- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Oriol Jové
El confinament del Segrià: The show must go on
La sensació constant que el govern improvisa és frustrant, però la indignació més gran arriba, precisament, perquè es posa la tirita al veure la sang en comptes d’haver evitat una ferida que era previsible; la inacció és sempre una ingenuïtat, però quan l’amenaça és palpable, es converteix en irresponsabilitat
Per Oriol Jové
Publicat el 06 de juliol 2020

Quan compareix el president Torra després de la reunió d’urgència del Procicat el senyal de la ràdio del cotxe es comença a perdre. Som –en família– entre Binèfar i Monsó en direcció a Graus, al llindar septentrional de la Franja. Fa trenta minuts que hem deixat casa, Lleida, enrere, i rebem l’anunci del confinament perimetral del Segrià a partir de les dotze del migdia.

L’anunci del govern, que desacredita la consellera de Salut per les seves declaracions la tarda anterior, arriba en cap de setmana i amb migdiosia. A molts lleidatans ens agafa fora i amb el desconcert de l’ambigüitat, no pas causada per les interferències de la ràdio sinó per unes directrius absolutament confuses per als habitants de la comarca.

Davant d’una situació com aquesta, la reacció natural d'aquells a qui ens afecta és buscar de qui és la responsabilitat d’haver fet les coses malament, d’haver-nos relaxat i, sobretot, discutir fins a la sacietat qui la té més gran, la responsabilitat. També t’adones, en casos així, de la facilitat amb què es genera i es des-genera la por, i de les múltiples sensacions confuses que acompanyen aquesta por: desconcert, perplexitat i indignació. I també la de què, amb confinament del Segrià o sense, feia falta un cap de turc per tornar a prendre’ns seriosament l’amenaça que pesa sobre a tots plegats.

En tot cas, tinc clar que seria una conclusió errònia i injusta pensar que la gent d’aquí hem fet les coses pitjor que la de la resta del territori. Crec que puc parlar amb propietat després d’haver estat confinat, fins fa no més de dues setmanes, a Barcelona. Cadascú té la seva opinió. Personalment, i crec que la majoria dels lleidatans ho veu semblant, no qüestiono si la decisió és encertada o no. Si s’ha pres és perquè la situació així ho requereix. Això de Lleida es palpava de fa dies. Més enllà de les dades –que son inqüestionables però que s’han de contextualitzar–, Lleida s’havia convertit en un focus mediàtic massa gran.

El repte de fer front a la Covid-19 ens posa a prova, com a societat, a l'hora de sobreviure una situació nova i sobrevinguda sense tenir un pla traçat. Pels lleidatans, la sensació constant que el govern improvisa és frustrant, però la indignació més gran arriba, precisament, perquè es posa la tirita al veure la sang en comptes d’haver evitat una ferida que era previsible. La inacció és sempre una ingenuïtat, però quan l’amenaça és palpable, es converteix en irresponsabilitat.

A la vida, i sembla que no n’aprenguem, les irresponsabilitats es paguen. Les nostres, en el dia a dia, per descomptat també. Però no és pas més gran que la irresponsabilitat dels qui, any rere any, permeten que els temporers, ara en boca de tothom, visquin en unes condicions infrahumanes. No deixa de ser irònic que un virus que no entén de cap condició, tampoc la social, ens planti als morros una xacra que a ningú interessa frenar menys als que la pateixen.

Havíem de tornar a Lleida cap al tard, però hem decidit, per prudència i perquè la cosa no està per tirar coets, tornar abans. Per cert, la perplexitat posterior a l’anunci del confinament ha continuat un cop hem comprovat com, ben passades les quatre de la tarda, hem entrat al Segrià, aquesta comarca de la Catalunya occidental que –malauradament– la majoria de vegades és notícia per aspectes negatius, sense trobar-nos cap control policial. La improvisació continua. The show must go on. Ara més que mai, responsabilitat i paciència.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —