Fa pocs dies es va dur a terme als Alps italians l'Ironbike, la cursa de BTT més dura del món. Aquesta competició és coneguda com la joia de la corona dins de l'àmbit de la bicicleta de muntanya, ja que els corredors s'enfronten al format més exigent que existeix: durant set dies, els competidors pedalegen un total de 700 kilòmetres amb un desnivell de 30.000 metres i s'enfronten a etapes de fins a 10 hores.

Tan sols fa uns dies que en Guillem Caballé (Sant Celoni, 1989) va tornar de la regió italiana del Piamonte i abans de fer l'entrevista surt per Sant Celoni en bicicleta, per si de cas els esforços de la Ironbike no havien estat suficients. Caballé ha estat el primer classificat de l'Ironbike en la categoria Elit i el segon classificat a la classificació general.

Era el primer cop que feies aquesta cursa?
Sí, era el primer cop que feia una cursa per etapes. Sempre havia fet curses d'un dia, màxim dos, i això de competir durant set dies seguits era una incògnita. És molt difícil conèixer suficient el teu cos i saber com respondrà.

Tot i ser una incògnita, va anar prou bé no?
Sens dubte! El meu pensament diari era de sortir a donar-ho tot, com si no hi hagués demà. Sortia cada dia al matí pensant en donar el màxim de mi mateix i si l'endemà ja no m'aguantava, doncs ja m'arrossegaré la resta de dies. Per sort cada nit m'he anat recuperant.

Per què vas decidir apuntar-te a l'Ironbike?
Bé, aquesta cursa és la cursa de les curses. Al final dintre del MTB que ens agrada no hi ha cap més cursa en tot el món que siguin set dies seguits d'aquest tipus. Tant és si es pot pedalar o no, al final es tracta de fer els màxims quilòmetres possibles per la muntanya. Si es poden fer els quilòmetres pedalant, doncs millor perquè és més ràpid, però si no es pot, aleshores s'ha de caminar amb la bicicleta a l'esquena. Tots sabem que hi ha aquesta cursa, però fa respecte. És el somni de qualsevol de nosaltres. Anar a acabar-la, sobretot si és el primer any.

Diries que és la competició de MTB més dura que has fet fins ara?
Sí! Amb molta diferència. Una sola etapa és com una cursa de MTB dura del que hi ha a Europa. És com fer les set curses més dures del món, un dia darrere de l'altre.

Hi havia molts participants?
Hi havia 67 inscrits, que realment són molt pocs, comparat amb altres curses que normalment n'hi ha molts més. Però clar, aquesta cursa és una cosa molt exclusiva que s'hi apunta només la gent que es veu preparada per afrontar-la. Altres anys hi havia hagut abandonaments de fins al 30% dels corredors, però aquest any han finalitzat la cursa 63 dels 67 inscrits.

Com s’entrena una cursa així?
Ja... bona pregunta. Pràcticament no he canviat la rutina, perquè durant la temporada hi ha èpoques en les quals intensifiquem més i èpoques en què menys. També en funció del que ens ve, i aquí sí que he intentat mirar d'arribar amb un pic de forma física bastant alt. El que sí que no es pot entrenar és la simulació de set dies continuats donant-ho tot. Abans d'anar-hi pensava: més val que no faci una simulació, perquè si no, no hi aniré. El que sí que s'intenta és entrenar amb molta intensitat.

"He anat gas a fons cada dia i per sort no he petat"

Com?
La teoria diu que si baixes un pèl la intensitat, llavors allargues la teva resistència. El que passa és que jo no he baixat cap dia la intensitat. He anat gas a fons cada dia i per sort no he petat. Ara que ja s'ha acabat la setmana penso que si hagués durat dos dies més, probablement hauria petat.

He llegit que no vas poder gaudir dels entorns naturals que envoltaven cada una de les etapes, perquè si et desconcentraves per un sol moment, podies perdre tot allò que havies aconseguit fins aquell moment.
Més que pel tema del rendiment ha estat per un tema de no fallar, de no cometre errors. Venia sense expectatives, però el primer dia vaig veure el nivell que hi havia i vaig pensar que potser podia ser-hi, allà davant. Aleshores a la primera etapa vaig donar-ho tot perquè em feia il·lusió anar líder ni que fos tan sols per un dia. Pensava que si a partir de l'endemà m'arrossego, doncs ja m'arrossegaré.

I després, què?
A partir del tercer o quart dia vaig veure que podia estar allà davant i em va agafar aquesta por que per una errada podria perdre tot l'esforç que havia fet durant els primers dies. A mesura que et van sortint millor les coses vas agafant una actitud més conservadora, sobretot a les baixades, que és on pots tenir més problemes. Aquesta actitud conservadora que vas agafant, fa que el teu cervell pugui gaudir menys de tot el que engloba la cursa i t'acabes focalitzant més amb el resultat.

"Al principi donava el màxim de mi. Al final, més del que podia per poder mantenir-me"

Un cop creues la línea de meta i has quedat segon, primer de la teva categoria, què sents?
Va ser fort. Crec que si no hagués estat allà lluitant per estar al podi, hauria estat diferent, perquè el repte d'acabar la cursa jo tenia bastant clar que l'assolia. El que passa és que s'hi va sumar a sobre el fet de portar els quatre o cinc últims dies lluitant per mantenir-me a la segona posició de la general i el tercer classificat el tenia molt a prop. Al principi donava el màxim de mi, perquè el tenia. Al final donava més del que podia donar per poder mantenir-me.

Molt d'acumulat.
Aquesta tensió la vaig saber portar molt bé durant la cursa, però en travessar la línia de meta va ser una descàrrega de tensions espectaculars i em vaig desmuntar completament. A més a més, l'última etapa és molt maca perquè surt i arriba tothom a la vegada. Travessar la línia de meta amb els meus amics va augmentar encara més les emocions que vaig sentir.

Aquesta passió per la bicicleta, d'on et ve?
Això és molt meu, la veritat és que no sé d'on em ve. Jo anava molt en moto, havia competit a competicions d'enduro en l'àmbit nacional, però vaig començar a anar en bici i realment vaig veure que allò era el que m'agradava de veritat. Va arribar un dia que ja no agafava la moto i només sortia en bici. A més, la bicicleta té un component molt social, que tot i ser un esport individual et permet practicar-lo amb gent i a mi m'ha portat a conèixer gent molt maca. Al final vas creant-ne una afició tant amb l'esport com amb la comunitat del seu voltant.

Emocions a la línia d'arribada de l'última etapa

Un final de competició molt intens però amb una lliçó apresa
L'última etapa va ser bastant intensa. El primer i el tercer classificats eren gallecs (Brandon Márquez i Alberto Alanís) i eren del mateix equip. Havien estat fent estratègia d'equip cada dia i jo havia estat defensant-me sol sense tenir cap experiència en la cursa. Els cinc primers classificats eren per ordre: el Brandan, jo, l'Alberto, un corredor belga (Elias Van Hoeydonck) i un corredor italià (Mattia Gianotti). A les etapes sempre se surt en ordre invertit del qual vas a la classificació general. Per tant, sempre ens quedàvem els cinc primers a l'espera de començar les etapes. De vista ens coneixíem molt, els gallecs eren més estreteges i més tancats amb ells mateixos. Amb el belga i l'italià sí que vaig crear una mica més de sinergia.

(...)
A l'etapa decisiva, jo pensava que l'Alberto em proposaria de pactar i no competir. És una cosa que s'acostuma a fer quan fa una setmana que fas guerra i esteu destrossats. A mi m'havien dit que això passava. Però clar, això no ho pot fer el que va guanyant, només ho pot fer el que va per darrere. Els gallecs, però, van decidir que ells no llançaven la tovallola, es van tancar en banda i van decidir anar amb tot el que tenien. Fins aquell moment jo no havia seguit cap estratègia, però em va venir una idea al cap.

Quina?
L'interval de sortida entre un corredor i l'altre és d'uns pocs minuts, així que vaig pensar que si atrapava a l'Alberto (el tercer classificat) i no em desenganxava d'ell, llavors m'assegurava el segon lloc a la classificació general i el primer a la meva categoria. Això vaig fer, vaig sortir amb tot el que tenia, el vaig atrapar i no em vaig desenganxar d'ell.

I què més va passar?
El corredor gallec no tenia molt a perdre i em proposava un ritme molt intens amb la idea de deixar-me enrere. Tal era el ritme que vam acabar atrapant al corredor belga, que es va posar també a seguir el nostre ritme. La següent idea de l'Alberto va ser baixar extremadament el ritme, fins que el Brandan, el primer classificat ens va atrapar. Aquesta era una variant que jo no havia tingut en compte. Els dos corredors junts eren del mateix equip i em podien fer més mal. Es van col·locar els dos corredors gallecs al davant de tot després el belga i per últim jo. Vaig pensar que ja havia begut oli.

Però no.
Els corredors gallecs serraven les dents i donaven tot el que tenien i jo ho veia difícil perquè anava al límit d'energies. El corredor belga es va començar a despenjar, i amb ell també em vaig despenjar jo. En un acte de bona fe, el belga es va apartar, conscient del que m'hi jugava i em va deixar passar. Un gest que ningú l'obligava a fer, però que va demostrar una companyonia admirable. Finalment, vaig poder acabar l'etapa al darrere dels dos gallecs.

Què implicava?
Significava que havia aconseguit mantenir la meva distància amb el tercer classificat i era el guanyador de la categoria Elit. A l'arribada vaig anar a parlar amb Elias Van Hoeydonck, el corredor belga, i a donar-li les gràcies pel seu gest. Ell em va agafar i em va dir: "Tu i jo som oponents, però en el fons som ciclistes, i això ens fa diferents".