- entrevistes -
ELISENDA ALAMANY
Per Emma Zurita
Publicat el 06 de juny 2021

Cafés, llibres, política i Barcelona. L’acollidora cafeteria dins la nova llibreria Byron a Barcelona reuneix totes les característiques per xerrar una estona sobre política, la ciutat i la importància de la comunicació. Però sobretot, per prendre un café, un bon café amb gel, que permeti, després d’haver tingut una estona de conversa distesa, seguir amb el ritme frenètic de rutes pels barris de Barcelona. El Poblenou toca aquesta tarda.

Amb els dos eixos centrals que travessen tota la seva vida i carrera política, el sobiranisme i el progressisme, Elisenda Alamany (Hospitalet de Llobregat, 1983) fa dos anys que exerceix de regidora i al capdavant, juntament amb l’Ernest Maragall, de l’oposició liderada per ERC a l’Ajuntament de Barcelona. La seva és també la mirada d’una generació que va viure una crisi en primera persona i va patir-ne les precàries conseqüències. Filòloga catalana i, entre altres coses, docent en la reserva, ara intenta engegar projectes transformadors que permetin millorar els errors d’aleshores.


S’han complert dos anys de les eleccions a l’alcaldia de Barcelona. Quin balanç en fas de la gestió del govern municipal actual?

Si se li pregunta a la ciutadania, i els baròmetres ho diuen, és d’absoluta insatisfacció cap a la gestió municipal i en aquells reptes que l’alcaldessa representava com podien ser les polítiques d’habitatge o, fins i tot, un canvi de model productiu o en el model turístic està clar que no se n’ha sortit. Tinc la sensació que les coses realment importants per a Barcelona les decideix el PSC, com el model econòmic o el model turístic, i en canvi, potser les coses més simbòliques les delega als comuns. En general, fent un balanç del Govern de la ciutat crec que no ha estat a l’altura. Era un govern amb molt bones intencions en molts moments, amb moltes polítiques que s’han engegat com pot ser la funerària pública, el dentista municipal o l’empresa elèctrica municipal, però que no s’ha concretat o materialitzat en canvis profunds o transformacions reals per a Barcelona. El que falta és un Govern que marqui l’agenda, que prengui iniciatives i exposi el model de ciutat que volen per A Barcelona i no que es posicioni en els temes que li sobrevenen com li ha passat l’aeroport, l’Hermiatge o el porta a porta a Sant Andreu, que són polèmiques que han sorgit en una setmana.

Com valores aquest mig mandat a l’oposició i el paper d’ERC?
Vam entrar amb molta il·lusió. Vam guanyar les eleccions, però va ser una victòria agredolça perquè finalment no vam poder governar. Després de la investidura amb el suport de Valls, podíem fer dues coses: o estar ressentits i tancar-nos frontalment o fer la contribució que creiem que veníem a fer per Barcelona. Però ho hem hagut de fer des de l’oposició. Durant aquests dos anys hem fet propostes constructives per a la ciutat perquè volíem contribuir, perquè ens sentim encara la primera força de la ciutat, però jo crec que ara estem en un punt on hem de prendre certa distància perquè creiem que els 18 regidors del govern ara han de demostrar que realment tenen projecte per a la ciutat.


“Tinc la sensació que les coses realment importants per Barcelona les decideix el PSC, com el model econòmic o el model turístic, i en canvi potser les coses més simbòliques les delega als comuns”


És a dir que hi ha un canvi d’estratègia per part d’ERC en aquesta segona meitat del mandat?
Hi ha un factor determinant i és la conjuntura actual pandèmica. En aquest any i mig tenim la sensació que no s’ha fet una reflexió de cap a on vol anar la ciutat. Per part del PSC, es vol tornar a aquella Barcelona que es venia al millor postor i, per tant, de créixer per créixer. I per altra banda, els comuns, amb certa actitud reactiva o d’oposició frontal a tot el que arriba a la ciutat o tot tipus de col·laboració público-privada o de diàleg amb la ciutat. Això és el que ha portat a la paràlisi i que, a banda d’alguna idea relacionada amb l’emergència climàtica, no hi ha un projecte de ciutat. Hem intentat ajudar en aquests dos anys perquè creiem que havíem de ser responsables amb la ciutat però ara la ciutat necessita saber qui governa Barcelona i, per tant, prenem una actitud de més distància. Evidentment, les coses que creiem que són bones per Barcelona seguirem estant-hi, però jo crec que ara són ells que han de demostrar en aquests dos anys que venen quin és el projecte de Barcelona post-pandèmia que tenen, quina recuperació volen per a Barcelona i si s’assembla a la que planteja el PSC, que és més o menys sortir igual que vam sortir de la crisi del 2008.

Sobre la discussió i el debat que s’està tenint aquests dies pel que fa a l’ampliació de l’aeroport, que opina ERC-NOVA al respecte?
Aquí novament l’Ajuntament de Barcelona no té una posició compartida. Per a nosaltres queda clar que sobre l’aeroport ha de decidir Catalunya i també Barcelona. No pot ser és que una empresa privatitzada com és Aena ens digui que és el que hem de fer amb l’aeroport. Però alhora, el signe que aquest tema no estigui dialogat amb les institucions i amb una empresa com és Aena, és un símptoma també de la gestió que s’està fent a l’Ajuntament. Si el que ens està dient Aena és un model d’ampliació de crèixer per créixer sense tenir en compte que hi ha hagut una pandèmia entremig i que això canvia el paradigma del turisme a Barcelona, aquest no és el nostre model. Si estem parlant d’una ampliació per una necessitat, que a més a més, pot anar a favor de les necessitats de la ciutadania de Barcelona i que és bo per l’economia del país, parlem-ne. Estem davant d’un repte com és l’ampliació de l’aeroport que necessitarà molt diàleg i potser arribem a la conclusió que el més eficient és que a la T2 arribi un AVE i que un ciutadà de Bilbao o de Madrid pugui utilitzar l’AVE per connectar-se amb Barcelona.

De l’experiència municipalista a Castellar del Vallès, que va ser el teu primer contacte amb política, quins aprenentatges has pogut aplicar, a una escala major, a Barcelona?
El que he après en aquests anys és que la política s’ha de fer amb els millors. Però els millors no vol dir amb la classe política només sinó amb els millors en gestió de dades, els millors en sanitat, amb els que entenen més de turisme, amb els que entenen més dels canvis universitaris.... I també una certa concepció de l’esquerra que ser d’esquerres o progressista no és només voler més recursos en polítiques socials, sinó entendre que aquestes polítiques també han de modernitzar-se. Per tant, la meva experiència des que vaig començar fins ara, segueix sent la voluntat aquesta d’intoxicar-nos, de contaminar-nos d’aquests canvis i que aquests canvis entrin en la institució com a polítiques efectives.


“Ser d’esquerres o progressista no és només voler més recursos en polítiques socials, sinó entendre que aquestes polítiques també han de modernitzar-se”


Els dos pols centrals que defineixen la teva ideologia podríem dir que són el sobiranisme i el progressisme. Arriba un moment on sents que En Comú Podem ja no t’identifica suficient. Quin va ser el clic que et va fer dir: en aquest grup polític ja no em sento còmoda representant aquestes idees?
Jo no pertanyia a cap partit polític, però amb la crisi del 2008 i tota una generació amb poques esperances veig que apareix un espai nou, català, que parla d’això. No són tots polítics professionals, són gent amb molt de talent en molts àmbits i que planteja que la política ha de canviar i que, per tant, aquest espai vol estar en el centre de les transformacions, que és nítadament sobiranista, és a dir, a favor del dret a decidir, que és un partit obert, amb vocació de majories... i decideixo sumar-me al projecte. Però arriba un moment, després de l’octubre del 2017, on el rumb que pren no segueix el que deien els principis fundacionals d’aquest espai. No és nítidament sobiranista, i això vol dir que hi ha molta resistència a mostrar-se de manera desacomplexada a favor del dret a decidir i de l’1-O. Però no només això, és un espai que comença també a no voler formar part de la centralitat del país, de no voler representar ni ser protagonista de les transformacions del país, si més no en l’àmbit català. Veig un replegament de l’espai que a final el que vol és fer polítiques a la cantonada de l’esquerra, però no vol portar aquests canvis, no vol marcar l’agenda pública i no vol estar al centre de la vida política del país.

I a mi tot això, a més a més en un context de repressió molt alt, fa que m’allunyi d’aquell espai que havíem contribuït a formar. Això té un impacte polític i personal i fa que deixi de ser la portaveu perquè, evidentment, no em sentia capaç de poder-lo representar. Jo crec que també era honest dir que segurament jo no representava tampoc el que era ja l’espai. No vol dir que no representés el que volien els votants d’aquell espai, però està clar que el que venien a fer i l’opinió imperant jo ja no la representava. Però les coses que jo defensava aleshores, quan vam crear el partit, no les he canviat. No m’he hagut de disfressar, penso exactament el mateix, el que passa que ara ho defenso d’una manera molt més desacomplexada. Jo sempre he estat independentista, però quan ets portaveu d’un partit que no ho és doncs provoca més tensions i ara no ho fa.


“Era honest dir que segurament jo no representava tampoc el que era ja l’espai”


Ja no hi són les veus més sobiranistes de Catalunya en Comú Podem? Creus que després de la marxa, primer de Xavier Doménech, tu mateixa i la de’n Joan Josep Nuet, ara és un partit unificat entorn la postura més còmoda i “conservadora” en torn la sobiraniaa catalana?
El problema de l’actual En Comú Podem és que no ha tallat el cordó umbilical amb el PSC. Van preferir pactar amb un partit que no portarà el canvi a la ciutat, evidentment, però que els fa sentir més còmodes. Jo no puc dir que no hi hagi un compromís per part de molta gent de En Comú Podem en la defensa dels drets civils i polítics. No ho puc dir perquè no seria just, però en el conjunt de l’espai les posicions en molts moments són més semblants i amb més sintonia amb el PSC i jo crec que el govern de Barcelona n’és una prova.

Quan vau crear En Comú Podem, una de les idees preponderants era fer nova política, allunyar-se de l’establishment de la classe política i que gent de sectors diversos de la societat civil organitzada amb diferents inquietuds s’impliqués en la política institucional. Que en penses sobre que, en certa manera, ERC pugui ser considerat un partit de l’establishment polític català?
Jo no diria que ERC és un partit de l’establishment. Crec que això de l’establishment no és una cosa només de discurs sinó de pràctiques. El que sí que crec és que ERC és un partit amb tradició. Però, tot i ser un partit amb una llarga tradició mai m’ha fet la sensació que no hi hagués la voluntat de jugar un paper central en les transformacions del país, paper que jo creia que havien de jugar els comuns. Durant molt de temps es va parlar molt dels conceptes d’”establishment”, de “casta”, el concepte de la “nova política” són conceptes dels quals se n’ha abusat molt. La “nova política” no és només una forma estètica on la gent vesteix més moderna, sap fer servir l’Instagram bé o fa bons vídeos de campanya. La “nova política” va de renovar l’agenda de polítiques públiques i que es materialitzin en reformes substantives. Que això vol dir comunicar-nos millor, ser més propers i més empàtics? Per descomptat. Les maneres també han de canviar, però no ha de ser només és això.


"A la política no serveix ni tot vertical, ni tot horitzontal. Funcionen les formes híbrides"


Però ERC sí que té un organigrama de partit tradicional amb posicions molt jeràrquiques en contraposició a la nova manera de fer política més assembleària i “democràtica”.
Això torna a ser lligar la “nova política” a uns procediments. Jo prefereixo anar a una reunió i saber qui decidirà finalment que no fer veure que estem en un lloc on tots tenim el mateix poder i després a la pràctica no poder demanar explicacions sobre les decisions que s’han pres. A la política no serveix ni tot vertical, ni tot horitzontal. Funcionen les formes híbrides. Ens enganyem dient que tot funciona horitzontalment perquè això té defectes, igual que no podem dir que tot funciona jeràrquicament. Ara aquestes formes tradicionals de fer política han canviat perquè tenim una societat més formada, amb més esperit crític… Les coses ja no són tant de monòleg, sinó que són de diàleg i la política ha d’anar també així.

Parlant ara en clau catalana, com creu que es pot aconseguir superar el llindar del 50% i augmentar els suports? És un objectiu real a curt termini?
Es començarà a superar aquest 52% el dia que deixem de parlar contínuament que som el 52%. És una cosa que té més a veure amb quin és el missatge que llancem, si nosaltres diem que “som” el 52% estem dient que estem confrontats amb un 48%, quan aquests no és el nostre projecte com ERC. Per això és important que ERC lideri el procés independentista perquè nosaltres som independentistes, però governem per a tothom. El camí de l’èxit per a una majoria possible és el que representa els consensos que hi ha al país: la fi de la repressió, que hi hagi la celebració del referèndum i governar bé. Nosaltres com a força independentista tenim clar que aquests tres consensos són els que ens guien i així podrem reunir més forces per fer un referèndum inevitable.


"El nostre objectiu és l’amnistia, que vol dir posar el comptador a 0"


Els indults milloraran la relació Catalunya-Espanya? Quines aspiracions tens amb la taula de diàleg?
Significaran que hi haurà gent que podrà sortir de la presó i, per tant, un alleugeriment, però no és la solució a aquest conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’Estat. Els indults el que són és una mesura de destensionar la presió i que beneficia als dirigents polítics, però no és el nostre objectiu final perquè hi ha molta més gent encausada. El nostre objectiu és l’amnistia, que vol dir posar el comptador a 0. La taula de diàleg és un instrument molt positiu perquè d’entrada reconeix que hi ha l’existència d’un conflicte polític i, sobretot, reconeix Catalunya com un actor polític. Ara, si algú es pensa que això donarà resultat d’avui per demà és evident que no i només cal veure ells llargs processos que es van engegar al País Basc. A nivell internacional tothom ens diu que el que necessitem és aquesta taula de diàleg i anar sostenint aquesta majoria obtinguda a les urnes. No hi ha cap altra alternativa, si volem ser més i volem ser més forts.

Creus que les xarxes són una bona manera de transmetre els missatges polítics, sobretot a una generació més jove?
Les xarxes tenen moltes virtuts i jo les faig servir molt, sobretot Instagram. És una manera de comunicar-te molt directa i que serveix, també,  perquè  la ciutadania et pugui fiscalitzar. Vivim en l’era de la immediatesa, el consum ràpid, breu i visual. Un altre avantatge és que jo trio que vull veure, a qui vull seguir… em sembla fascinant poder connectar amb gent que no tens a prop i compartir gustos. Gaudeixo molt llegint els fils que fa en @donarie parlant de turisme, en Genís Roca parlant de dades o qualsevol de les feministes que segueixo parlant sobre que vol dir consentiment…. i jo n’aprenc.


"M’inspiro en els vídeos que fan algunes diputades republicanes americanes en els seus distictes perquè és una política des del carrer i implicada amb la comunitat”


A escala internacional, quines dones t’inspiren per fer política?
Ocasio-Cortez és una gran referent perquè és un gran exemple que no hi ha comunicació sense política. La comunicació pot fer que aquesta política pugui tenir un impacte encara més gran,  però la comunicació amb un missatge vuit té un recorregut molt curt. Nosaltres no som estrelles del rock, nosaltres som polítics, som responsables públics i com va dir Cuixart “no es tracta de ser rellevants, es tracta de ser útils”. La comunicació ha d’estar al servei de la política i ens ha d’ajudar que el nostre missatge es faci més gran i que arribi a més gent i a mi Ocasio em sembla que és un gran exemple d’això. A mi m’encanta la política americana. Segueixo a diverses diputades del Congrés americà i de fet m’he inspirat en aquests darrers vídeos que he fet al barri de Sant Martí en la tipologia de vídeos que fan les diputades republicanes en els seus districtes. És un estil de comunicació política “based”, explicada des del carrer i implicada des de i amb la comunitat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —