El públic entra a la sala. Dues noies, espatxarrades en una piscineta de plàstic al bell mig de l’escenari, beuen mojitos i riuen, ignorant el centenar de persones que les miren, encuriosides, des de les seves butaques. Quan vas al teatre després de dos anys de pandèmia ja ho busques, això, de deixar-te portar per muntatges diferents. Sense saber ben bé què t’hi trobaràs. 

Derecho a pataleta és la sisena lectura dramatitzada organitzada per la Sala Beckett en el marc del XVI Obrador d’Estiu, un cicle gratuït de teatre format per lectures dramatitzades, dramawalker tours, conferències, cursos i tallers. Una manera de portar la cultura al carrer, literalment, ja que la gran majoria s’han fet des dels carrers, places i parcs del Poblenou. Aquesta, per un imprevist, s'ha realitzat a la Sala Beckett.

Entra a escena l’Àlex, una de les tres Espies de Veritat. Ens havíem oblidat de dir-ho, però l’obra és una paròdia d’un episodi d’aquells dibuixos que tant ens van enganxar quan érem preadolescents, barrejada amb un format “tria la teva pròpia aventura” que trenca violentament amb la quarta paret. Natàlia Barrientos (Sam), Belén Barenys (Àlex) i Paula Vicente (Clover) sobreactuaven conscientment -i amb veu de dobladores de dibuixos animats- al davant de l’escenari, mentre que les autores de l’obra, Berta Prieto i Lola Rosales, s’ho miraven des de la piscineta. Sí, aquelles dues eren les autores.

Derecho a pataleta és una crítica mordaç a totes les pressions que rebem les persones joves. Per treballar, per obeïr, per crear una marca personal per fingir originalitat. Ja en el seu monòleg inicial, l’Àlex reivindica el fet de poder ser bàsica i comprar roba al gran magatzem que desitgi. 

Àlex, Clover i Sam són tal i com les recordàvem, amb un punt punki afegit que fa que es vulguin revoltar contra la WOOHP, l’agència de seguretat per la que treballen, i contra el seu cap, Jerry. El seu paupèrrim sou i un contracte de merda els fan revoltar-se. El to de queixa converteix l'obra en una autènctica revolta sindical per defensar el “dret constitucional de muntar una pataleta”. La meva mare me’l negava, diuen, però ara he descobert que tinc tot el dret del món de plantar-me al mig del carrer en una piscineta i dir-li al món que per aquí no passo. “Ho hem llegit en un pdf”, afirmen.

"A quin article de la Constitució hi diu que no podem plantar una piscina al carrer?", pregunten, desafiants. Aquesta demanda, per absurda que sigui, ressona amb força entre el públic jove. Un públic que li agradaria plantar-se davant la precarietat, la pobresa, les altes expectatives i les poques oportunitats. Perquè la fórmula còmica i reivindicativa permet que el públic se senti interpel·lat per tres espies de dibuixos animats. Una obra mamarratxa que et fa plorar de riure i, alhora, et permet reflexionar sobre les teves aspiracions mentre penses: "Bua, sóc jo literal".

Clover, Àlex i Sam canten (sense afinar gaire) Love Story de Taylor Swift.