Anna Punsoda
Per Oriol Boixader Torrescassana
Publicat el 21 de maig 2024

Anna Punsoda (Concabella, 1985) assegura que no és gaire bona oradora. Abans de començar a parlar, treu un paperot i un bolígraf. En acabat, estarà ple de guixots i estrips. Els seus textos, però, no tenen vacil·lacions; frases curtes, llenguatge directe, audàcia i precisió. 

A La terra dura (Grup 62, 2024) narra mordaçment els motius i les dificultats d’enterrar l’esqueix a la seva Segarra natal. Ara, amb l’empelt d’un marit i dues criatures, explica i s’explica per què ha fet del secà segarrenc un substrat fèrtil per a la seva família a través d’un dietari personal i comarcal.


Quin cotxe condueixes?
Un Peugeot 307. Diria, no n’estic segura. És una carraca. Des que soc aquí l’utilitzo molt més, el necessites per a tot. Fa poc insistia al meu fillastre, barceloní, que es tragués el carnet i em deia que no el volia per a res. Tenia raó, no li cal, però aquí tots els nanos estan condemnats a treure-se’l als 18 i a tenir un vehicle per persona, pràcticament. Sovint, trastos de merda que després no poden ni entrar a Barcelona.

Però créixer a la Segarra deu tenir els seus avantatges.
Sí, definitivament. És veritat que ara tots els nens tenen mòbil, però van sempre bruts i el que fan després de sopar és sortir a córrer amb bicicleta. Fins i tot els adolescents. És una vida comunitària. Veig que les dinàmiques que tenen els meus fills són com les que tenia jo.

També s’hi assembla en les parts lletges?
Potser sí, però diria que la família ha canviat molt. He agafat la part del discurs dels meus pares i avis i hi he afegit el que a mi em sembla important i que no vaig tenir jo: que a mi m’ho poden explicar tot, que si els passa alguna cosa jo hi seré sempre, de suport incondicional. Si algun dia la meva filla m’hagués de dir: “Mira, mare, m’agraden les noies”, jo voldria que m’ho pogués dir amb tota tranquil·litat. Ha costat molt que les famílies parlin les coses. Aquí, potser més i tot. Som garrepes i acomplexats.

Et saps imaginar la Segarra sense BonÀrea?
No. El seu segrest de la zona és total. Passa com a les Illes o a Lloret amb el turisme: és una indústria tan potent que ens colonitza l’imaginari. El mantra és: “Sense el BonÀrea ens haguéssim mort tots de gana”, però podríem mirar casos com les Garrigues o el Priorat.

Algú podria pensar que era la única alternativa a vendre’s el camp del país a Mercadona.
Suposo que per a la generació de la postguerra és el que ens ha fet sortir de la misèria. Ha permès que moltes dones treballéssin com a administratives i molts xavals com a informàtics. Si el meu nen de gran vol fer robòtica, m’agradaria que no hagués d’anar a Michigan. Però també és evident que a BonÀrea ha arribat al cap del camí. És una bogeria. Fan venir romanesos i ucraïnesos per matar porcs, i la carn d’aquests porcs acaba per vendre’s a Rumania o a Ucraïna. És un carreró sense sortida de deslocalització i capitalisme salvatge sense cap mena de sentit. Li cal un decreixement planificat.


"El futur de la catalanitat passa per entendre que els nous catalans són nascuts a l’estranger"


L’excés de producció l’acaba pagant la gent.
Exacte. El més pervers és que el conflicte es produeix internament. Si de cop hem d’exportar el doble de porcs, el pagès haurà d’obrir noves granges i els veïns hauran de dir que això no els està bé. Així, l’empresa grossa esquiva el merder i la bretxa es produeix en el poble. És terrible. I tot sembla que anirà a pitjor, es genera una necessitat de producció molt més alta i per tant un efecte crida als treballadors internacionals.

Aquesta immigració de la qual parles, però, té un grau d’integració molt superior a la d’altres llocs de Catalunya.
Això només és possible perquè s’ha tensionat moltíssim la gent, les institucions i els serveis. A l’escola de Guissona, l’aula d’acollida no dóna l’abast. Hi ha moltíssims nens amb problemes de parla, però, quins problemes són exactament? De fonètica? De llenguatge? Perquè aquest lloc funcioni i alhora conservi la seva idiosincràsia cal que aquesta gent aprengui el català perfectament, que es puguin guanyar la vida perfectament i que hi hagi una hibridació del seu món i el nostre. El futur de la catalanitat passa per entendre que els nous catalans són nascuts a l’estranger. Per a això cal un pla des de la Generalitat. I no es fa, perquè ningú no ha tingut una visió del país que vagi més enllà de Barcelona.

Tornar a la Segarra és pensar més enllà de Barcelona, però també és buidar-la de catalanitat.
Sé què vols dir. Si els que intentem viure en català marxem, encara ho posem més difícil als que es queden. Entenc que es pugui veure com una rendició, però cadascú ha de conèixer els seus límits i s’ha de pensar tàcticament. Crec que sóc molt més útil a la cultura i al país des d’aquí, estant tranquil·la i podent treballar en el que importa que havent d’agafar qualsevol feina de merda per pagar un lloguer absurd al mig de Gràcia.

I abastir de referents culturals la Segarra?
Ens cal algú que expliqui el nostre món des d’aquí. La Segarra és el terme més antic i alhora el més indefinit de Catalunya. No se’ns ha apropiat ni Lleida ni Manresa, quedem entre la Catalunya central i ponent. Però això ens dóna la oportunitat de construir-nos el nostre propi relat.
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —