Tere Moreno, propietària de l'Orxateria El Tio Che, davant del local a la rambla del Poblenou
Tere Moreno, propietària de l'Orxateria El Tio Che, davant del local a la rambla del Poblenou
Tere Moreno, propietària de l'Orxateria El Tio Che, davant del local a la rambla del Poblenou
Publicat el 06 de setembre 2022
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Si recordarem aquest estiu per quelcom, serà per les altes temperatures. Tot i això, si passegem per la rambla del Poblenou, trobem un bon aliat per fer-hi front: l’orxata. Als números 44 i 46, fàcils de reconèixer per les cues que sempre hi ha, trobem un negoci familiar centenari que sobreviu al pas del temps: l’Orxateria El Tio Che.  

La història del negoci comença el 1912, quan la família Iborra es trasllada de l’alacantina La Nucia cap a Barcelona amb la voluntat d’agafar un vaixell i marxar fins a l’Argentina. Ja a la capital catalana, van haver de buscar quelcom per guanyar-se la vida abans d’emprendre el viatge. Com que sabien fer orxata, Joan Iborra va començar a oferir-ne a la gent de la Barceloneta. Veïns i veïnes miraven estranyats aquell home que no parava d’oferir-los orxata amb la valenciana expressió de “Xe, prova!”. Així, la gent va anomenar-lo “tio Che”, consolidant el nom del negoci. 


El Tio Che vist des del carrer, als números 44 i 46 de la rambla del Poblenou

“Sort que mai van arribar a agafar aquell vaixell”, afirma Tere Moreno, la propietària de l’orxateria amb qui hem parlat. Junt amb el seu marit Alfonso Iborra, el besnet de Joan, conformen la quarta generació. Les seves filles Irene i Natàlia, la cinquena. El negoci, basat en la venda d’orxata i “algun gelat o granissat de manera precària” en aquell moment, va quedar-se a la Barceloneta fins al 1930. 

Les revoltes i els problemes socials van fer que els besavis Iborra busquessin un ambient més tranquil, arribant al barri de la Plata de Poblenou. Ubicat al carrer Wad-Ras -actualment anomenat carrer del Doctor Trueta-, El Tio Che va patir el bombardeig de l’aviació italiana durant la Guerra Civil Espanyola. Canviant d’ubicació un cop més, el 1940 van arribar fins a la Rambla, on s’hi ha estat fins avui dia. 


El Tio Che amb les destrosses provocades pel bombardeig de l'aviació italiana. Imatge de l'Arxiu Històric de Poblenou

La Tere va començar a treballar de molt jove. Després de treballar durant set anys en el món de la informàtica, ja casada amb l’Alfonso, la mort de la seva sogra va provocar que la família necessités ajuda a l’orxateria.  “El meu sogre em va dir que necessitava que estigués al negoci, tot i que ja els ajudava als estius i caps de setmana”, relata. Malgrat que descriu els seus inicis en el món de l’orxata com “estranys”, confessa que avui dia li agrada molt. 


Tere Moreno preparant una orxata a la barra d'El Tio Che

Asseguts en una taula a l’interior del local, amb gotes que ens cauen per la calor estiuenca, la Tere explica que els anys de la pandèmia van ser “de molta duresa”. Quan la gent va poder sortir de casa, no va dubtar en “escapar” lluny. Tot i que aquest estiu està sent bo i hi ha “moviment”, Moreno denuncia la pujada de preus dels subministres i els impostos. “Ens pressionen i la situació no és fàcil”, afirma. 

El Tio Che té una clientela de barri, però també de fora gràcies al boca a boca. “Hi ha qui no ens coneix i vol saber què venem per les cues”, declara amb orgull Moreno, que se sent molt integrada al veïnat. Tot i això, denuncia que el preu de l’habitatge ha augmentat molt i fa la sensació que “ens estan fent fora del barri”. 


Una treballadora de l'Orxateria El Tio Che introduint orxata a un recipient de plàstic

Tot i que molts creuen que l’orxata és un producte d’estiu, l’orxateria en continua servint a l’hivern junt amb la campanya de torrons. “Els que som orxaters ho agraïm”, confessa alhora que recorda quan el 1992 l’aleshores alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i la seva dona van demanar orxata i no en tenien. Justament des de les Olimpíades regalen un fartó amb cada orxata -en diuen “la Fartona”- com a obsequi a la gent que els dimecres d’estiu es dirigeixen fins al local, dia que a l’hivern tanquen. “Hem estat pioners en què la gent conegués el fartó”, afirma orgullosa Moreno. 

Dins l’obrador, l’Alfonso i la seva filla Irene s’encarreguen d’elaborar l’orxata. Des del migdia fins a les set del matí de l’endemà, la xufa seca que els porten en sacs de 25 kg ha d’estar en remull. Un cop hidratada, comencen el procés de neteja i desinfecció alimentària durant vint minuts. “L’orxata és un producte cru i, com que no està bullit ni porta conservants, cal desinfectar-la bé”, recorda la Tere. 


Treballadors a la barra d'El Tio Che

Passats els minuts, es torna a rentar la xufa per començar, ara sí, el procés d’elaboració. S’introdueix la xufa a una trituradora, que la premsa i liqua. L’Alfonso i Irene graduen l’aigua que va caient-hi. Llencen el primer desfet que surt i passen per un sedàs molt fi la resta. Ho faran fins a quatre vegades. A l’orxata normal li afegiran sucre i a la que no en porta, no. Finalment, la deixaran refredar i ja estarà llesta per servir.  

Mentre conversem, la Tere no para de saludar i parlar amb els clients, als qui es nota que coneix de tota la vida. Ella no ha avorrit mai l’orxata i en pren cada dia un got de la que no porta sucre. Tot i creure que “o t’enamores de l’orxata o l’odies”, no entén com algú pot odiar-la “si està boníssima”. Així, intenta aconseguir que aquelles persones menys assídues s’hi converteixen, per exemple, combinant-la amb granissat de llimona -el que anomena “murciana”, tot i tenir diferents noms en altres locals-: “Els vaig traient la quantitat de llimona perquè s’enamorin de l’orxata i hi siguin addictes”, afirma amb un somriure. 


Got amb orxata d'El Tio Che

El futur d’El Tio Che està en mans de la cinquena generació, la Natàlia -que porta les xarxes del local i fa quatre anys que va marxar de Barcelona- i, sobretot, la Irene. Aquesta segona ajuda el seu pare a l’obrador i porta el local que fa paret amb l’orxateria, que formava part del negoci antigament: una gelateria especialitzada en gelats de records. “Si es veu capaç, per què no? Nosaltres ja tenim una edat per pensar a jubilar-nos”, expressa la Tere. 

Sigui com sigui, Moreno sap que el negoci familiar és un lloc emblemàtic al Poblenou. “On quedem? Davant la rotonda de El Tio Che”, exemplifica. Ella va arribar a “batejar” aquest punt de la Rambla com “la rotonda més dolça de la Rambla”, perquè el seu local comparteix espai amb la tradicional Pastisseria Triomf i l’antic forn Sortidor, que actualment és una cadena de pa anomenada 365. “Som tres punts dolços de referència al barri”, detalla. 


Gelats de l'Orxateria El Tio Che vist des del carrer

L’èxit del negoci al llarg dels anys està més que consolidat per les llargues cues diàries o campanyes com la ruta de l’orxata de l’any passat, on l’orxateria va rebre molta afluència de gent. Així i tot, la Tere desconeix si existeix o no un secret per a la supervivència d’aquest negoci centenari. Això no obstant, conclou que sempre “cal fer un bon producte primer i, després, vendre’l convençut i de la millor manera possible”. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —