Desconnectar per reconnectar sempre és important quan les coses no surten com s’esperen. Aquesta és de les poques solucions a las quals pot agafar-se el Barça avui dia. L’aturada de seleccions pot ser un bon motiu per oblidar-se d’un joc impropi i d’uns resultats desfavorables.

Al voltant de l’estadi, un nen li pregunta al seu pare: "Avui tornarem a marxar abans que acabi el partit?" El pare, respon: "Mirem com ens ho estem passant i llavors ens quedem i sinó marxem". Aquesta és la percepció dels aficionats blaugranes, conscients del mal joc d’un equip estèril, dèbil, sense idees i en busca d’un estil desaparegut. 

Minuts previs al partit, Aitana feia gala de la seva Pilota d’Or, entregada la setmana passada i guanyada durant tota la temporada. La grada ovacionava i corejava el nom de la catalana. Un trofeu fruit del bon joc, la superioritat qualitativa i la extraordinària temporada.

Aitana presenta la seva primera Pilota d'Or a l'afició. Font: FC Barcelona

Uns adjectius que per res descriuen el Barça de Xavi, amb un problema arrossegat des de fa mesos. El Barça no només es veia obligat a guanyar després de les victòries del Girona i del Reial Madrid. La qüestió era una altra: tornar a recuperar una identitat perduda partits enrere. I si Xavi pretenia canviar la dinàmica, el rumb agafaria color negre de seguida. 

Divuit segons són suficients perquè es produeixi un gir de guió. Quatre accions i un desenllaç fatídic: pèrdua de Gundogan, obertura de Guridi a la banda esquerra, centrada de Javi López i remat de primeres de Samu Omorodion per afusellar Ter Stegen. Els aplaudiments i els càntics ben ràpid es convertien en xiulades. El Barça treia de centre per segona vegada en tan sols un minut. 

L’Alabès semblava ser l’equip local obligat a mostrar que estava a anys llum de la seva millor versió. Als vuit minuts, Omorodion tornava a disposar d’una claríssima ocasió. El seu remat s’estavellava al lateral de la xarxa, fent espantar als 38.183 espectadors presents a l’estadi. El pare i el fill de l'inici, potser ja eren camí de casa. 

Tan sols cinc minuts després, el davanter nigerià aprofitava una altra errada del Barça per projectar-se direcció Ter Stegen. Cancelo no arribava al tall, prop de cometre una falta que podria haver suposat una targeta vermella. El davanter centre trepitjava àrea i, davant la sortida del porter alemany, ajustava massa el tir, provocant un sospir a tota la graderia. 

Com si l’àrea es tractés d’una pista de ball, la parella Omorodion-Koundé gaudia d’un intens i constant tango. El francès, però, perseguia constantment el nigerià com aquell qui tracta de recrear una conga. A tot això, ofensivament els blaugranes se centraven més a reclamar faltes i a protestar-les quan l’àrbitre no les xiulava que a generar ocasions movent la pilota a banda i banda. 

El rellotge marcava els trenta minuts, hora d’un altre ball entre els dos protagonistes. Aquesta vegada, Koundé semblava tenir el control en ser més ràpid, però la seva desconnexió del partit li tornava a jugar una mala passada. Omorodion li guanyava la cursa, encarava Ter Stegen i el seu xut creuat es topava amb el travesser. La imatge es resumia en el francès quiet, capbaix i absent mentre l'alemany es disposava a sacar.

El Barça veia com el seu centre del camp estava totalment desaparegut. La línia defensiva —a banda de mostrar la seva fragilitat— volia connectar directament amb l’atac. I quan la pilota conseguia arribar a banda, la jugada moria amb un centre passat al segon pal, on no apareixia ningú. 

El xiulet de Mateo Busquets decretava el final dels primers 45 minuts. Els homes de Xavi marxaven de la mateixa manera que els 18 segons inicials. I la xiulada era esfereïdora. 

La segona meitat no convidava a gaires il·lusions. Per molt que els de Xavi estiguessin obligats a reaccionar, la rèplica podia tenir una doble cara.

Però com a tota bona pel·lícula, els protagonistes que semblen tenir un destí evident acaben sorprenent a més d’algú. Kounde, qui havia fet una primera part desastrosa, centrava la pilota cap la zona del punt de penal, on esperava Lewandowski, amb uns registres totalment irreconeixibles, i amb un cop de cap amb gir de coll d’aquells de davanter d’àrea, posava l’1 a 1 al marcador. Un gol que significava més que l’empat. Suposava una onada de confiança i embranzida.

Koundé i Lewandowski celebren el gol de l'empat. Font: FC Barcelona

El duel disposava de poques ocasions. Per part de l’Alabès, perquè cada vegada estava més arreplegat. Per part del Barça, perquè continuava erràtic, malgrat la superioritat tècnica opaqués els moments d’imprecisió. 

Lamine era un dels encarregats de donar-li corda al Barça. Les centrades sense destí de la primera meitat ja no sortien de les seves botes. Xavi semblava haver-li demanat al descans accions d’un extrem elèctric, de la seva categoria. Verticalitat, doble bicicleta i xut potent al pal curt que desviava Sivera a còrner. El Barça s’abraçava als sospirs de confiança per buscar el 2-1.

Als 76 minuts, en una pilota dividida a l’interior de l’àrea, Ferran estirava la cama per anticipar-se a Abqar i caure al terra. L’àrbitre no dubtava i marcava amb el braç els 11 metres. L’encarregat no podia ser un altre que el polonès. Paradinha, saltet i xut a l’escaire. La seva essència semblava tornar a aparèixer per moments. El Barça regnava al marcador i la primera meitat queia a l’oblit. 

El joc ja era impossible d'agafar un altre rumb. El matx continuava travat. Les faltes, les protestes i el nerviosisme s'apoderaven sobre la gespa. La grada d'animació n'era conscient: era moment de cantar a ple pulmó. L'Un dia de partit ressonava pertot Montjuïc. Qui estigués passejant per les immediacions, sabia que la remuntada s'havia consumat. 

El conjunt de Luis García, malgrat tenir la barra de vida cada vegada més vermella, va disposar de fins a tres ocasions en els instants finals. Dues rematades de cap i un xut creuat des de la frontal. L’inici del partit a poc va estar de ser un presagi del seu destí. 

Amb alguna que altra pèrdua de temps, els tres xiulets de l'àrbritre marcaven el final del partit i la victòria del Barça després de l'inici desesperant. Aquells qui havien marxat abans de temps, s'havien perdut la remuntada. Això sí, de ben segur s'havien estalviat algun maldecap. L'equip de Xavi marxa a l'aturada de seleccions sent tercer a la classificació i amb la feina i l'obligació de desconnectar i agafar forces i inspiració per afrontar el tram final de l'any.