Com cada dilluns, la meva germana i jo anem a escalar. Comencem amb les vies fàcils, però a mesura que anem escalfant, ens movem cap a les que són més complicades. I així ens trobem amb el dilema de sempre: en gran part de les vies de més nivell, arriba un punt on no arribem a les preses. És que no en sabem prou? O és que les vies estan fetes per gent més alta que nosaltres dues?

“Quan comences en el món de l’escalada les vies fàcils són accessibles per a tothom”, opina la Laia Garcia, una escaladora aficionada que es va iniciar en l’esport ara fa quatre anys. “El problema està un cop comences a millorar: en algun rocòdrom m’he trobat que de set vies que hi havia del meu nivell, tres no les podia ni començar perquè objectivament no arribava o perquè necessitaria quatre vegades més força per compensar la meva alçada i, per tant, serien d’un nivell superior”, afegeix.

És també el cas de la Irene de la Varga, una altra escaladora no-professional que ja fa prop de 10 anys que es mou pels rocòdroms de Barcelona. “Em fa l'efecte que sovint per augmentar la dificultat de les vies es tendeix a augmentar la distància entre els passos, quan hi ha moltes altres maneres de fer-ho”, explica. “Això afecta les dones més aviat baixes que escalen per oci i no tenen dominat un estil d’escalada més dinàmic”. Un exemple d'aquest estil són els moviments explosius on l’esportista s’impulsa per arribar a una presa llunyana, traient les dues mans i els peus de la paret.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Julia Benach Zubero (@julia_benach22)

Julia Benach fent un pas dinàmic

Però qui decideix la forma que prenen les vies dels rocòdroms? En aquest punt hi juguen un paper principal els equipadors o, com es coneixen internacionalment, routesetteres: els encarregats de la creació i disseny dels blocs i les vies d’escalada. 

Els professionals de l’equipació poden formar part de la plantilla dels rocòdroms o poden treballar com a autònoms, depenent del model pel qual opti cada espai. Per ara no existeix una formació oficial perquè exerceixin en el setting comercial, o sigui, en rocòdroms oberts al públic. No és el cas, però, de les competicions oficials d’escalada, on sí que cal una formació específica per exercir d’equipador que estableixen la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i la Federació Espanyola d’esports de Muntanya i Escalada (FEDME), respectivament.

El funcionament del routesetting en rocòdroms de competició o comercials no és el mateix. Als rocòdroms oberts al públic, el disseny de les vies és estàndard; en altres paraules, no s’adapta a cap perfil concret i es manté estable fins que per la rotació que estableix l’espai toca canviar-les, segons expliquen els diferents rocòdroms consultats per l’elaboració d’aquest reportatge. 

En competició, en canvi, encara que les vies siguin del mateix nivell de dificultat, aquestes s’adapten per les categories d’homes i de dones segons les seves característiques morfològiques, tal com estableixen les respectives federacions. I és precisament per aquest motiu, que escaladores aficionades com la Laia o la Irene es pregunten si el disseny teòricament omnímode de l’equipació comercial, en realitat afavoreix a un perfil concret d’escalador.

“Crec que la tasca del routesetting està força masculinitzada: com a molt conec dues o tres dones que ho fan, però d’homes equipadors en conec molts”, explica l’Emily Pescetto, escaladora de competició i actual campiona de Catalunya de Bloc i tercera de l’estat de categoria sub-18. “En els rocòdroms oberts al públic, quan vols provar els blocs difícils de la sala, s’opta per passos morfològics, perquè normalment qui equipa són homes”, corrobora Julia Benach, escaladora de competició i actual subcampiona d’Europa juvenil, cinquena del món i campiona de Catalunya en dificultat i subcampiona en bloc.

Les dones a la professió

Dels vuit rocòdroms de Barcelona i l’Àrea Metropolitana consultats per l’elaboració del reportatge, només en tres treballen de forma regular amb alguna dona setter. D'aquests tres, dos compten amb una plantilla de quatre equipadors, dels quals una és una equipadora. L'altre rocòdrom compta amb cinc setters, un de les quals és una dona.

Pel que fa als altres cinc rocòdroms, en dos han treballat de forma eventual amb la mateixa routesetter, en dos més no han expressat haver contractat mai a una dona i el darrer no ha volgut participar del reportatge.

A falta d’una formació oficial per aquesta professió, ara mateix no existeixen xifres sobre el nombre exacte de dones que es dediquen a aquest àmbit. Tanmateix, els professionals del sector contactats (rocòdroms i equipadors) calculen que en el mercat català ara mateix hi ha sis equipadores en actiu. Dues d’elles són la Shirleys Noriega i l’Anna Giménez.

“Això sempre ha estat una professió d’homes, així que per iniciar-te sent una dona havies de posar colzes: l’única manera que vaig trobar per entrar al sector va ser oferir-me de forma voluntària a canvi d’entrar gratuïtament al rocòdrom on em deixaven equipar”, explica l’Anna Giménez, que actualment treballa en plantilla pel Sharma de Gavà. 

Shirleys Noriega equipant, Joan Divi

“Això va continuar així fins que l’escalada va fer un ‘boom’, es van començar a obrir rocòdroms, l’escalada va passar a ser un esport olímpic… i semblava que de cop els rocòdroms volien dones equipant”, continua la Shirleys Noriega. Segons diuen totes dues professionals, aquest canvi de paradigma es va donar pels volts del 2018, on cal recordar que la lluita feminista gaudia de gran efervescència social, després de la convocatòria de la Vaga General Feminista de 2017 i 2018. “No ens agrada dir-ho, però que de cop volguessin dones d’alguna manera semblava una moda”, afegeix Giménez.

L’Anna Giménez va optar per seguir la seva carrera en el setting comercial, mentre la Shirleys Noriega va centrar-se en l’equipació per competició. “La federació tampoc ajuda gaire, l’últim curs d’equipador nacional va sortir fa poc, però l’anterior va ser el 2008”, relata. “I pel que fa al setting femení, la nostra federació tampoc n’és promotora”.

Reptes i estereotips

Els entrebancs no acaben un cop s’han fet un lloc dins de la professió. Els setters acostumen a treballar en equips, on cada professional equipa les vies que li corresponen i posteriorment en valoren de forma conjunta, refent aquelles parts que el grup considera que s’han de millorar. “Et lleves cada matí pensant que aquell dia has de treure un excel·lent, sents que has de demostrar constantment que estàs al mateix nivell que els teus companys”, relata Giménez. 

“Has de tenir caràcter perquè si no els companys et posen el peu a sobre o et deixen la feina més simple”, explica Noriega. “Has d’estar disposada a escoltar i a fer canvis, però hi ha vegades que et diuen que canviïs segons quines coses que és com: ‘Això s’ha de canviar per què està malament o per què a tu no t’agrada? Perquè si és així no penso canviar-ho’”, afegeix.

Quan parlen de la resta de dones professionals de l’equipació, genern una sensació de familiaritat. “Gairebé ens coneixem totes perquè som molt poques, hem coincidit equipant i també competint, perquè gairebé totes venim del món de la competició”, diu l’Anna Giménez. “Jo me’n recordo que nosaltres quan vam començar érem pràcticament les dues úniques de Catalunya”, continua. “Al final tenim molt bon rotllo perquè ens coneixem de fa anys i totes ens hem trobat amb homes que no ens ho han posat fàcil”. 

Anna Giménez equipant, Sharma Gavà

Pel que fa a l’estil a l’hora d’equipar, denuncien que existeixen diversos tòpics. A tall d'exemple, asseguren que moltes vegades els administradors de sales d'escalada donen per fet que les dones, en ser més flexibles, només fan vies que posen a prova aquesta capacitat, i rebutgen les vies que desafien la força o la tècnica. Un altre tòpic és que les equipadores només fan ús de "regletes", aquelles peces petites on l'escalador només es pot aferrar amb la punta dels dits, perquè elles tenen les mans més menudes que els seus companys. 

Ara bé, també subratllen que és imprescindible que els equips dels rocòdroms comptin, com a mínim, amb una dona. “Quan s’equipa, es fa el disseny i després el professional el prova, per tant, és difícil que sàpigues si la teva via va bé per algú que sigui baix si mesures 1,90”. Per aquest motiu, tant la Shirleys com l’Anna tenen clara per quina fórmula aposten: “En tot equip hi hauria d’haver representació d’una persona baixa, alguna d’alta i com a mínim una dona”.

Existeixen alternatives?

“Quan algú li diu a un corredor que ha de córrer 100 metres llisos, fa 100 metres i prou, no hi ha marge de dubte; però parlant d’escalada depenem de la sensació d’un professional”, relata Edgar Casanovas, routesetter i creador de Lizcore, la nova eina que busca acabar amb la subjectivitat del món de l’equipació i que ja ha sortit al mercat europeu.

A partir del seu sistema, ja no seria el routesetter qui decidiria el grau d’una via: ho faria un aparell que en determinaria la dificultat en relació amb la morfologia de l’usuari. “Cada escalador s’identificaria amb una polsera i l’eina li diria ‘mira tu fas 1’70, el que tens davant està catalogat com a 7a (segons els graus francesos), però per la teva envergadura, mans i temps que escales és un 7b’”. D'aquesta manera, el problema que denuncien les escaladores aficionades es revertiria.

Lizcore en funcionament, Lizcore

Pel que fa a les dones setters també podria tenir beneficis, perquè el sistema, més enllà d'elaborar un seguiment de com es va progressant en l’esport, permet a l’usuari valorar les vies i als seus equipadors. “D’aquesta manera les sales podrien saber que és el que funciona i el que no i podrien entendre el valor de què els seus treballadors equipen”, continua. "Ara els administradors dels rocòdroms, erròniament, agafen perfils més forts, homes, perquè creuen que seran millors, però les dones, com que no tenen en la majoria dels casos aquesta força, busquen la creativitat i el moviment”.

En aquest sentit, Casanovas considera que Lizcore podria ajudar a trencar les barreres amb què les dones es topen a la professió. “Tenint l’opinió dels usuaris podríem comprovar que realment els homes no tenen més talent en l’equipació que les dones", fet que defensa que fins ara no es podia demostrar, a falta de mètodes per avaluar-ho.