- opinió -
Marina
Marina Alaminos
Dret a equivocar-nos
"La culpable de la meva síndrome del full en blanc és la pressió de tenir una sola oportunitat per a fer-me visible"
Per Marina Alaminos
Publicat el 02 de juny 2021

Síndrome del full en blanc. Pànic a l’abisme de les paraules buides. Vacil·lacions que importunen cada reflexió que es vol plasmar en una columna, cada argument que s’esgrimeix en un combat dialèctic. Suposo que no deu ser una sensació aliena ni tan sols per a aquells mestres de l’oratòria que han fet del discurs la seva professió: tertulians, advocats o membres d’una estafa piramidal. Però els privilegis, sens dubte, també prenen part dins el món de l’opinió.

L’altre dia em demanaven de gravar un vídeo on expliqués si m’havia trobat amb alguna dificultat pel fet de ser dona a les entitats del meu poble. Primer, pànic al vídeo en blanc. Després, repàs mental de totes aquelles vegades en què vaig dubtar abans d’alçar la veu. És estrany, sempre m’ha agradat opinar, debatre i, sí, tenir la raó. Però a les assemblees mai se m’ha escoltat tant com a ells.

“És que porten mitja vida en aquesta entitat”, et dius primer. “Escolta’ls, que encara n’aprendràs alguna cosa”. I et sents reconfortada recordant aquella vegada que la mare et demanava pensar abans de parlar. Passen els mesos, els anys, i ells són encara la veu que porta la batuta. Però ara —agraeixes—, com a mínim, se’t cedeix la paraula. Ei, silenci. Sembla que parlarà. I la por que de la boca només en surtin paraules buides i inconnexes t’envaeix de nou.

No és la manca de criteri ni la falta de preparació. La culpable de la meva síndrome del full en blanc és la pressió de tenir una sola oportunitat per a fer-me visible, present en el debat. És la conseqüència d’anys de discursos acaparadors etzibats per aquells que es creuen amb el poder de la paraula.

Però avui no reivindico el dret a alçar la veu. Malgrat tot, m’agrada pensar que és un poder progressivament conquerit. Avui reivindico el nostre dret a equivocar-nos. Avui exigeixo poder parlar tant que errar ja només sigui anecdòtic. Avui aposto per desfer-nos de la pressió de l'oportunitat única. I avui vull manllevar-los allò que han fet seu: el dret a dir estupideses, el dret d’interrompre debats per a dir en veu alta aquell joc de paraules que, temorosa, havies xiuxiuejat entre dents.

Perquè les dones tenim dret a ser més que el one hit wonder de l’opinió. Les correctes, les assenyades, les que mai diuen res fora de lloc. Les dones també ens equivoquem.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —