- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 19 de desembre 2020

A Stormy Night és l’opera prima de David Moragas (Almoster, 1993). Després de passar pel D’A i per Màlaga, ahir va arribar als cinemes de Madrid i de Barcelona, una fita que el director i protagonista del film encara no s’acaba de creure. El projecte va néixer com el treball final d’un màster en direcció que Moragas cursava a la Tisch School of the Arts de la NYU i de les seves ganes d’endinsar-ne en un projecte més ambiciós que els curtmetratges que havia fet fins aleshores. Abans de marxar a Nova York, on també ambienta la seva pel·lícula, Moragas va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Al mateix campus des d’on ara el truco i que, gairebé buit d’alumnes, s’assembla poc al que ell recordava amb afecte.

Parlem del seu film debut, una història intimista, gravada en blanc i negre i amb tocs de comèdia romàntica, que explica la nit de dos joves atrapats en un pis de Manhattan per una tempesta. Ara, opta a la nominació dels Gaudí i dels Goya i va guanyar el Premi a Millor Guió del festival Les Gai de Madrid.


Gran part de la pel·lícula la vas fer gairebé sol. Com va anar el procés?
Havia contactat amb productores, havia trucat portes i tothom me les tancava. Em deien que, primer, jo no era ningú i, segon, si volia fer aquesta pel·lícula havia de passar per molts canvis. Si la volia fer a Catalunya, l'havia de fer en català, perquè en anglès no donen subvencions. Era un drama aixecar una pel·lícula amb mitjans tradicionals. Llavors vaig desistir. I el que en aquell moment era el meu nòvio, allà a Estats Units, em va dir "per què estàs esperant que algú et dongui permís per fer-la, quan no has ni provat tu de fer-la pel teu compte"? I vam fer-ho amb l’Alfonso Herrera Salcedo, el director de fotografia, i la Marta Cruañas, que havia produït Julia Ist aquí a Barcelona, i que també estava vivint a Nova York. I de fet la Marta va ser una peça clau, perquè em va ensenyar a fer les coses bé malgrat no tenir pressupost. Fer-ho entre amics no vol dir que s’hagi de fer sense professionalitzar-ho. 

I quan van entrar-hi les productores?
Quan ja havíem rodat, vaig parlar amb una de les productores amigues a qui havia portat el projecte incialment, que era Oberon Media, i els vaig explicar que ja ho havíem fet. I van flipar una mica. Els vaig portar un premuntatge i van dir-me que realment hi havia una pel·lícula i l'oportunitat de donar a conèixer una veu nova. I el més important és que van dir-me que creien en la meva carrera com a cineasta i que m'ajudarien a acabar-la. Sobretot perquè després podríem començar un projecte nou, ja des de casa, finançat com s’han de finançar els projectes aquí, que és amb les subvencions públiques i amb tota la infraestructura. I ho hem fet junts i de la mà d'Aragonés Media Consulting, que es van encarregar de la post-producció.

La teva pel·lícula va ser l’única proposta espanyola de l’última edició del festival Les Gai de Madrid. Encara falten referents a nivell estatal?
El cinema val molts diners i, quan fas una pel·licula, l’has de fer amb unes garanties que el que fas agradarà o que serà rendible. Perquè això passi primer has de crear un referent. Als Estats Units es veu molt clar: en el moment en què fan pel·lícules de superherois amb protagonistes femenines, en fan una que ho rebenta tot i això obre la porta a què els estudis entenguin que es poden fer i que la gent va al cine a veure-ho i llavors en surten més. Llavors, crec que aquí a Espanya ens trobem amb un problema molt curiós, que és que al 2020 el sector de la televisió està molt més avançat, perquè s’estan fent Venenos, però en el terreny de la indústria del cine no s’estan fent pel·lícules que representin col·lectius minoritaris.

Amb el cas de les directores és diferent.
Sobretot a Catalunya, estem molt orgullosos que el nostre cinema és molt femení, hi ha moltes directores, i això és fantàstic. Però a mi em segueix semblant una mica inconcebible que la resta de col·lectius minoritaris estiguin completament oblidats. Jo parlo des de la meva experiència com a home cis, gay, blanc i de classe mitjana, però què passa amb el cine de directores i directors racialitzats? No n’hi ha, en un país en què hi ha un tant per cent tan gran de població racialitzada. A Espanya a la indústria del cine està canviant aquesta situació, però està canviant lent, va tard i fa una mica de vergonya. Jo no era tan conscient d’aquesta situació fins que no m’he plantat amb la meva pel·lícula. I de cop i volta, clar, és molt fort que el festival més prestigiós de cine LGTB del país, que es fa amb el suport de l’Acadèmia del Cinema, no tingui pel·lícules espanyoles per programar. No és que fos l’única, és que no n’hi havia, i per això és l’única que està a la selecció oficial. Això ha de canviar, està clar. I perquè canviï s’han d’introduir referents.

I, malgrat la varietat a nivell internacional, sembla que no sabem sortir de 'Call me by your name'.
Hi ha una qüestió molt important aquí que és que, al final, per molt que parlem de representació, dins el col·lectiu les persones que fan cinema acostumen a ser homes blancs, generalment de classe alta. Jo soc un gran fan de Call me by your name, però està clar que el tipus de classe que representa la pel·lícula no és la classe mitjana, llavors clar, això s’ha de tenir en compte. Dins el col·lectiu s’estan fent més coses, però és important saber qui les està fent. Perquè encara que tinguem referents, són bastant limitats.


"Com a col·lectiu demanem pel·lícules on no es parli del trauma ni d’aquesta qüestió identintària tan important. Però d’altra banda, és una realitat que vivim i que hem viscut tots"


També se sol reclamar que les pel·lícules LGTB vagin més enllà de ser simplement 'coming of age'. Hi estàs d'acord?
Es produeix una paradoxa, que és que d’una banda com a col·lectiu estem demanant pel·lícules on no es parli del trauma, on no es parli d’aquesta qüestió tan important identitària. Però d’altra banda, és una realitat que vivim i que hem viscut tots. Crec que una cosa que et permet el format llarg és poder explicar una història que no necessàriament té a veure amb aquesta qüestió, però tampoc sense negar-la o fer com que no ha existit mai, perquè això sí que a vegades passa. En una pel·lícula quan s’és completament dismissiu o es prescindeix de qualsevol referència que sigui aquesta, tampoc és del tot correcte. Si una persona viu la homosexualitat des de la llibertat des dels inicis no és un privilegi més. No volem veure comings of age, però els nostres comings of age han estat sempre tan importants que d’alguna manera acaben sent-hi presents.

I com fas front a la paradoxa?
Ara mateix, això és un repte. Perquè estic escrivint una història que es centra en una parella de dos homes gays que viuen a Barcelona i un d’ells s’obsessiona amb el seu veí; és un thriller. Inevitablement, no puc escriure la història d’aquesta parella amb el seu grup d’amics gays com si aquest statu quo fos la norma, perquè no seria just per la realitat que jo visc. D’una banda, és guai perquè puc fer un escapisme en una mena de fantasia en una pel·lícula en què això és la norma i ningú mai no es qüestiona res. Però, d’altra banda, també tinc molt present quan estic escrivint que, en aquesta fantasia en la qual no es parla la condició de col·lectiu minoritari, he de poder fer-la tangent d’alguna manera, però que no es noti. 

'A Stormy Night' planteja un debat sobre la monogàmia, que tu deixes obert i que és molt comú dins del col·lectiu. No sé si els heteros s'ho rumien tant.
Aquí hi ha una qüestió important que és la norma i com es representa als productes de ficció i a les mostres de representació culturals. Com que l’heteronormativitat ha estat representada en el cinema durant tant de temps, s’han establert uns codis sobre els quals és molt difícil dubtar, perquè com que tens la Julia Roberts i el Hugh Grant explicant-te com s’ha de viure l’amor, no ho qüestiones, perquè ho tens en pantalla i t’has criat amb això. Els contes de Disney, la literatura, sempre ha estat molt heteronormativa i amb uns codis molt hermètics. En el cas de les relacions que s’escapen d’aquesta normativitat, clar, no hi ha hagut una exposició tan directe, amb uns codis o unes instruccions culturals. Llavors, ens les hem d’inventar una mica i crec que això brinda a què ens fem més aquestes preguntes o a què tinguem una manera d'experimentar l’amor i les relacions humanes més adaptada a cada cas o en qualsevol cas diferent. Jo crec, però, que aquesta qüestió sí que està canviant. I me n’adono cada vegada més, sobretot a les generacions que pugen. I en qualsevol cas, el missatge més important que m’agradaria que s’entengués de la pel·lícula és aquest, que tot és subjecte de ser qüestionat, i que el que a tu et sembla normal i normatiu, en realitat només és una construcció.


"Ser candidat a un Premi com els Gaudí vol dir que l’Acadèmia i el sistema et legitima, i només això, veure el meu nom allà, ja està; fa constància que la pel·lícula ha arribat al final"


La teva opera prima també opta a un Gaudí. Com vas rebre la notícia?
Òbviament és impossible que ens nominin perquè la categoria a la qual som candidates és Millor Pel·lícula en Llengua No Catalana, i aquest any hi ha hagut pel·lícules meravelloses. El que sí que puc dir és que ser candidat a un Premi com els Gaudí vol dir que l’Acadèmia i el sistema et legitima, i només això, veure el meu nom allà, ja està, fa constància que la pel·lícula ha arribat al final. I no només això, sinó que ha estat institucionalitzada i registrada, i això és increïble i encara no m’ho crec. Quan veig el nom de la peli o quan l’altre dia vaig firmar un document de cessió de drets pels Goya, on també som candidats, i quan vaig veure això, vaig dir "què fa el meu nom en un document de la Reial Acadèmia?" Ho rebo amb sorpresa i amb incredulitat. No sé com ho fan les altres directores, perquè jo estic tota l’estona que no hi cabo, molt il·lusionat, ja sé que és una mica infantil dir-ho així, però és que estic molt content.

Com has viscut l'estrena enmig d'unes restriccions sanitàries tan canviants? 
En tot el que ha estat la gestió de la pandèmia he trobat una falta molt important de cures a la salut mental de la població, crec que s’ha descuidat totalment. I no és una qüestió de pandèmia només, crec que és un tema cultural del país, perquè havent viscut als Estats Units allà sí que hi havia un culte molt important que aquí ningú no contempla. D’una banda, tot el que passa amb l’art, els espectacles i els cinemes. Jo no qüestiono les mesures perquè no soc científic. El que sí que puc dir és que essent la cultura una manera tan bonica d’estimular la salut mental, sempre he pensat que era necessària. Jo entenc que tothom ho ha intentat gestionar de la millor manera possible, però les mesures s’han anunciat sempre molt malament, no s’ha fet cap estratègia, tenint en compte el món de les xarxes i com navega la informació. A dia d’avui em sembla patètic que es pugui colar un fake d’unes mesures i que hi hagi gent que se’l cregui. Però com no se l’han de creure si aquesta ha estat la manera de comunicar? Si cada tres dies sortia un infogràfic que no entenia ningú?

Tu venies de ciències i vas decidir apuntar-te a Comunicació Audiovisual en secret. Per què?
El que em passa a mi és que vinc d’un entorn rural. I des d’aquí és una mica menys probable acabar dedicant-se al cinema i la decisió d’escollir la carrera no va ser fàcil, ni pel meu entorn ni per mi mateix, que tenia molts dubtes. Jo havia assumit el meu rol i anava a estudiar una enginyeria de telecomunicacions i per això vaig fer aquest batxillerat i, fins a l’últim moment, jo tenia claríssim que anava a la Politècnica. Durant el batxillerat les notes m’anaven molt bé i la sele també, però sentia que m’estava traint a mi mateix, estava treballant molt. I per què? Per una carrera que tampoc no em feia tanta il·lusió. I llavors recordo molt bé un dia que vaig anar al Saló de l’Ensenyament d’amagat. Jo havia sentit moltes coses de la Pompeu Fabra i vaig acabar allà al seu stand i vaig anar allà dient "hola, què tal, a mi m’agrada molt parlar". I així va ser com vaig acabar a Audiovisuals. També et diré que no vaig entrar-hi pensant que dirigiria cinema. M’agradava molt el cine, però era un somni que ni tan sols considerava.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —