Després de quasi una hora tancat a un despatx sotmès a un escrutini de cap a peus, el veiem sortir amb pas accelerat de l’oficina de recursos humans. Tot i que aparentment ha passat la primera fase de la selecció, queda pendent d’una trucada de l’empresa i se’l veu molt insegur. S’apropa i ens explica que, efectivament, li han dit que el seu contingut és molt vàlid; és un bon currículum, però que no confia que sigui l'escollit.

- Com ha anat l’entrevista?
M’han dit que sóc un “bon currículum” i l’entrevistador ha estat tota l’estona somrient. Tinc la impressió que la cosa anava bé fins que a l’acomiadar-me han dit, un cop més, la típica frase: “Ja et trucarem”. Quina mania amb intentar quedar sempre bé!

- No creus que truquin, doncs?
La veritat és que no ho sé. Però ja saps com va això, al final esperes i esperes una trucada que mai arriba. A més, amb tanta competència les probabilitats són quasi nul·les: sempre hi ha currículums més bonics, llargs i preparats que jo.

- T’entenem, tots hem passat per aquí. Llavors creus que no estàs ben preparat?
Ni pensar-hi! Just al contrari. Encara sóc jove, però per sort estic molt més preparat del que mai van poder-ho estar les generacions anteriors. Tres idiomes, dos graus, formació a l’estranger... L’estiu passat fins i tot vaig incorporar el C2 d’anglès a les meves pàgines, malgrat tenir ja l’Advanced, per intentar destacar entre els altres. I quina patxoca que fa!

- No creus que és massa?
Per les empreses i la societat en general mai és suficient; cada cop se’ns demana més i si no segueixes el ritme ets currículum mort. En aquesta cursa, o ets el millor o no ets ningú i això em provoca molta inseguretat.

- Adaptar-se o morir...
Efectivament. Crec que pertanyo a una generació molt ben preparada però que desgraciadament ha nascut i viurà entre crisis. Ens hem d’adaptar a tot i no tenim altra opció que fer els canvis que calguin per seduir els entrevistadors. Si avui em demanen una nova llengua, la incorporaré. Si demà he de dominar el Photoshop, ho faré.

- Estar sobrequalificat per feines que solen ser temporals i precàries no et desmotiva?
Sí, i molt. De fet, fa un any vaig llançar-me al món laboral i des de llavors només he aconseguit feina en una botiga de roba. Sis mesos de contracte amb una jornada de deu hores pel sou mínim. Amb aquestes condicions no es poden fer plans pel futur i molt menys estalviar! Aquest ritme mai els permetrà —als joves— independitzar-se...

- Explotació laboral encoberta, bàsicament.
Sí, però com a mínim m'havien agafat a mi i no als altres 100 amb els que competia. El que realment em frustrava, però, era que no podia lluir tot el que duc dins meu i que he assolit amb tants anys de dedicació. Engreixem les nostres pàgines amb títols i cursos acadèmics, però mai aconseguim una feina que s’ajusti a la nostra formació... Cap ofici és millor que un altre i tots són igual de dignes, però penso que al final ens veiem quasi obligats a acceptar determinades feines per omplir l’apartat d’experiència laboral, sense que aquestes estiguin estretament relacionades amb la nostra formació i el que volem aspirar a ser. I això és dur, perquè et planteges molt si tot el sacrifici i la dedicació han valgut la pena.

- Hi ha alguna entrevista que recordis especialment?
Ara em ve al cap la meva primera entrevista i no és precisament un record positiu. Per finançar la universitat, quan tenia 18 anys vaig començar a buscar feina per primer cop. A la primera entrevista, l’entrevistadora va preguntar per l’experiència laboral. La pregunta em va sobtar: és ridícul que et demanin experiència per començar a treballar si el que vols és just això, no creus? A partir d’aquí entres a una roda viciosa: no t’agafen enlloc perquè no tens experiència i no tens experiència perquè ningú contracta algú que no en té. Per això al final s’accepta treballar on sigui a qualsevol preu.

- Creus que existeixen més problemes a l’hora de trobar feina?
Una de les coses que més ràbia em fa és quan et presentes a un lloc de feina pel qual estas més que preparat i te’l treuen de manera il·legítima; no ho suporto!

- Il·legítima?
Ja m’enteneu, hi ha molta gent amb “enchufe”. Ja sigui perquè el tiet del pare coneix l’encarregat, o perquè la germana de la mare jugava a tenis amb la filla del director, sempre hi ha algú millor posicionat, per dir-ho suaument. I això m’enrabia, perquè de sobte tot l’esforç queda en res.

- Anem acabant... Com encares el futur?
Si et soc sincer, amb molta angoixa. La situació del mercat laboral és pèssima: quan aconsegueixo una feina les condicions no són precisament d’ensomni i sé que no serà per més d'uns mesos. Pels joves la situació és encara pitjor: amb un 33% d’atur juvenil i un 72% de joves treballant amb contracte temporal, com puc ser optimista? No saber on seràs d’aquí a dos mesos t’impedeix construir un projecte de vida estable, i viure així és insuportable. Per això he d’aspirar a més sempre que sigui capaç de poder, algun dia, ser l’escollit i no acabar sepultat entre les enormes piles de paperassa dels despatxos de recursos humans.