- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 11 d’agost 2020

Daniela Ortiz és una artista i activista peruana que des dels 21 anys viu a Barcelona. Els seus projectes artístics van molt lligats amb la seva tasca com a activista i sovint giren entorn l'anticolonialisme i l'antiracisme. 

El passat novembre va inaugurar l'exposició "Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos" a la Virreina, on aplegava més de trenta projectes realitzats els últims deu anys. Una exposició que posava en el punt de mira el racisme institucional contra les persones migrades, la pervivència del sistema colonial, així com la retirada de custòdies per motius classistes, masclistes i racistes. 

Darrerament ha patit episodis d'assetjament per xarxes socials després d'aparèixer a Espejo Público defensant el derrocament de l'estàtua de Colom. Arran de les amenaces rebudes i per por a patir un procés de criminalització, ha hagut de marxar d'Espanya.  


Primer de tot, com estàs ara?

Ara estic millor, després d’un mes i mig molt intens i de molta ansietat. Sobretot va ser dur les primeres setmanes, quan van començar a arribar el missatges i les amenaces. A més, amb tota la tensió, quan vaig marxar no vaig valorar que Perú es trobava en ple pic de la pandèmia. Arribar aquí també va ser un xoc, per la quantitat de morts i per la quarantena dura que vivia el país. 

Et planteges tornar a Barcelona?

Hi ha diversos motius pels quals no n’estic segura. No tornaré a Barcelona si no tinc garanties que no se m’obrirà un procés de criminalització. Veient la reacció a nivell de xarxes socials arran de la meva fugida, encara em fa més por tornar. L'agressivitat contra mi ha empitjorat, m’han enviat missatges dient que “he tingut sort de sortir del país viva”.

Com vas prendre la decisió de marxar, va ser quan van començar les amenaces?

Arran de la participació al programa Espejo Público i arran també de la participació en altres programes, xerrades i debats, he rebut un munt d’atacs per xarxes socials. Lamentablement, com moltes de les meves companyes antirracistes, estic acostumada a aquest tipus de reaccions tant a nivell de xarxes com a nivell personal i és una cosa amb la qual puc lidiar. Fins que va arribar un correu electrònic al meu compte personal, des d’un perfil creat específicament per amenaçar-me, on es parlava d’un possible atac físic, dient que la meva cara era fàcilment reconeguda i que Barcelona és una ciutat petita. Tot i això, soc una persona molt relaxada a nivell de seguretat, fins i tot publicava coses de la meva vida privada. Allò va encendre una primera alarma, però no ens va generar especial preocupació. 

Imatge d'una de les obres de Daniela Ortiz

La preocupació va venir després.
Allò que veritablement ens va preocupar va ser quan un periodista ens va fer arribar uns fils de Telegram, d’un grup anomenat “Gobierno Dimisión”, un grup molt vinculat a l’extrema dreta i a Vox, on animaven a la policia a posar-me una denúncia per terrorisme. En diverses publicacions i converses, demanaven que se m’investigués i incitaven a denunciar-me. En un moment donat, va començar a circular-hi informació personal meva, sobre els meus papers, informació que no és pública. Això ens va causar molta alarma.

Quina mena d'informació?

En concret hi havia informació que només es pot obtenir tenint accés a certs registres de certes institucions. A partir d’aquest moment, l’alarma va créixer, ja que sabem com opera la policia espanyola i sabem que hi ha hagut molts processos de criminalització, ja sigui des de la situació dels independentistes catalans a l’Helena Maleno o la situació de tants altres activistes que han hagut de passar per processos de criminalització judicial.

Per exemple?

El cas de Infancia Libre, per mi, era un exemple a tenir en compte, ja que el meu treball s’ha centrat molt en les retirades de custòdies per motius racistes, masclistes i classistes. A Infancia Libre, una associació que tenia molt poc poder mediàtic i molt poca visibilitat, se’ls va fer tot un procés de criminalització incitat per la mateixa policia i acompanyat per un procés de difamació mediàtica. Tenint aquests antecedents, òbviament ens vam espantar.


"Et diuen que ets oligarca i milionària però alhora et volen enviar al teu país. Reconeixen el poder que tenen d’enviar-te al teu país. M’han arribat a comparar amb la Duquessa de Alba o amb Cayetana Álvarez de Toledo"


Què s'hi deia en aquest canal de Telegram?

En els fils de Telegram hi havia una sèrie de missatges que deien que jo venia d’una família d’oligarques multimilionaris. Han construït una narrativa entorn de mi. La meva família té una bona situació econòmica en el context peruà, perquè aquí els nivells de pobresa són brutals, però el meu pare no és milionari, jo no tinc cap propietat, ni cotxe, ni cap empresa; ni jo ni els meus germans. Això no vol dir que en el context peruà no tinguem una bona situació, però aquesta narrativa la va iniciar l’extrema dreta i no ho va fer per casualitat, ho va fer perquè sabia que és una narrativa que arriba a certa esquerra racista.

Quines acusacions t'han fet des d'aquest sector?

Quan era a Perú van començar a arribar-me atacs per xarxes socials i no podia dir res, tot i tenir un sector de l’esquerra dient que era una milionària oligarca. Et diuen que ets oligarca i milionària però alhora et volen enviar al teu país. Reconeixen el poder que tenen d’enviar-te al teu país. M’han arribat a comparar amb la Duquessa de Alba o amb Cayetana Álvarez de Toledo. Fins i tot deien que el meu pare em va posar un avió per tornar a casa, quan el passatge per tornar l’ha pagat l’organització que m’està protegint ara mateix perquè no tenia mitjans per pagar-me’l. Més o menys així han estat aquests darrers mesos. Una altra cosa que va condicionar la meva decisió de marxar va ser que tenia por de quedar-me bloquejada a Espanya, ja que no hi havia vols comercials per tornar i vaig haver de fer-ho amb un vol humanitari.

Tens protecció ara?

Estic amb una organització que es diu Front Line Defenders, una organització irlandesa que proporciona protecció en matèria de drets humans, sobretot en el context llatinoamericà. El programa de protecció consisteix en acompanyar-me en assessoria jurídica, psicològica, coordinar-se perquè tingui acompanyament sempre. També cobreixen despeses. M’han ajudat molt, coneixen com funciona el context espanyol i ja havien ajudat l’Helena Maleno abans que a mi.

Ara em trobo amb la meva família en una zona del Perú molt reivindicativa i anticolonial. Aquí de moment no necessito protecció, perquè aquí parlar d’anticolonialisme no genera reticències com a Lima. Al contrari, fins i tot tenen una placa a una de les places principals del poble en contra de la celebració espanyola del 12 d’octubre. Tinc la sort d’haver crescut entre aquestes reivindicacions que m’han fet com sóc.

Imatge d'una de les obres de Daniela Ortiz

L’art i l’activisme en el teu cas van de la mà. Aquesta inquietud va néixer pel context on et vas criar?

En el context peruà has de fer un esforç molt profund per no veure les conseqüències i la violència del colonialisme avui en dia. D’altra banda, quan vaig venir a Espanya per primera vegada, que tenia uns 21 anys, ja havia fet alguns treballs que tocaven el tema. Quan vaig fer el procés migratori cap a Europa, i sense conèixer el context on anava, tenint només una imatge idealitzada que és la que Europa construeix sobre si mateixa, que no és racista, que és progressista, que defensa els drets humans...Per mi va ser molt fort arribar a Espanya, ja que en el context peruà jo venia de ser una blanca mestissa i no he viscut el racisme al Perú, al contrari, he tingut privilegi racial.

Què et va xocar?
Em va costar molt d’entendre que s’estava sent racista amb mi. Arran d’això i arran del contacte amb l’oficina d’estrangeria en relació amb el meu permís de residència, vaig començar el meu treball artístic i d’investigació. Em vaig centrar sobretot en els mecanismes utilitzats per la Unió Europea i els estats membres per exercir violència contra la població migrant.

Sempre parles sobre les traves burocràtiques que es troben les persones migrants com a forma de racisme institucional. De quines altres maneres diries que perviu el sistema colonial a Europa?

Més enllà de la meva situació, crec que el que principalment ens fa adornar-nos de la pervivència de l’ordre colonial son els 50.000 morts i desapareguts a les zones de fronteres actualment. A les zones de fronteres hi ha tot un sistema de control migratori, que ha estat creat com a extensió de l’ordre colonial per tal de reproduir les condicions de vida, les condicions d’explotació, de persecució i de mort que es viuen al sud global, però a l’interior de les fronteres europees.

Quan veus allò que passa a Lepe, o amb les temporeres de Huelva, veus com les persones que procedeixen del sud global no gaudeixen dels drets laborals dels quals gaudeixen els espanyols per culpa de la llei d’estrangeria. Hi trobem situacions que s’assemblen molt a les condicions d’explotació dels camps de cotó als Estats Units, per exemple. Les condicions en què es troben i els motius pels quals són explotades són els mateixos que fa 100 anys. En aquest sentit és on el moviment antiracista, no només l’espanyol sinó també l’europeu, defensa que l’ordre colonial no va acabar amb les independències sinó que es va reformular amb les independències i amb la creació de l'estat-nació.


"A les zones de fronteres hi ha tot un sistema de control migratori, que ha estat creat com a extensió de l’ordre colonial per tal de reproduir les condicions de vida, les condicions d’explotació, de persecució i de mort que es viuen al sud global, però a l’interior de les fronteres europees."


En referència a la polèmica amb l’estàtua de Colom, ressorgida arrel del moviment BLM, quines diferències de context veus entre EUA i Europa, s’hauria de reformular el moviment aquí?

Crec que el derrocament d’estàtues colonials forma part d’una àmplia genealogia en diferents alçaments. En aquest moment, hi ha aquest alçament en el context nord-americà, que també gaudeix de molta més visibilitat. Hi ha certs detalls o certes qüestions específiques que poden fer diferent l’experiència dels grups que viuen el racisme en el context nord-americà dels qui el viuen en el context europeu. És diferent ser afroamericà que ser un migrant de l’Àfrica en el context europeu, o és diferent ser un migrant llatinoamericà a estats Units que ser-ho a Espanya. Tot i això, el racisme institucional en ambdós casos busca la forma d’articular la violència, ja sigui mitjançant l’encarcerament massiu als EUA o mitjançant la mort a les zones de fronteres a Europa. Si bé s’articula de forma diferent, crec que és important ressaltar l’agermanament entre les lluites en tots aquests contextos. 

Quins són aquests eixos o aquests punts en comú?
Són principalment tres eixos, que també són els que ara veiem atacats a Estats Units: els monuments colonials, que representen el terreny simbòlic d’aquest poder; les botigues de luxe, que representen el poder econòmic; i les comissaries, que representen el poder institucional. Aquests tres eixos es repeteixen a Estats Units, a Espanya, a Regne Unit o a Bèlgica.

A una entrevista a El País afirmes que les crítiques que et fan més mal són les que procedeixen de l'Academia o l'Universitat. Se t'acusa de venir d'un entorn privilegiat i de ser filla de la oligarquia peruana. 

Això es pot relacionar amb com la dreta ha donat hiper-visibilitat a casos com el de la casa de Pablo Iglesias. Jo no et dic que estigui d’acord o no amb què Pablo Iglesias i Irene Montero s’hagin comprat aquella casa, però el nivell d’hiper-visibilitat que ha tingut la casa no té res a veure amb un qüestionament del sistema capitalista, té a veure amb una qüestió de deslegitimació.

Creus que és compatible la defensa de la classe treballadora al marge de si la persona que ho defensa prové o no d'un entorn obrer?

Definitivament el que seria òptim per als processos de lluita seria que els homes defensessin el feminisme, que els blancs defensessin l’antiracisme i que les classes mitjanes i altes prenguessin la decisió de renunciar als privilegis que els donen els sistemes d’opressió. Considero que en l’entorn europeu hi ha un problema d’hiper-identitarisme. La gent té una obsessió amb què la defensa dels drets té a veure únicament amb la defensa dels drets individuals d’un mateix, es creu que s’ha de lluitar a nivell polític per defensar els drets individuals que ens beneficien.

És això el que et critiquen?
Se m’acusa de no contemplar el factor de classe social quan jo sempre n’he parlat. Si hi ha algú que realment ha posat la mira únicament en la classe treballadora com a racista han estat les classes mitjanes i altes europees que només senyalen el racisme social en els seus discursos. Contràriament, el moviment antiracista es dedica a assenyalar el racisme institucional.

No és que nosaltres no denunciem el racisme social, que també es dona als barris i al metro, al carrer, però nosaltres estem en contra de que es visibilitzi únicament aquest racisme. Si bé la teva veïna et pot dir “vete a tu país”, l’oficina d’estrangeria amb el funcionari de torn, que guanya 2500€ al mes i té les seves vacances i les seves 14 pagues, és qui et pot enviar realment al teu país. Si hi ha alguna possibilitat d’aliança, serà evidentment amb la classe treballadora espanyola, però no podem construir aquesta aliança si no hi ha un debat polític sobre racisme. No podem treballar políticament amb gent que nega el sistema de control migratori i que nega la violència que exerceix la llei d’estrangeria.


"Si bé la teva veïna et pot dir “vete a tu país”, l’oficina d’estrangeria amb el funcionari de torn, que guanya 2500€ al mes i té les seves vacances i les seves 14 pagues, és qui et pot enviar realment al teu país."


Deies que et dol especialment la crítica acadèmica.
En la línia del que comentava a El País, em sembla gravíssim que hi hagi professors d’universitat amb una situació econòmica i una estabilitat molt millor que les meves, els fills dels quals han nascut a Espanya i són considerats espanyols, no com el meu fill que ha nascut a territori espanyol i no té passaport. Em sembla una aberració que persones en aquesta posició de privilegi, des de l’acadèmia, m’estiguin atacant d’aquesta manera i construint una narrativa que és falsa. A més em critica l’esquerra blanca en espais institucionals, tergiversant el meu discurs per prendre’m el suport i no parlar de racisme.

Això d'haver de justificar-te permanentment ha estat una constant a la teva trajectòria com a activista dona i artista?

Per a qualsevol persona racialitzada, migrant o per qualsevol dona que toqui el terreny públic del debat polític, és una constant, ja sigui negant-te la veu perquè no tens prou estudis o per demostrar que no ets capaç d’articular un discurs polític. Això és una constant i qualsevol dona ho sap. L’esforç que hem de fer perquè les nostres veus estiguin en espais de lluita política, com a persona migrant i com a dones, sempre son immensos. Aquest tipus de respostes d’analitzar-me personalment i difamar-me també hi tenen a veure. Si volen que expliqui alguna cosa de la meva vida personal, no tindré cap problema en fer-ho si és al servei de la lluita antiracista.

Molta gent m’ha dit que me’n torni a Perú a lluitar, cosa que ja he fet. He exposat obres a Perú i ja he tingut problemes amb la classe alta peruana, per parlar d’explotació laboral, de blanquitud, de criollos...Però aquest tipus de respostes són excuses per evitar tenir un debat sobre racisme institucional, sobre la llei d’estrangeria i sobre deportacions de persones migrants.

Dins de l'entorn independentista també t'han insultat pel fet d'haver dit que es "insultante considerar Catalunya una colònia". Ho veus com atacs anecdòtics, limitats a un àmbit virtual? Quin anàlisi en fas? 

Aquí hi ha diverses capes: primer dir que jo soc independentista i sempre he defensat la independència de Catalunya. Malgrat no tinguem dret a vot i a participació política perquè no tenim nacionalitat espanyola dins el que ha estat el procés per exemple, quan no se’ns va a cridar a votar l’1-O a les persones migrants. Tot i això, sempre he deixat clar que soc independentista i he donat suport a la CUP. Malgrat això, no per ser independentista deixo de ser antiracista. La denuncia al sistema de control migratori es fa a totes les institucions i àmbits de poder des d’on s’articulen polítiques per exercir violència contra immigrants: Unió Europea, països, autonomies o ajuntaments. Les autonomies tenen competències pel que fa a la il·legalització de les persones migrants i una d’elles és l’exigència dels informes d’integració, on has de demostrar que t’has integrat a la societat catalana. Això també s’ha de tenir en compte en el debat català.

No s'hi té?
La integració no es tracta del meu desig d’integrar-me, conviure o parlar la llengua, de viure la cultura, sinó que son una sèrie de polítiques institucionals i de traves burocràtiques que impedeixen que puguem accedir als permisos de residència. Una sèrie de traves per qüestionar totes les nostres formes de vida, les nostres espiritualitats, formes culturals, econòmiques o d’organització social. Aquests processos ens diuen que hem de demostrar que hem après a comportar-nos com a europeus, ja sigui espanyols, catalans, alemanys o francesos. La integració condiciona que tinguis dret als permisos de residència.


No deixaré de denunciar que hi ha persones que no aconsegueixen passar les entrevistes d’integració pels exàmens de llengua i que no accedeixen als papers per aquest motiu.


Aquí apareix la polèmica pel coneixement o no del català.
La societat catalana desconeix que la integració són una sèrie de traves burocràtiques institucionals que s’imposen a través de la llei d’estrangeria però les especificitats de la qual les posa el Parlament català. Qui dissenya què vol dir estar integrat en cada cas son les autonomies. Una de les qüestions que va formular Esquerra Republicana és l’exigència del català pels informes d’integració. Cosa que jo criticaré igual com criticaré que s’exigeixi un contracte de feina o que no es tinguin antecedents penals. Jo he comprat llibres en català al meu fill des de ben petit, perquè em sembla meravellós que sigui bilingüe i que en pugui aprendre. Malgrat això, no deixaré de denunciar que hi ha persones que no aconsegueixen passar les entrevistes d’integració pels exàmens de llengua i que no accedeixen als papers per aquest motiu.

Com apunta l’informe de Pikara, l’assetjament per xarxes socials és especialment fort amb les dones amb visibilitat pública. De quina manera creus que afecta l’abús en línia contra dones comunicadores i periodistes a la seva visibilitat i la seva participació en la vida pública?

Lamentablement després de la pandèmia un dels pocs espais de debat que ens queden són les xarxes socials i els mitjans de comunicació, perquè ja no tenim l’espai del carrer ni les assemblees obertes o els espais de debat als quals estàvem acostumades. Ara s’està reformulant en un espai més virtual. Em sembla molt preocupant en aquest sentit que l’extrema dreta i la dreta tingui una organització molt metòdica per atacar als militants de l’esquerra feminista i antiracista, per precisament cooptar l’espai de les xarxes.

Hi ha manera de combatre-ho?
Si se m’apareixen 500 perfils, que venen de forma organitzada, a atacar-me i a insultar-me, m’estaran guanyant terreny. Parlant en termes generals, des de l’esquerra no hem estat tan organitzats en treballar el tema del debat en els espais de xarxes socials. D’altra banda, si bé hi ha un sector de l’esquerra que segueix aquesta tònica, a mi el que m’importa és que em donin suport els moviments de base i els sindicats de persones migrades. També he rebut molt suport de persones independentistes a les que admiro moltíssim a nivell polític, malgrat tenir diferències; o també del feminisme blanc. 

Daniela Ortiz posa sovint el focus en les retirades de custòdia. 

Sents que l’assetjament ha empetitit la teva veu?

Un dels motius pels quals vaig decidir marxar va ser per continuar amb aquesta activitat. Si em quedava, havia de vigilar més amb el que deia, mantenir un perfil baix i estar més callada per seguretat. Una de les raons per sortir també era estar resguardada amb el meu fill, mentre continuava amb la meva lluita política, sobretot ara que el debat és sobretot virtual.

Quina relació has tingut amb les xarxes socials? Progressivament, a mesura que t’has anat fent coneguda, has hagut de posar-te horaris o limitar la teva activitat per protegir la teva salut mental?

Una cosa que ja no faig és respondre a tothom de forma individual. Abans destinava moltíssim temps a respondre a persones que em tractaven amb moltíssima agressivitat. Fins i tot molts em van arribar a demanar disculpes, de forma privada o pública. Ara ja no destino temps a aquest espai, perquè és molta gent i perquè desgasta molt. He arribat a donar el meu telèfon a gent de Twitter per discutir i parlar. Jo no tinc cap problema en tenir un debat polític, en tinc amb que se m’ataqui personalment.

Has pensat mai en eliminar-te el perfil de Twitter i deixar que el teu únic canal d'expressió sigui la teva obra artística? Ho veus com dos canals que es complementen? T'ho estàs pensant ara després d'aquest episodi?

Eliminar el perfil de Twitter pot reduir el nivell d’exposició que vius. Ho he pensat i he vist moltes companyes antiracistes veure-s’hi obligades. No és tant una decisió personal que es fa en llibertat, com una decisió que es fa per parar el nivell de violència. Allò que et diuen per missatges privats, públicament a Twitter o per missatge anònim per correu és real. Quan a mi em diuen per Twitter: “Hija de puta tienes suerte de haver salido con vida”, és real, és una persona qui m’ha dit això. Per una banda. En el moment actual i tenint en compte la magnitud que està prenent el terreny virtual, és necessari treure el sentit de ficció de les xarxes socials.


"Quan a mi em diuen per Twitter: “Hija de puta tienes suerte de haber salido con vida”, és real, és una persona qui m’ha dit això. En el moment actual i tenint en compte la magnitud que està prenent el terreny virtual, és necessari treure el sentit de ficció de les xarxes socials." 


D’altra banda, en relació amb la meva feina, si bé treballo amb museus i institucions, sempre he considerat que la majoria d’institucions culturals con una màquina de desactivació del treball polític que jo puc estar fent. És per això que sempre m’he esforçat molt perquè tota la meva feina estigui disponible online i totes les meves publicacions es puguin descarregar gratuïtament. He difós molt la meva feina per xarxes per contrarestar els mecanismes que tenen certes institucions culturals de desactivació del treball polític que faig. La meva feina necessita aquesta circulació.

Imatge d'una obra de Daniela Ortiz

S'interpreta diferent en funció del canal?

És molt diferent la manera com una persona llegeix l’ABC de l’Europa racista si arriba en format publicació a com ho fa si el veu exposat en un museu. A l’exposició de la Virreina crec que vaig tenir un grau molt ampli de llibertat i de canalització del meu discurs polític. Valentí Roma no només em convidava a exposar, sinó que també es posicionava políticament en relació amb els temes dels que jo parlo. El procés de muntatge i de creació de l’exposició va ser un procés polític.

Però les xarxes permeten coses que no permet l'exposició in situ.

Malgrat hi hagi excepcions i hi hagi institucions amb posicionaments polítics, sempre és necessari l’espai de les xarxes per l’altre tipus de circulació. Molta de la meva feina la faig en format publicació per arribar de manera diferent a la gent, no de la mateixa manera que ho faria des d’una exposició en un museu. L’exposició a la Virreina va ser molt especial perquè a les visites guiades hi venien unes 200 persones, moltes de les quals no pertanyien al sector artístic, no eren els típics consumidors d’art. Molts companys i companyes migrants, que normalment no entren a les institucions museístiques perquè no es relacionen amb els continguts o perquè es troben incòmodes en aquests espais, van venir de visita a la Virreina.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —