Blanca Serra i Puig (Barcelona, 1943) es mou pel seu pis de Barcelona amb pas vacil·lant i arrossegat, confiant el pes a un caminador. Els mobles plens de llibres en llengua catalana, no poden amagar una evidència: qualsevol distància se li és massa llarga. La Policia Nacional espanyola va trencar-li dos dits del peu mentre la torturava a la Via Laietana 43, tot i que ella creu que no hi té a veure. Sospita, però, que les dues operacions de cor que ha patit recentment són conseqüència de la manca d’aire que li van provocar quan l’asfixiaven posant-li una bossa al cap.

El seu parlar, ferm i directe, manifesta un compromís amb l'alliberament nacional de Catalunya massa arrelat perquè el malmetin els anys o les tortures. El novembre de 2024, va presentar la primera denúncia a la Fiscalia de Barcelona per les tortures de la policia franquista i postfranquista que patiren ella i la seva germana, la historiadora Eva Serra i Puig, que va morir l'any 2018.

Pensa molt en els seus germans, Eva i Josep de Calassanç, des que ha fet la denúncia?
En general, en tots els que han passat per Via Laietana. A mi m'hi van portar per primera vegada el febrer de l'any 1977, poc abans de les primeres eleccions. De fet, volien saber què estàvem fent els independentistes, si ens presentaríem a les eleccions o no. Em tenien fitxada per la meva participació en l'Assemblea de Catalunya i a partir de la legislació franquista m'acusen d'associació il·legal. És l'única de les meves detencions que té a veure purament amb l'antifranquisme, la resta van ser per independentista. 

En la segona detenció, l'any 80, l'acusen de col·laborar amb ETA pm.
Sí, per les nostres relacions amb els bascos a Catalunya Nord. Era normal que acabéssim trobant-nos perquè teníem projectes polítics semblants. Allà tenien lluita armada i aquí no. La idea era desestabilitzar l'estat, cadascú com pogués, de manera que vam pactar amb ells que no actuarien a Catalunya sempre que aquí ens moguéssim políticament en clau independentista. Ajudar-los a passar la frontera, a moure's per aquí, però sense armes ni violència. Això, evidentment, ho van trencar amb l'Hipercor. 

Per això li apliquen la llei antiterrorista.
Sí, i en virtut d'això se m'enduen, a mi i a la meva germana, a Madrid, a la Direcció General de Seguretat, i em tenen sis dies detinguda, sense parlar amb ningú que no siguin els policies. El primer que dic és: “quiero hablar con mi abogado”, i el policia em respon: “yo soy tu abogado”, i em fot un cop que m'envia a l'altra banda de l'habitació. Allà, un policia s'asseia en una cadira robusta, amb les cames obertes. Tu t'havies d'agenollar i posar-t'hi entremig, mentre ell et subjectava els braços als costats i et picava amb una porra a la planta dels peus. No m'hauria imaginat mai que allò pogués ser tan dolorós. Després, ja no podies portar sabates. Va ser com em van trencar els dits a mi.

Creu que triaven aquest mètode perquè era una dona?
No en tinc cap dubte. Rebíem un triple assetjament, per antifranquistes, per independentistes i per dones. Hi havia un component d'humiliació. Mentre picaven, et cridaven que eres una desgraciada i una filla de puta; ens seguien al lavabo quan hi havíem d'anar. S'aprofitaven del fet de ser a Madrid i et deien que podien fer el que volguessin, que ningú reclamaria res, que ningú ens esperava a fora. Hi insistien moltíssim. I arriba un punt on començàvem a creure'ns-ho.

S'aprofitaven del fet de ser a Madrid i et deien que podien fer el que volguessin, que ningú reclamaria res, que ningú ens esperava a fora.

Va arribar a pensar que moriria allà?
Sí. També pensava molt en què devia estar passant a la meva germana; ens feien deixar les sabates a la porta de la cel·la i jo aprofitava quan em treien per declarar per mirar si veia les seves. Patir pel que li passava a ella era un altra eina de tortura. La sensació d'“aquí m'hi puc quedar” vaig sentir-la en moments d'asfíxia extrema amb la bossa, també perquè havien matat un noi basc de forma similar feia poc.

L'últim cop que va viure-ho va ser l'any 1982.
Em detenen perquè duia un cartell d'“independència” a la manifestació contra la LOAPA, la llei per l'harmonització del procés autonòmic. Feia poc de l'intent de cop d'estat d'en Tejero i volíem vagues generals que demostressin que l'autonomia no era solució de res. No ens en vam sortir, però vam poder fer una manifestació molt gran. Ens acusen, a mi i a la meva germana, de “ultraje a la unidad de la nación española”, i vam estar dos mesos fora de circulació. 

L'any 1982 ja hi havia Constitució i democràcia. Va trobar a faltar la solidaritat dels que havien estat torturats amb vostè i llavors eren a les institucions?
No. Per a ells, el canvi de règim els solucionava la qüestió perquè ells estaven legalitzats i nosaltres no. Sense ser derrotistes: la lluita independentista sempre va vinculada al perill d'acabar a la presó. És així des de fa 300 anys; els espanyols no tenen manies amb això. Acabarem rebent en un moment o altre perquè això és una lluita a mort entre Espanya i els catalans. I a sobre si els catalans reivindiquem l'alliberament dels valencians i les Illes, Espanya no pot continuar com és; s'ha de repensar com a estat. I això no s'ho pot permetre. 

Creu que als líders del Procés els va faltar aquesta consciència?
Crec que ells van preocupar-se d'anar fent el traspàs de lleis; van pensar que si la resposta de la gent era prou contundent —com va ser-ho— podria tirar-se endavant, i potser no tenien tan clar que la lluita era a mort. Jo crec que és una de les lliçons que hem après.

I quin és el següent pas?
Hi ha d'haver un canvi de personal; gent més jove. Tots els que es van cremar amb el Procés no crec que puguin ressorgir. Jo veig unes cendres en el jovent, en coses tan poca-soltes com el Barça. Si un es fixa en les celebracions del Barça aquest any, veurà que hi ha un munt de senyeres i estelades: busquen triomfs, no estar sempre plorant en un racó. I això alhora comporta una contraofensiva espanyola; per això aprofiten la selecció i els obliguen a jugar amb la seva.

Tot passa pels joves?
Tot. En part, les tortures i la repressió tenien aquesta vocació: tallar el fil de la memòria que les nostres idees no es transmetessin. Amb això té a veure la denúncia; l'he feta amb quatre objectius: perquè s'obrin els arxius policials, per demostrar que les dones érem torturades de manera especial, perquè la Policia Nacional marxi d'allà i per transmetre la memòria als joves. Jo he estat professora durant més de 30 anys; sempre he tingut alumnes i sé que tenen inquietuds. Vaig viure les manifestacions del 2019 —les d'Urquinaona— amb molta esperança. De fet, allà es va demostrar que tenen els joves al punt de mira, molts van ser detinguts i van passar pel soterrani de la Via Laietana. Mentre siguem quatre iaios jubilats no els inquietem, però amb el jovent sí.

A vegades es relaciona aquella ràbia, del final del procés, amb el sorgiment d'Aliança Catalana.
Aliança Catalana té una ideologia prima com el paper de fumar. Són idees de Torras i Bages; de mossèn Verdaguer, perquè més enllà d'una líder popular, no tenen res. Van contra els moros, principalment. Integrar la immigració és una eina de lluita política; fer-los partícips és la manera que no acabin ells per integrar-se al món espanyol. D'altra banda, associar l'independentisme amb idees racistes, els ho posa fàcil als que volen ressuscitar conceptes com el xarneguisme. Els xarnegos no existeixen, ara o són catalans o són espanyols. S'ha de girar la truita, pensar que aquesta gent la pots assimilar, que pots incorporar-la a la lluita social. És part de la idea que la lluita social, de classe, no és paral·lela a la lluita nacional. És la mateixa.