[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 30 de maig 2020

Desembre de l’any 1815, es publicava a Regne Unit una novel·la de l’escriptora Jane Austen. Emma, que era també el nom de la seva protagonista, seria l’últim llibre que la britànica publicaria en vida, després de Sentit i Sensibilitat (1811), Orgull i Prejudici (1813) i Mansfield Park (1814). Com ja és habitual trobar en l’obra de l’autora, tracta temes que resonen, especialment, amb el sector femení de la societat. El motiu sembla clar. A diferència de la majoria de literatura produïda fins llavors, Austen té un patent interés a parlar de les preocupacions de dones (la majoria de classe bona, això sí) contemporànies al seu propi temps. Emma Woodhouse no és una excepció. De totes maneres, sí que es presenta una lleugera anomalia de les seves anteriors heroïnes, com Elizabeth Bennett o les germanes Dashwood, en què Emma té un caràcter més complicat que les seves antecesores. La pròpia Jane Austen n’era conscient, advertint: «He escollit una heroïna que a ningú menys a mi mateixa li agradarà gaire». Aquest nou model de dona mantenia els trets principals de les altres i les seves preocupacions (respecte a la posició social, relacions d’amistat i perspectiva del matrimoni), però incloïa un caràcter orgullós i xafarder, i una presumpció de talents de celestina.

Com ha passat amb totes les seves obres, hi ha hagut nombroses adaptacions audiovisuals d’Emma, des de sèries fetes per la BBC fins a adaptacions cinematogràfiques amb diferents estils, passant per webseries que es poden trobar a YouTube. De totes aquestes, destaquen Clueless (Fuera de onda) (1995, Amy Heckerling), una adaptació moderna ambientada als anys 90 on la protagonista és rebatejada amb el nom de Cher, i Emma. (2020, Autumn de Wilde), que té lloc a l’època original. En ambdues pel·lícules es retrata l’heroïna com una jove rica, superficial, pretenciosa i egoïsta que sembla actuar per al seu propi benefici. No obstant, així com avancen les dues històries, veiem que en realitat miren més per la resta que per si mateixes, amagant-se darrere una faceta repel·lent. En l’adaptació de 1995, Cher (Alicia Silverstone) es presenta com l’estereotip de noia popular contemporània de la seva època: guapa, pija i amb preocupacions ingènues. En la de 2020, Emma és significativament més difícil de tractar i ella mateixa procura que així sigui. Atenent a la trama original, les dues són manipuladores però les intencions darrere els actes de cada una són diferents. Des del punt de vista actual, no podem revisitar una obra com aquesta sense tenir en compte les qüestions de classe i privilegi que estan tan presents en el discurs sociopolític de la nostra època. És per aquest motiu que costa empatitzar amb l’Emma interpretada per Anya Taylor-Joy, que pot resultar més distant, encasellada dins d’una narració que s’aproxima al tema d’una forma més seriosa que la de Clueless.

 

L’Emma (Anya Taylor-Joy) i la Cher (Alicia Silverstone) a les seves respectives pel·lícules.

 

Malgrat tot, el que fa que l’espectadora es mantingui interessada pel relat no és la possible identificació amb cap de les dues protagonistes, sinó les relacions d’aquestes amb els qui les envolten. La tendresa de Cher/Emma cap a la figura paterna, així com la preocupació pel benestar de les seves amigues, fa que estiguem rooting per elles fins el final. I, com és evident en els dos casos, les relacions romàntiques seran crucials pel desenvolupament de les nostres protagonistes: l’interès de la Cher i de l’Emma per fer de celestina en les relacions que les envolten (a l’Anglaterra del segle XIX o als Estats Units dels anys noranta), ja sigui a través de les seves amigues o les persones que l’envolten en la societat per així ignorar el seu propi destí. El contrapunt dels plans de l’Emma i de la Cher el trobarem a través de la figura de l’home seriós que hem vist en gran part de comèdies romàntiques durant la història del cinema. Així doncs, Mr. Knightley es presenta com l’home que li donarà rèplica i li portarà la contrària a l’Emma, tot i que es pugui intuir un cert interès per protegir la jove i que aquesta deixi de centrar-se en la vida dels altres per ocupar-se de la seva (i malgrat descobrim que ell mateix acaba fent també les seves conxorxes a espatlles de l’Emma). L’evolució de la figura de Knightley a Clueless afegeix un component com és el fet de que, en aquesta ocasió, sigui el fill de la dona del pare de la Cher, en Josh (Paul Rudd), que també actuarà com el contrapunt moral i, en certa part, intel·lectual de la jove: on la Cher veu la MTV, ell prefereix la CNN; a més de dedicar-se a llegir a Nietzsche durant el seu temps lliure. Aquesta corrent pels homes seriosos serà una figura constant durant les comèdies romàntiques dels anys noranta i inicis dels 2000: des del propi Josh fins al Mark Darcy de Colin Firth a El diari de Bridget Jones (2001, S. Maguire i reinterpretació d’un altre títol d’Austen com és Orgull i Prejudici) passant pel Patrick Verona (Heath Ledger) cantant «Can’t Take My Eyes Off You» a Ten Things I Hate About You (1999, G. Junger). Ens trobarem davant una col·lecció d’homes que, més o menys seriosos, acabaran sent l’antítesi de les nostres heroïnes; tal i com passa en el cas de la història d’amor entre l’Emma i el senyor Knightley.

 

En Paul Rudd a Clueless.

 

Un dels adjectius que sol anar de la mà tant d’aquestes adaptacions cinematogràfiques com de l’obra original d’Austen és el de cursi. Segons el Diccionari de la llengua catalana, cursi significa «que volent aparentar elegància, finor, riquesa, en manca visiblement»; però fins a quin punt aquesta definició s’apropa a Emma? Normalment, si una obra s’etiqueta com a cursi, aquesta acostuma a estar creada per una dona o per a un públic que en la seva majoria són dones (com les novel·les de Nicholas Sparks); gairebé en to despectiu, una cosa que s’estén també fins a gèneres com les pel·lícules romàntiques o aquelles que estan dedicades a un públic adolescent, de manera que no és casualitat que totes aquestes adaptacions d’Austen es puguin encabir dins d’aquest gènere. Però en el cas d’Emma i Clueless tant l’Emma com la Cher són personatges als quals no els manca ni l’elegància, ni la finor, ni tan sols la riquesa; més aviat tot el contrari. Així doncs, quan ens trobem davant aquestes obres ens adonem de que potser allò que considerem cursi no ha de ser necessàriament una cosa on es reflecteix la manca d’alguns valors, sinó que són obres que hauríem de legitimar per un fet que va més enllà d’aquesta etiqueta: hem crescut amb elles perquè ens hem vist reflectides en elles; potser més que amb altres obres que estan “millor considerades” tant per part del públic com per la crítica. Tanmateix, són obres que per molt que tinguin per públic potencial a un target de joves adolescents sempre han estat considerades “plaers culpables” dels quals hem arribat a renegar en algun punt de la nostra vida; però que també ens han ajudat a crear una visió del nostre món.

Tal i com apuntava Virginia Woolf, «per a Jane Austen hi havia quelcom vergonyós en el fet d’escriure [Emma]». 205 anys després, nosaltres també podem sentir una certa vergonya quan mirem les pel·lícules basades en els seus llibres, però no és exactament la mateixa que sentia Austen. Si bé l’experiència d’aquest sentiment té el mateix origen, en el seu cas tenia més a veure amb la timidesa d’estar escrivint sobre coses de dones (i per a dones) que no pas pel fet de consumir-les. El punt en comú el trobem en la deslegitimació de la creació de continguts fets per nosaltres, com a dones. Dins d’aquesta condició, la d’expressar-nos i fer-ho per a un públic femení, hi trobem de forma inherent, gairebé intuitiva, alguna cosa dolenta, un ridícul al qual cap autor home s’ha hagut d'enfrontar mai. Si llegim novel·les romàntiques o veiem pel·lícules comercials de la mateixa temàtica, ho fem amb la consciència de que es tracta de productes pensats per nosaltres que no obstant gairebé mai ens fan justícia. I això és degut al pacte establert per la societat de que no se’ns pot entendre.

Des de petites se’ns acostuma a que no ens agradi allò que ens treu de l’exclusivitat pròpia. Ens posa en contra de la resta de nenes a l’escola i a l’institut, i fins i tot quan passem a estudis superiors o a l’àmbit laboral. Rebutgem la feminitat des d’allò més banal com ara que ens agradi el color rosa fins als continguts que consumim. Sovint, això deriva en un complexe de “no voler ser com les altres noies” que essencialment neix de la vergonya que sentim quan un dels nostres interessos coincideix amb allò que la societat ha ridiculitzat. És per això que el procés invers de desavergonyir-nos de nosaltres mateixes és complicat i, fins i tot, no sempre es pot aconseguir eliminar aquesta misogínia interna. Fins a quin punt aquest camí cap a l’acceptació d’una certa sensibilitat, i la integració d’aquesta forma de veure el món en un mainstream que habitualment ho margina, sigui quelcom que podem esperar d’un futur pròxim, és realment incert. Sí que hem vist intents de posar-ho en valor, aquestes últimes dues dècades, ja sigui per part d’una cultura més pop (amb la pròpia Clueless) o des d’un àmbit més “intel·lectual” (com podem veure amb l’obra, per exemple, d’una directora com Greta Gerwig i, concretament, en la seva recent adaptació d’un altre clàssic de la literatura femenina com és Mujercitas). Però també és cert que, en la majoria dels casos, no s’ha aconseguit que el canvi de paradigma sigui significatiu o permanent. Compartint les nostres experiències personals, no obstant, hem pogut constatar que totes nosaltres, així com les nostres amigues i companyes, hem viscut processos similars i ens trobem en un punt en què podem començar a viure els nostres gustos sense avergonyir-nos. És un camí complicat, però reivindicant aquestes obres com a referents identitaris i vitals, en definitiva, es poden donar els primers passos.

 

Tràiler oficial d'Emma. (2020)

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —