No és ni una de les 15 ciutats més poblades de Catalunya. Tant li fa. Manresa, amb els seus 78.000 i escaig habitants, es delecta veient com la seva gent omple el Nou Congost setmana sí, setmana també, i com els seus jugadors li competeixen cara a cara als millors equips de l’ACB. Aquest cop la visita del Gran Canària, que arribava com a quart classificat de la lliga, feia pressentir que seria nit gran a la capital del Bages. El 78-71 final a favor dels manresans ho va confirmar.

Així com a la pista de Badalona es respira irreverència i joventut, a la de Girona es respira modernitat i a la de Barcelona es respira la grandesa d’un equip construït per destronar l’statu quo de la capital espanyola, a Manresa es respira tradició. La tradició d’una afició que vesteix religiosament la samarreta vermella cada partit i arreplega tants amics i canalla com pot per compartir la seva passió pel bàsquet. Com expliquen diversos aficionats, al final els partits són les excuses perfectes per reunir una bona colla i anar a sopar després.

Però viure un partit al Nou Congost és una experiència autèntica. L’Enzo, un nen d’entre els molts nanos repartits per les graderies, complia 10 anys. Per un moment, va ser el nen més famós de Manresa quan va veure que la megafonia de l’estadi el felicitava i apareixia al videomarcador mentre el Llumet, la mascota del club, li portava un regal. Potser l’Enzo quan sigui més gran no recordarà amb nitidesa aquest dia, però allà estaran les fotos del que, de moment, deu ser un dels millors dies de la seva vida.

El Biel, un altre noi, també es pot considerar un afortunat. Fa uns anys, quan en va fer 18, explica que la seva família, aprofitant la proximitat tant de directius, staff tècnic com sobretot dels jugadors, va aconseguir que tots els jugadors li signessin una pilota de bàsquet i el saludessin pel seu aniversari. Coses que en equips més mediatitzats és impossible.

Pedro Martínez dona indicacions durant el partit. Enric Fontcuberta / EFE

A Manresa es poden presenciar les millors vistes de Montserrat, però tota l’espiritualitat que la muntanya capta dels seus peregrins es queda a Montserrat. O, almenys, no arriba a dins del Nou Congost. L’afició “està gairebé sempre molt capficada”, explica l’entrenador local Pedro Martínez, que veu com en un mateix dia es canta el Coti x Coti de The Tyets, s’increpa els àrbitres i els seus dos jugadors més diferencials, l’estatunidenc Devin Robinson i el Senegalès Brancou Badio, porten els dorsals 00 i 0 respectivament. Cosa dels nous temps.

El Baxi Manresa venia de guanyar a l’Olímpic de Badalona contra la Penya amb un triple sobre la botzina, però l’eufòria contra Gran Canària no va ser la mateixa perquè no va caler. Tant Robinson, Brancou com sobretot Dani Pérez, màxim assistent històric del club, van fer xalar tots els manresans, que veien com un dels millors equips d’aquest curs havia de passar pel dentista.