[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]

A jutjar per l’èxit de la última edició del D’A Film Festival, el confinament i els festivals a través de plataformes digitals són una combinació inesperada i novedosa que funciona molt millor del que haguéssim pogut esperar. Qui sap si aquest no és el principi d’una nova manera d’organitzar festivals arreu del món? Per ara, en comptes de fer ficció especulativa sobre el futur de la planificació cultural, podem gaudir d’un nou festival en aquest format: el DocsBarcelona, que acull Filmin entre els dies 19 i 31 de maig. Els crítics del Diari us expliquem quines són les pel·lícules que més ens han interessat d’aquest certamen. Si us doneu pressa, encara podreu veure’n alguna o, si no, trobar alguna proposta desconeguda i emocionant amb la que passar aquest cap de setmana. Només recordeu: fins el 31 de maig!


El Joan Martín comenta Rising from the Tsunami (Hélène Robert i Jeremy Perrin, 2019):

Rising from the Tsunami ens situa en una de les zones més afectades pel tsunami del Japó de 2011, anys després del succés. Mentre el govern construeix un enorme mur davant del mar per evitar que es repeteixi la situació, els habitants recorden la pèrdua de familiars que van patir. La part més tècnica d’afrontar la catàstrofe es contraposa aquí amb la més humana i espiritual, que va per una altra banda. I sembla que és en la paraula -ja sigui a través de converses o pregàries, sovint reunits i en comunitat- on troben la manera de portar millor aquesta vivència. També en la creença que aquests morts i desapareguts segueixen estant presents en forma d’esperits errants, dialogant i relacionant-se amb els seus parents de maneres molt diverses. Amb un ritme pausat, Rising from the Tsunami compagina aquests records dels testimonis amb la creació d’una atmosfera mística i reposada del lloc a través del disseny sonor i escenes d’un ordre més immaterial. Precisament és en aquesta pluralitat de formes que presenta el documental on algunes d’elles no acaben de sentir-se amb la mateixa força que les altres, potser per no haver concedit el temps idoni que reclamava cada part -com la del bosc o la de l’espai-. Espai en el qual el mar segueix present, ara d’una forma fantasmagòrica, resignificat pel succés i relacionant-se amb ell d’una altra manera.

Fotograma de Rising from the Tsunami
 

L'Adrián Sánchez comenta Winter Journey (Anders Østergaard, 2019):

Potser gran part de la massa cinèfila es senti atreta per aquest inusual documental degut a que es tracta de l’última aparició del gran Bruno Ganz a la gran pantalla. Les virtuts d’aquesta obra, però, van molt més enllà, ja que la seva proposta formal entronca amb la tradició fílmica (cada vegada més explotada) que barreja la realitat amb la ficció. A través de la història d’un fill, Martin Goldsmith, que decideix entrevistar el seu pare en relació al seu passat com a músic dins d’una institució cultural jueva del Tercer Reich, el cineasta Anders Østergaard posa en escena una comunió de formats en el que la ficció devora al documental sota les seves pròpies formes. La representació dels records del patriarca evoquen una mena de malenconia pels somnis truncats sota el règim nazi, desplegada en un dispositiu que combina la veu en off amb recreació de situacions i imatges d’arxiu. En el seu afan de mantenir l’esborrament de fronteres com a mantra, el resultat final s’endinsa en el subgènere del documental en primera persona des de la perspectiva de la representació, àmbit en el que Ganz mostra les seves habilitats d’una manera entendridora. 

Fotograma de Winter Journey
 

La Júlia Gaitano comenta Personaje personaje (Renata Rezende i Begoña Izquierdo, 2020):

Personaje personaje arranca amb un pla general que ens mostra el panorama humà i urbà de l’entrada al barri del Raval. Pot ser que ens costi un breu moment localitzar el “personatge” que ocuparà la pròxima mitja hora de les nostres pantalles, però un cop s’ha vist, no es pot apartar la mirada. Vestide amb un body d’estampat animal, i una capa a joc, una figura s’obre pas entre la gent. Les joves realitzadores Begoña Izquierdo i Renata Rezende acompanyen i ens presenten una particular personalitat, que habita la Barcelona més dissident. Personaje Personaje és, en els seus propis termes, un cos que es presta a altres entitats. Al llarg del documental, podrem veure com aquestes es materialitzen a través de les seves provocadores i rotundes performances, però també, i encara més important, a través de la seva pròpia experiència com a jove migrant, queer, precàrie, que, en una quotidianitat marcada per inseguretats i vulnerabilitat, escull seguir un camí d’activisme i qüestionaments. Malgrat els alts i baixos vitals que podem intuir (Personaje personaje se sent com un tastet d’un modus vivendi) la nota final ens condueix cap una tènue esperança que se’n destil·la del collage resultant. En aquest sentit, destacar l’escena amb el grup de nens, on queda clar que la possibilitat de cohabitar un espai des de la diversitat potser no és solament una utopia.

Fotograma de Personaje personaje


La Maria Castan comenta Songs of Repression (Marianne Hougen-Moraga i Estephan Wagner, 2020):

El que podria ser un documental morbós -o bé il·lusori- resulta ser una peça filmada amb molta cura, respecte i plena de contrastos entre contingut i continent. La història recent de l’ex-Colònia Dignidad, ara un assentament d’alemanys i alemanyes al sud de Xile i regentat com a destinació turística, és el punt de partida d’aquesta pel·lícula que retrata el seu passat més fosc des d’una distància formal perfectament calculada, que posa sobre la pantalla les contradiccions d’uns personatges que encara viuen en una terra tacada de sang, convivint entre víctimes i botxins. En aquesta estranya bombolla de convivències complicades, ells i elles ens parlen amb cruesa i coratge de l’antiga vida a la colònia: vexacions, tortures, abusos. També de la nova vida, la d’ara, però sense oblidar un ahir que asseguren no compartir, però del qual no han escapat.
La història de la Colònia Dignidad i la del seu líder, el nazi Paul Schäfer, simpatitzant de Pinochet, ha estat tractada en centenars de reportatges televisius, així com al film de ficció Colonia (Florian Gallenberger, 2015), però mai abans les mateixes habitants i exmembres d’aquesta secta s’havien enfrontat a una càmera, que els filma amb una lleugeresa absolutament contrastant i que es fa sospitosament propera... 

Fotograma de Songs of Repression


El Víctor Losilla comenta Il Varco (Michele Manzolini i Federico Ferrone, 2019):

De la mateixa manera en la que ens han acostumat altres pel·lícules a mig camí entre el documental i la ficció, Il Varco parteix d’imatges d’arxiu reals per a narrar uns fets que semblen guionitzats: el recorregut d’un soldat cap a un front incert en plena Segona Guerra Mundial, relatat per la seva angoixada veu-over. Si bé la proposta insisteix tossuda en vendre aquest joc com el seu principal atractiu fins els crèdits finals (que revelaran les fonts inesperades tant de filmacions com de monòlegs), l’interès resideix ben lluny de dilemes sobre ficció i realitat. Al contrari, Il Varco conquista amb uns pocs elements formals, que en són els menys obvis i cridaners. D’una banda, amb un guió encarnat, que deixa sentir la misèria humana del conflicte tot fent patent el compromís ètic dels realitzadors, sense caure en dramatismes. De l’altra, amb un muntatge del tot lliure i associatiu, que descarta la continuïtat per a apropar-nos fins i tot als imaginaris del cinema experimental (recorda a Red Shift), i per a en definitiva resumir la guerra en la interacció de la figura, el fons o paisatge i la destrucció, que en les imatges sempre pot dinamitar tant les vistes com qui les habita.

Fotograma de Il Varco


En Víctor Sánchez comenta Faith (Valentina Pedicini, 2019):

Valentina Pedicini, directora d’obres amb recorregut internacional com Dal Profondo o Dove Cadono Le Ombre, presenta en aquesta edició del Docs Faith, un documental sobre una secta formada només per lluitadors d’arts marcials convocats per combatre el mal. A través d’una fantàstica filmació en blanc i negre, les imatges no ens donen moltes pistes sobre el monestir on fan vida els guerrers. En el que sembla una edificació en una zona rural d’Italia, el veritable temple d’adoració són els cossos dels membres de l'exèrcit espiritual. Observem els diferents rituals que protagonitzen de forma religiosa: afaitar-se el cap, massatges musculars, combats, danses, petons als llavis o llàgrimes d’emoció al recordar el món exterior. Accions de gran contrast que posen en relleu les diferents tensions que poden sorgir entre els membres. Una paleta d’emocions ben diversa, com també ho és la naturalesa de l’organització: tot un pastiche cultural i religiós. Imatges de la Verge combinats amb rituals budistes, meditació amb bols tibetans després d’entrenar amb música trance contemporània i fins i tot la banda sonora de Mulan durant un exercici de boxa. Un escenari que perfectament podria ser la mescla entre Million Dollar Baby i la vida al Palmar de Troya.

Fotograma de Faith

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —