- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 20 de juny 2020

El quart i últim disc de Txarango, De vent i ales (Halley Records, 2020) "és vostre", diu el grup. El disc "tanca el llarg viatge, l’aventura més gran de les nostres vides", i és un "cant d'agraïment al camí compartit". Parlem amb el cantant, Alguer Miquel i Bo, sobre aquesta etapa que s'acaba i sobre què han après durant el viatge. Txarango se senten privilegiats i agraïts, i per això diuen que aquest últim disc és un regal i un "gràcies".

Què és el que us va fer decidir baixar del tren?
Portem deu anys de camí amb el grup. Després de l’última gira vam fer un viatge a Brasil i vam començar a xerrar sobre què ens omplia. Ho hem viscut i ho vivim amb molta intensitat. Ho donàvem tot. Per això inevitablement a fora hi queden moltes coses. Com a grup teníem ganes d’un final, vam fer balanç i vam prendre la decisió.

Què hi ha després de Txarango?
Encara ens falta tota la gira, la majoria no en tenim ni idea de què farem. Som una mica inconscients [Riu.]. Personalment tinc ganes de dedicar temps a qui no he pogut i de viatjar.

En un disc hi caben les històries d’un grup?
[Riu.] S’hi filtren coses que hem viscut i idees. El que ens emportem a nivell personal és molt més gran: creixement i aprenentatge. Les cançons en part expliquen una mica els fruits que hem recollit.

A aquest últim disc, combineu moltes sonoritats. Sons cubans i habaneres, el ritme del bhangra indi i les harmonies africanes. Són ritmes que també heu recollit durant la gira arreu del planeta, i ara els porteu fins a Barcelona. Com ha canviat el vostre so durant aquests anys?
Sincerament el que ha canviat més és la mirada. Teníem moltes ganes de viatjar, era un somni. I aquests discos estan plens de les vivències d’aquests viatges. En el fons seguim fent el mateix tipus de música, perquè és el que ens fa vibrar als assajos, i per tant no ens hem preocupat d’una evolució estilística.

Al documental parleu de despendre’s del soroll i dels vostres propis personatges per curar les ales. De quina ferida parleu?
Cadascú carrega una motxilla a sobre. En el nostre cas, sovint no ens podíem acabar d’acomiadar i passàvem molt ràpid pels llocs, i un projecte tan gran com Txarango comporta molta implicació emocional.

Al principi éreu un grup d’amics.
Vam veure que l’havíem “liat” i que havíem de respondre! Se'ns feia gran fins i tot anar a una ràdio a parlar. Han passat deu anys, i tot això, a nivell de cansament és extenuant, estem molt exposats.

Us va costar prendre la decisió?
La gent busquem coses per sempre, i tot això és un miratge, tot canvia constantment. Està bé aprendre a desprendre’ns, acomiadar-nos de les coses. En aquest disc també hem volgut parlar d’aquest despreniment. I ja que podiem decidir el final, doncs celebrar-lo i agraïr-ho.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Txarango (@txarango) on


Sona positivament oriental!
Bé, parlem de la part de mirar cap endins, de viure la vida i transitar-la. I això ho hem après amb les nostres vivències: ens hem impregnat d’altres maneres de viure el món. I les nostres pròpies vides han anat guanyant espai.

A la cançó “Aguacero” parleu de la força de la música. Creieu que les vostres lletres han estat l’aigua que ha regat llavors de canvi?
No sé si som capaços de transportar idees. Però només amb aquestes primeres hores, estem veient com la gent agafa petites frases del disc i les fa servir per la seva vida. Això ens omple. I al cap i a la fi ens ho anem passant tot i cadascú trobarà el que vulgui en aquestes paraules.

Parlàveu del que us preocupa.
En part sí que volíem compartir inquietuds, sovint amb temes socials i polítics. Això troba reflex en les accions del grup: hem intentat fer més amable el sector musical i les vides de tothom.

Dins “Les coses senzilles” parleu sobre la fragilitat de la vida. Què inspira aqueta cançó?
Sempre apartem la mort de la vida, no la mirem, és un tabú. I al final és una cosa que li passa a tothom. Connectar amb el que s’acaba t’ajuda a estar present. La vida és molt fràgil i tot pot acabar. Això et fa relativitzar i escollir diferent les prioritats de les nostres vides.

En altres cançons com “Quan cau el sol” parleu de buscar el camí, o de celebrar-lo a “Nous camins”. I dins del documental dieu que "el llarg viatge no era més que el camí cap a nosaltres". Què heu trobat en aquest viatge?
Ens sabem molt privilegiats. Hem pogut viatjar en un món que molta gent no pot escollir què vol fer de les seves vides, o que ha de marxar de casa seva. Ententent i recollint tot el que hem pogut viure, el que més ha crescut en aquest camí hem sigut nosaltres.

El grup s’ha caracteritzat pel seu compromís social i polític, amb temes tan diversos com el procés polític català o la crisi migratòria. Podrieu destacar algun moment que guardareu per sempre?
Ostres, n’hi ha tants, quasi tots. A nivell de grup, potser l’important és que vam decidir sortir una mica del que normalment fan els grups, de festival en festival. Quan teníem espais, ens n’anàvem a algun lloc per conèixer-ne la gent i entendre què hi passava: agafar els trastos i anar a la frontera amb Macedònia i creuar fins a Sèrbia, o com ens van acollir al Sàhara occidental. Totes aquestes formacions en han fet créixer, i alhora els hem pogut oferir l’altaveu que tenim.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Txarango (@txarango) on


I personalment?
Potser la més bèstia va ser al camp de refugiats d’Idomeni, que és on he vist més gent en una situació de desemparament i de frustració total. I això passa aquí, ben a prop de casa. Posar-los nom i convertir-los en amics i en família és dur però aporta, i és necessari.

Teniu una cooperativa amb diferents projectes. Quan s’aturi el grup, s’aturaran també els projectes?
Nosaltres lluitarem per mantenir la cooperativa fins l’últim concert, però esperem que quedi alguna cosa. D’altra banda, sempre hem volgut fer el sector musical una mica més amable, proposant eines com el “ticketing” solidari o promovent una cooperativa de barres de petits productors de cervesa artesanal, que estem engegant.

La pandèmia ha obligat a posposar la gira de presentació del l’últim disc. Com ho ha viscut Txarango?
Nosaltres som un grup privilegiat, però portem un any assumint tot els nostres costos, i estem en una situació delicada: som una cooperativa sense ànims de lucre, cadascú té un sou de 1200 euros al mes, i tots els diners que hem fet amb el grup els hem a projectes. Per tant, sense poder arrancar la gira d’aquest estiu, ens hem hagut d’acollir a un ERTO, i tot això sabent que som un grup privilegiat.

I això li passa al cap de cartell dels grups catalans.  
Sabem que moltes companyes i companys del món de la música estan en una situació terrible

I ara com queda la gira?
Haviem preparat molt aquesta última gira, amb una carpa de circ interior i amb un aformanet de 2.500 persones, però amb la pandèmia ho hem hagutde replantejar. Serà a la primavera i estiu del 2021 quan fem els concerts de presentació, en espais oberts que ens permeti l'aforament que volem.

Per anar tancant, dic unes paraules i contestes el primer que et vingui al cap.
Un somni complert:
Sempre un de nou.

Un somni per complir:
Que la vida porti el que tingui preparat, que estem aquí per viure-ho.

Un record d’infantesa:
Les places i els carrers del poble.

El títol de la teva vida si fos un disc:
“Gràcies”.

Què ha estat el millor i el pitjor de Txarango?
El millor, conèixer tanta gent i créixer. El pitjor, no poder dedicar aquest temps a altres persones.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Txarango (@txarango) on

'Benvinguts al llarg viatge’ (2012):
[Somrient.] Vida.

‘Som riu’ (2014):
[Riu.] Canvi

‘El cor de la terra’ (2017):
[Riu més.] Plenitud

‘De vent i ales’ (2020):
Salpar.

Nit:
Refugi.

Txarango:
Gràcies.

Alguer Miquel i Bo:
[Riu.] Casualitats.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —