- opinió -
Guillermo Cabellos
El meu primer dia al Parlament
És bastant emocionant anar un ple parlamentari, sobretot si de petit eres el típic xaval 'raro' que hi ha a totes les classes a qui l’apassiona la política.
Publicat el 08 de juliol 2021

El més habitual quan un periodista parla del primer dia, així en general, és que es refereixi al primer dia d'algú altre. El primer dia d'un polític en el seu nou càrrec, el primer dia d'un futbolista en el seu nou equip, el primer dia d'un pres en llibertat... Però mai parla del seu primer dia. Suposo que és perquè a mesura que passen els anys cada vegada és més difícil trobar primers dies. Avui era el meu primer dia al Parlament.

He arribat a primera hora al parc de Ciutadella com un nen que comença el curs en un cole nou. És bastant emocionant, sobretot si de petit eres el típic xaval raro que hi ha a totes les classes a qui l’apassiona la política. Al teu voltant veus desfilar periodistes de mitjans seriosos, dels de veritat, que es coneixen entre ells i fan broma.

- Vas veure el partit d'ahir? – pregunta un noi jove d'una agència de notícies.
- Quin espectacle. Com juga "l'azzurra". – sentencia un periodista de mitjana edat amb camisa de flors i americana grisa.

El meu company Marc i jo demanem les nostres respectives acreditacions. Ell va acord al que diu la seva targeta verda: "Redactor". Jo en canvi, rebo una acreditació groga on s'hi llegeix "Fotògraf". Només porto a sobre el meu telèfon, mentre que els companys d'altres mitjans van amb càmeres gegants amb teleobjectius gegants que fan fotos gegants. Hauria d'haver entrat a l'hemicicle per retratar l'inici de la sessió per ser conseqüent amb el càrrec que m'atorga la meva targeteta. Però m'ha fet vergonya. Deu ser quelcom bastant semblant a la masculinitat fràgil, per la cosa aquesta de la mida, dic. "Ja agafarem les fotos d'agència", hem convingut amb el Marc.

Just després ens hem tancat en una sala amb més periodistes. La Covid fa que sigui impossible seguir un ple des de dins. A més, pel que ens diuen, els polítics estan molt més blindats que abans. Els nous protocols fan que fer un "canutazo" sigui una tasca institucionalitzada que ja té molt poc d'improvisació i sorpresa.

Des de la sala de premsa, que no deixa de ser una habitació blanca molt freda, el ple es fa etern i les intervencions avorrides i repetitives. És tota l'estona el mateix. Uns pregunten, els altres contesten. El nivell de tensió va variant segons les intervencions, però tot plegat és bastant estàndard. Per la tele és més divertit i entretingut. No acabo de gestionar massa bé el fet que la nostra feina sigui la de retallar tots els moments prescindibles i deixar-ne només el que tenen una mica de pes. De moment li deixo aquesta feina al Marc i jo em poso a escriure aquestes línies.

De cop apareix per la sala el Xabi Barrena. Més enllà de ser un gran periodista, fa res va ser el meu professor de premsa. Em fa certa il·lusió compartir espais amb gent que m'ha ensenyat tant. Per pura deformació professional, el Xabi comença a llegir el que tinc a la pantalla. "Quin espectacle. Com juga "l'azzurra"", comenta en veu alta. "Xabi, que no estem a classe", responc. El Marc i jo li admeten que anem perdudíssims. Ell, que fa dècades que està en això, se'n fot de nosaltres i segueix amb lo seu. Admiració total.

Pel que fa als polítics... més aviat poca cosa avui. M'he creuat al Roger Torrent (en persona, fins i tot, guanya) i he coincidit a la cafeteria amb la Mónica Lora. Aquesta dona em genera un rebuig enorme, no només pel partit que representa, sinó que a més em va negar una entrevista per al col·legi quan era regidora a Mataró per Plataforma per Catalunya. Això sí que no ho perdono.

Fa uns quants paràgrafs he mentit (o m'han enganyat), perquè una vegada finalitzat el ple hem atracat al Nacho Martín Blanco. Sense cap preparació prèvia ni ningú de premsa pel mig, hem demanat a l'escó de Ciutadans si ens podia donar unes declaracions. Malgrat les ganes de dinar que tenia, ha estat molt cordial i ens ha atès sense problema. Ara la peça del Marc té un vídeo prou bo (l'he gravat jo, no puc dir el contrari) i a més hem aconseguit un nou contacte.

No és gaire apassionant, però aquest ha estat el meu primer dia al Parlament. Surto amb la mateixa sensació que quan tornava a casa d'una excursió amb l'escola, amb una barreja de sentiments prou bonica. Espero que no sigui l'última vegada que m'empasso un ple sencer en directe. I si pot ser, que les properes siguin ja des de dins l'hemicicle.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —