Emma Yuzz (Girona, 1994) pertany a una nova fornada d’artistes catalans que prometen sacsejar l’escena musical de casa nostra. El 16 de maig, la cantant publicava el seu nou EP Clementine, una invitació a un món quasi oníric on la gironina ens parla d’amor i relacions amb cançons suaus i nostàlgiques. Tot això, prenent com a referència el film Oblida’t de mi (2004), l’obra mestra de Michel Gondry que narra la història d’una parella d'excèntrics amants oblidadissos.

Amb Yuzz, el Diari de Barcelona enceta les Sessions DdB, un espai que convida a la redacció artistes emergents i consagrats de l’escena del país. Parlem amb ella d’universos creatius i referents artístics, com també tenim l’oportunitat d’escoltar-la en directe.

El 16 de maig vas publicar el teu primer EP. Com està sent la rebuda? 
Doncs molt bé, estic molt contenta. Per mi està sent un procés molt xulo.

El single de l'EP es diu Goodbye Clementine, parles d’una història d’amor i d'esborrar records... És una referència a la pel·lícula Oblida't de mi? Per què esculls parlar d'aquesta pel·lícula?
Sí, sí que ho és. Quan vaig començar a fer l'EP no tenia la intenció d’inspirar-me en la pel·lícula. Va ser a mesura que l'estava construint i, precisament, quan estava component aquesta cançó, que vaig veure-la per primera vegada i em va marcar molt. Va ser com anar encaixant peces. 

De fet, al videoclip de Goodbye Clementine representes un món oníric, també en referència al film?
Sí, sí que ho és. Me n’alegro que el públic ho pugui veure.

Més enllà d’Oblida’t de mi, amb les teves lletres busques trencar els esquemes de l'amor romàntic. Per què decideixes parlar d’això en la teva proposta artística? 
Perquè crec que aquest era un treball que necessitava fer des de feia molt de temps. Va ser un procés semblant a la pel·lícula que parlàvem. Si la mireu, que convido tothom a fer-ho, aquesta va més enllà de la típica pel·lícula d'amor o desamor. Hi ha moltes capes, va a la profunditat, a trobar-se a si mateix. I crec que això és el que ens passa amb les relacions. Especialment, crec que passa en les relacions romàntiques, ens fan de mirall. Trobo superinteressant el fet que a través de l'altre en realitat t'estàs veient a tu mateix i crec que és molt maco. 

Per què dius que ho necessitaves fer? 
Perquè és un tema que m’ha afectat molt al llarg de la meva vida, sobretot en les relacions més íntimes. Sentia que sempre m'havien influït massa, fins al punt de desdibuixar qui soc jo fora d’aquests vincles. Precisament, just al moment de fer l’EP vivia una situació en què m'estava tornant a perdre a mi mateixa i arribat un punt em vaig dir: “Emma, ja està”. Necessitava un clic, i la pel·lícula ho va ser, com també l’EP. Així que sí, va ser un procés necessari.

També et volia preguntar per la llengua que utilitzes en les teves cançons. Més enllà de l’interludi Lluna de foc, per ara no tens cap cançó en català i, de fet, la majoria dels teus temes són en anglès. Què et fa escollir una llengua?
Sempre he dubtat molt en aquest aspecte. Jo sempre he escoltat molta música en anglès, així que, quan em vaig posar a compondre amb 13-14 anys m’inspirava i emmirallava en els referents que tenia en aquell moment. A més, l'anglès és una llengua que sempre m'ha agradat i se m'ha donat relativament bé.

Tot i això, pot ser que tinguem una cançó teva en català més endavant?
El català i el castellà són les meves llengües, i al final també em surt escriure en elles. Sempre he tingut el debat intern de plantejar-me en quin idioma cantar, però en aquest EP vaig decidir fer sense forçar res. Però bé, en el futur no et sé dir cap on tiraré tot i que tinc ganes d'explorar i de veure'm amb el català i el castellà, també. 

I ara que parlaves de referents, quins han estat els teus artísticament? 
De petita la meva disciplina era la dansa, ballava danses urbanes i aquesta música em va influenciar molt com a artista: el R&B, el hip-hop… Per tant, per mi eren referents Lauryn Hills, Fugees… També clàssics de soul, que també ha sigut un gènere que m'ha inspirat molt. De la mateixa manera que el reggae és un món, un estil, on també he estat endinsada. En l’actualitat hi ha tota una plantilla d'artistes d'Anglaterra, que sempre m'ha cridat molt l’atenció com, per exemple, la Jorja Smith, que és una artista que fa molts anys que segueixo.

Bevent de tots aquests referents, com definiries el teu univers artístic? 
Em costa molt definir-me, suposo que ja passa això a tothom. A vegades no és que no sàpiga com fer-ho, sinó que no m'atreveixo a dir faig això o faig allò, perquè sento que hi ha una cosa molt personal, una barreja de moltes coses. Combino llengües, amb un estil i format més íntim, fins i tot, com de cantautora… Si he de dir alguna cosa, doncs potser em decanto més per dir que canto neo-soul o R&B.

No sé si et sents interpel·lada per l'etiqueta d'artista emergent. Com és crear des d'aquesta posició?
Sí que em sento interpel·lada i per mi és un avantatge, perquè estic podent crear la meva identitat com a artista des de zero. La música m'ha acompanyat durant molts anys, però ara ha estat el moment de seure i decidir com publicar per consolidar la meva carrera artística.

I on et podrem veure pròximament? 
Doncs aviat podré dir alguna data de presentació de l'EP a Girona, que és la meva ciutat, i aquí a Barcelona.