Elena Ruiz Barril (Rubí, 2004) juga a waterpolo des que té 7 anys. Quan en tenia només 12, va debutar al primer equip del CN Rubí, on va competir fins a la temporada passada, que va fitxar pel CN Sabadell. I només amb 16, va estrenar-se amb la selecció espanyola absoluta als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, on les de Miki Oca van aconseguir la medalla de plata. En el seu primer partit, va ser la màxima anotadora del conjunt amb 5 gols. 

Ara, acaba de disputar el Mundial de Waterpolo, celebrat a Fukuoka (Japó) del 16 al 28 de juliol. Després d’un partit molt disputat (17-16) contra Països Baixos, que es va decidir als penals, la jugadora rubinenca suma al seu palmarès un altre subcampionat, a més d’endur-se el premi a millor jugadora de l’enfrontament. 

Com vau aconseguir mantenir la serenitat en un duel tan taquicàrdic?
Ja sabíem que anava a ser una final molt intensa i molt igualada, tal com va ser. La calma i la concentració són coses que anem treballant també en el dia a dia. Va ser una mica difícil, perquè vèiem que el rival se n'anava, després ens acostàvem… Però ho vam aconseguir. Vam marcar un últim gol i vam forçar els penals.

Quines indicacions us va donar l’entrenador, Miki Oca, en els dos temps morts que va demanar en l’últim minut del darrer quart, quan anàveu 12-11?
Quedava molt poc temps. Només teníem aquelles jugades per marcar, perquè sinó, pràcticament, se’ns acabava allà. Ell ens deia més o menys el que havíem de fer cadascuna i nosaltres fèiem el millor possible per aportar l’equip i que tot sortís bé.

Tot i que finalment vau caure als penals, com valores haver rebut el premi MVP?
El valoro positivament. A tothom li agrada rebre aquest premi, la veritat, però és gràcies a les meves companyes que puc ser MVP. Si elles no m’ajudessin jo no podria fer tot el que faig a l’aigua. I, òbviament, jo prefereixo guanyar el campionat i no tenir el MVP, a tenir-lo i quedar segones. 

Elena Ruiz amb la medalla de plata al Mundial de Fukuoka 2023

Com va ser la preparació prèvia a la competició?
Normalment, abans d’un campionat ens concentrem a Sierra Nevada, on passem molt de temps juntes i entrenem. I després també solem preparar-nos al CAR [el Centre d'Alt Rendiment Esportiu, situat a Sant Cugat del Vallès]. Anem molt d’hora al matí i entrenem entre 7 i 8 hores al dia. 

I una vegada al Japó?
Vam viatjar una setmana abans per fer uns entrenaments contra Austràlia i Japó, a una ciutat al costat de Fukuoka. Després, la competició són dues setmanes on fas un dia de partit i un dia de descans, on entrenem per preparar el següent o fer el que calgui. De vegades, la fase de grups es pot fer llarga. Són partits més… No vull dir fàcils, perquè cap ho és, sempre hi ha coses que et poden jugar en contra, però no són de tan alt nivell com el de quarts de final, on ens vam enfrontar a Hongria, per exemple.

Com va ser viure aquesta experiència amb la teva germana, l’Ariadna? Us enteneu bé a la piscina?
Molt. Al Rubí ja vam competir molt de temps juntes i, a més, ho fèiem per la mateixa banda i podíem crear molt joc. També si tenim alguna cosa que ens preocupa, sigui personal o del partit, ens ho diem. Per mi, és molt més fàcil parlar o expressar les meves coses amb la meva germana.

Després ella va acabar fitxant pel CN Sant Andreu, tu pel CN Sabadell. Què et va portar a fer el pas?
Em va costar molt prendre la decisió, perquè al final mai vols marxar d’allà, és com una segona família. Però arriba un moment en què saps que si vols aspirar a guanyar una lliga o una Copa de la Reina o directament jugar la Champions, amb el Rubí no es pot. Llavors és: miro per mi en l'àmbit personal o en l'àmbit esportiu? Doncs quan et fas gran, de vegades toca mirar pel segon. 

De fet, la progressió ha estat espectacular. En poc més de dos anys has assolit una plata olímpica, un or europeu, ara una plata mundial i amb el Sabadell has aconseguit el triplet aquesta temporada (lliga, Copa de la Reina i Champions). Com es gestiona tot plegat?
El tema Champions, al final era un dels meus objectius i raons per moure’m de club. O sigui, primer per progressar jo i després per guanyar els títols, tot i que va ser una mica xocant, perquè només feia un any que estava al Sabadell. 

Enguany, el CN Sabadell va guanyar la seva sisena Champions, la primera d'Elena Ruiz, que es troba a la segona per la dreta de la filera inferior

I el debut amb la selecció?
Doncs, l’entrada amb l’absoluta em va venir molt de cop, la veritat. Va ser directament als Jocs Olímpics i sempre dic que, sí, vaig anar, però no era del tot conscient. Jo anava fent. De fet, l’altre dia al Mundial, l’anàvem comentant totes i jo era com que ho recordava, però ho havia esborrat inconscientment una miqueta. Ara, que ens hem classificat per París 2024 li dono molta més importància

A vegades, ser la més petita dels llocs t’ha ratllat? 
Ara, a l’absoluta, ja hi ha més gent de la meva edat i no ho noto tant. Als JJOO, que era la meva primera competició, jo em portava amb totes i totes m’ajudaven i van fer com si no ho notes. Però, clar, som generacions diferents. Som persones iguals, però fem diferents coses i jo era una adolescent. Em va agradar que jo els ensenyava coses i elles a mi també. 

Com va ser convertir les teves referents en les teves companyes d’equip?
Encara no m’ho creia, perquè jo recordo anar-les a veure llavors en directe al Mundial i Europeu de Barcelona o quan venien a Rubí, i jo encara no estava a l’equip sénior, i els demanava fotos. Ara quan estic amb elles no ho penso, però és arribar a casa i pensar: ‘estic jugant amb les que eren i continuen sent les meves ídoles’.

I sents que la seva generació i la teva heu viscut una manera de viure el waterpolo diferent, en termes de visibilitat i recursos, sobretot?
Quan elles van començar a jugar, i fins fa poc, no tenien tanta visibilitat. Encara queda molt per treballar i perquè se’l doni més recolzament a l’esport femení. Jo les admiro molt perquè elles van partir de zero i van haver de lluitar i dir moltes coses perquè ara se’ns pugui veure una miqueta més.

Ara, què tens al cap? Encara queda algun objectiu a assolir?
A la meva vida, m’agradaria l’or olímpic i l’or mundial. Hem estat a les portes dels dos, però encara no els tinc. De fet, l’any que ve faré el possible per anar a París. Tot i això, jo vaig dia a dia. Ara al setembre tinc el Mundial Júnior a Portugal i el meu principal objectiu és aquest, sempre el que tinc més a prop. No m’agrada pensar a llarg termini per no fer-me pel·lícules al cap. 

El conjunt espanyol, classificat pels Jocs Olímpics de París 2024. Elena Ruiz és la tercera per l'esquerra de la filera superior

Quin paper juga el waterpolo a la teva vida?
Doncs pràcticament tot, perquè passo moltes hores en el meu dia a dia entrenant o pensant en alguna competició. De fet, quan no tinc res és com ‘i què faig avui?’. Però, sobretot, jo faig waterpolo perquè gaudeixo i m’ho passo bé. I crec que moltes coses que m’han vingut en els darrers anys ha sigut perquè he gaudit jugant.