesta manera de fer i conviure en una relació.
20.21
Víctor L.
Hmm, jo també dubto.
20.22
Penso que hi ha un punt d'exageració, com diu la Júlia.
20.22
Però a més a més, a partir de la tornada a casa, m’agrada pensar la pel·li com una al·legoria de les parelles mal casades i un retrat de cert tipus de persones REALS, com deia el Joan, reals i amb un punt miserable.
20.22
Ja, jo això també ho porto al terreny metaficcional…
20.22
La pel·lícula es construeix al voltant d’aquesta parella que realment no haurien d’estar junts, però encara i així ho estan.
20.23
El guió va donant voltes i voltes, troba camins inesperats i tots els elements més “superficials” de l’argument queden supeditats a mantenir aquesta relació com sigui.
20.23
Jo crec que això té a veure amb el tema que surt en cert moment de la pel·lícula que és ell qui projecta sobre els altres, com vol ell que siguin els seus pares, la seva nòvia…
20.24
Per mi això explica els canvis i incongruències al llarg de la pel·li, almenys!
20.24
Júlia
Em sembla curiós que, en molts casos, la pel·li s’apropia de discursos externs i els fa passar com si fossin dels propis personatges.
20.24
Tot això es suma a l’embolic temporal i, per mi, genera una amalgama de sensacions que no sé si ara m’atreviria a interpretar.
20.25
Joan
Al principi, jo vaig pensar en la possibilitat que el conserge de l’institut fos un escriptor, i la parella, els seus personatges de ficció.
20.25
Perquè la pel·li té un punt juganer, com si fos un escriptor que va canviant d’idees, i vaig pensar que potser aniria cap allà. Però no. ?
20.25
O sí (?)
20.25
Adri
Sí, els personatges semblen compendis de trets externs, i per això les seves identitats canvien al llarg de la pel·lícula.
20.25
En la meva opinió, la tesi de la pel·li es podria resumir així: “no som originals, no som autèntics, l'única cosa que ens és pròpia són les nostres neurosis”.
20.26
Víctor L.
Sí!
20.26
En aquest sentit, em va fascinar l’escena on el Jake va tirant diferents dades a la protagonista. És com si s’estigués construint ell mateix com a personatge en aquell moment, com algú que “sap molt” (tema que també dona per parlar de certa masculinitat...).
20.26
Ja, em sembla molt enginyosa la referència a Una mujer bajo la influencia en aquest sentit!
20.26
Perquè es planteja explícitament que ell li fa “llum de gas” a ella (i, en conseqüència, a l’espectador) imposant-li com vol que sigui i que es comporti.
20.27
Al mateix temps, aquest és només un dels temes o una de les interpretacions… ?
20.27
Víctor L.
Completament! ?
20.28
Joan
Total. Els temes que toca són molt grans i per això és difícil definir un en concret o fer una interpretació tancada.
20.28
Júlia
He de dir que li agraeixo a Kaufman que no t’expliqui obertament de què va la pel·li (encara que a posteriori em deixi molt més confosa).
20.29
Em fa pensar en la diferència que hi ha amb un director com, per exemple, Nolan, que sí vol deixar clar com funciona el seu cinema en tot moment.
20.30
Kaufman, en canvi, t’ho fa sentir directament, sensorialment.
20.30
Víctor L.
Les comparacions són odioses, però sí...
20.30
En aquest cas ho trobo exagerat. Fins i tot diria que als primers minuts ja hi ha molt més cinema que a tota Tenet, en aquest sentit.
20.30
Víctor S.
L’espai dels somnis no és nou per a Kaufman…
20.31
Penso en escenes de Olvídate de mí, on els escenaris nevats es conjuguen també amb aquesta línea difosa entre el món real i l’oníric..
20.31
És un director molt solipsista, obsessionat amb els laberints que creem per no haver de relacionar-nos amb els altres.
20.32
Per exemple, una de les seves pel·lis anteriors, Synecdoche, New York, tracta d’un dramaturg que s’involucra en una obra megalòmana i que no para de créixer per no haver d'afrontar la seva vida personal.
20.32
Joan
Aprofito per fer una pregunta! Fa uns anys em vaig veure Olvídate de mí i no em va entusiasmar gaire, la veritat. En canvi, aquesta ho ha fet més.
20.32
No vaig fer la connexió fins que no vaig acabar la pel·li i vaig buscar a Google. Sé que no tenen tant a veure, però què en penseu?
20.33
Júlia
Jo crec que la diferència principal és que, a Olvídate de mí, la història és molt narrativa, a diferència de Estoy pensando en dejarlo.
20.33
Com hem dit abans, en el cas d’aquesta última, l’emoció està expressada molt més directament, modificant la forma de la pròpia pel·li, mentre que en l’altra es juguen uns codis potser més propis del drama.
20.34
Per aquest motiu, acostumo a gaudir més les pel·lícules que ha dirigit Kaufman que aquelles que només ha escrit.
20.34
Té un tipus de direcció més sobri i senzill que crec que complementa millor la estranyesa dels seus guions.
20.35
Spike Jonze o Michel Gondry, que han dirigit guions seus abans, acostumen a traslladar aquest aspecte de la seva escritura a l’apartat visual, mentre que ell deixa que aquesta s’expressi de forma més o menys independent, recolzada per una presentació visual discreta però elegant.
20.35
Joan
Doncs intentaré veure alguna altra pel·li seva!
20.36
Víctor L.
Ja diràs!
20.36
Adri
Gaudeix-la!?
20.36
