Hala Khalawi (Betlem, 1995) és professora i investigadora a la Universitat de Betlem, a Palestina. Especialitzada en la psicologia, la psiquiatria i la neurociència, és una dona curiosa i apassionada pel coneixement. El context al seu país fa que tant ella com els seus alumnes no puguin realitzar amb normalitat les seves classes i la seva vida. Ho sap explicar amb calma però amb decisió.

Khalawi ha estat a Barcelona aquesta setmana en el marc d'un intercanvi docent del programa Erasmus+ per parlar sobre l'estrés postraumàtic en el context de l'ocupació israeliana a Palestina. Tot just quan quan es compleix el primer aniversari de l’atac de Hamàs contra Israel, de l'inici d'una nova guerra a la Franja de Gaza i d'un agreujament en definitiva de la situació als territoris ocupats i a tot el Próxim Orient. I encara més en els darrers dies, quan la invasió del Líban i l’atac de l’Iran a Israel han escalat la violència d’un conflicte del qual no es veu el final. Tanmateix, la professora s'esforça en recordar que l'origen del mateix és una ocupació que fa gairebé 80 anys que dura.

L'havien d'acompanyar tres professors més de la seva universitat, però la tensió a la regió més calenta del planeta trastoca tots els plans. Tanmateix, l'escalf i la sensació de suport que ha percebut envers la causa palestina a Catalunya, especialment per part dels joves, l'ha fet sentir menys sola.

En un principi havies de ser aquí amb tres colegues més. Dues professores i un professor. Com és que no han pogut venir?
Vaig agafar un vol des d'Amman (Jordània) diferent del dels meus 3 companys. El meu era abans i el seu, després de reprogramar-lo, el van cancel·lar. Volien agafar-ne un altre, però el procés per agafar un vol a Palestina és molt complicat. A la nostra zona (Cisjordània, part est del país) no tenim aeroport i, per tant, hem de travessar 3 fronteres per arribar a l’aeroport d’Amman. Hem de passar primer per la frontera de Palestina, després per la israeliana, i finalment, la de Jordània. Ho fem amb un transport preparat per agafar vols. Normalment, no s’acostuma a agafar el cotxe per anar a l’aeroport. El procés és molt lent i depèn de “l’humor” de qui hi hagi a la frontera. Aquest recorregut el fem dos dies abans d’agafar el vol. Les companyies aèries no ens donen facilitats. És un procés molt estressant per als palestins.  

Quin és l'objectiu de la teva visita, la quarta, a Barcelona?
Les dues primeres vegades van ser només visites. L'última va ser per impartir classes a la Universitat Pompeu Fabra, que té un conveni de col·laboració amb la Universitat de Betlem. Ara mateix soc aquí per parlar de la meva experiència i de la meva recerca a Cisjordània, donar classes i intercanviar coneixement amb els nostres col·laboradors.

En l’àmbit de salut mental, que és principalment el teu camp de recerca, quins són els recursos o les eines que pots donar als teus estudiants o als palestins en general?
Un dels elements més importants d’adaptació, i per alhora millorar la resistència, és tenir un sentiment de pertinença a una comunitat i de família. La família i la comunitat són molt importants. Estar tots junts és un punt clau per millorar la salut mental de la gent. Actualment, estan perdent el sentiment de comunitat, les relacions interpersonals més importants que tenen, un dels mecanismes més importants per sobreviure i per continuar amb les seves vides. Perquè si perds familiars o amistats moren, perds aquest mecanisme. Les generacions més grans són molt religioses, la religió és molt important a Palestina, i és un dels punts en els quals la gent confia quan parlem de sobreviure, millorar i guarir-se.

(...)
Pel que fa a la salut mental, estem buscant noves vies per ajudar la gent. Viure la guerra és diferent del fet de patir-la i a més perdre els pares, la casa i també un braç o una cama. Necessitarem pensar molt sobre com ajudar la gent, com guarir i ser resilients. Però els palestins són molt resilients, i crec que tot això passarà.

"Necessitarem pensar molt sobre com ajudar la gent, com guarir i ser resilients"

Com és la vida dels estudiants universitaris a Betlem?
Els checkpoints entre ciutats a Cisjordània fan molt difícil a la gent moure's per arribar a la feina o a classe. Arriben tard, a vegades no se'ls permet l'accés, a vegades se'ls humilia... Especialment als qui venen de Jerusalem.

Quines iniciatives sorgeixen des de dins la universitat per incidir en la situació que es viu ara mateix a Palestina?
La situació és realment complexa. És una mica arriscat de dur a terme iniciatives, especialment quan intentes demanar canvi de polítiques. La gent no està gaire disposada a fer-les perquè tem per la seva vida i la seva seguretat. Sobretot s'han convocat vagues, manifestacions... La gent escriu, parla de la situació, fa entrevistes, comparteix a les xarxes socials per intentar forçar canvis... Cadascú en la seva especialitat fa el que es necessita. Cursos de primers auxilis per si hi ha incursions... Però la gent està realment frustrada i confusa sobre quina és la millor manera d'ajudar i de donar suport als altres. Tothom necessita suport a Palestina, així que tothom intenta ajudar tothom.

Què et dona la força per parlar de tot el que està passant i de compartir la teva història i la de la teva comunitat amb el món?
És una responsabilitat, penso. Hi ha un sentiment de responsabilitat i de voler fer alguna cosa. Oportunitats com aquesta de poder parlar, de treure-ho tot fora i poder expressar-nos, és una manera de guarir, d’alguna manera. Veure que la gent dona suport i que estan interessats en la meva història, en la meva experiència, en la meva gent i en la meva causa és molt commovedor. Personalment, m’ajuda a continuar amb la meva missió i amb el meu missatge que vaig començar fa uns anys. No a tothom se li dona una oportunitat com aquesta. Quan en surt una, cal agafar-la. Potser tot això és inútil, no ho sé,  espero que no. Estic fent tot el possible i estic agafant totes les oportunitats que surten. Si una persona és influenciada per allò que dic estaré més que contenta.

Abans parlàvem sobre la faldilla que portes. Podries explicar-nos la història que hi ha al darrere?
Això és la kufia palestina, que l’he convertit en faldilla. Cada part representa alguna cosa diferent de la cultura del país. La part superior plasma la xarxa que els palestins utilitzen per pescar. La línia representa la carretera que van utilitzar per comerciar, perquè Palestina era una zona comercialment molt activa. La tercera part són les fulles d'olivera. Palestina és coneguda per les oliveres i ara és temporada de recol·lecció. És tan important per als palestins que aquesta és la seva manera de connectar amb la terra i la família. A casa, és molt important, no ens la podem perdre. A vegades les escoles, les universitats i les empreses donen un dia lliure perquè la gent vagi a collir les seves olives. Són realment importants i un símbol de resiliència i resistència a Palestina.

Quin rol prenen les dones a la societat palestina, i especialment ara en temps de guerra i ocupació? Com la teva experiència com a dona ha format la teva trajectòria com a professora?
Les dones han estat sempre part de la resiliència de Palestina. Les dones palestines són les mares, les dones, les filles i les germanes dels màrtirs i dels presoners. No soc mare, però les mares a Palestina estan passant per tantes coses... per la situació perillosa que apunta especialment als homes, però també dones i nens. Tenen por constant per les vides i la seguretat dels seus nens, però són molt fortes i proporcionen aquesta sensació de família. Tenim una representació notòria: treballem, tenim dret i som missatgeres de la història dels palestins. Moltes acadèmiques són dones. Moltes han tingut, al llarg de la història, el seu paper en la causa palestina. Com a professora a Betlem suposo que només compleixo el meu rol com a palestina, i al compartir la meva experiència també formo part d'aquesta narrativa.

Ha passat un any des del 7 d'octubre de 2023. Com han canviat les vides dels palestins en aquest temps?
Depèn de la zona geogràfica on visquis. Ara mateix no estan bombardejant els palestins de Cisjordània, però hi ha diferents violacions dels nostes drets humans en termes de mobilitat, continuïtat educativa, serveis, seguretat, incursions militars... Ja passava abans del 7 d'octubre, però s'ha intensificat d'ençà.  Al nord algunes zones estan essent bombardejades. La resta pateixen moltes restriccions en diversos aspectes vitals, com ara la mobilitat.  A la Franja de Gaza la situació és terrible: hi ha hagut més 45.000 morts, la majoria nens. Tinc amics dels quals no han trobat els cossos sota la runa. Coneixo gent desplaçada vivint en camps al sud. La situació no millora gens. I a nivell humanitari estan tallant l'accés al menjar, l'aigua, l'electricitat, internet... 

Què s'hi pot fer des d'aquí?
El món pot fer una cosa, la millor, que ho solucionaria tot: acabar l'ocupació. Però mentrestant, aquestes manifestacions penso que en certa mesura duran a canvi de polítiques: embargament d'armes, a coses importants que podrien ajudar a canviar la situació. Enviar diners realment és important i pot ajudar. Escriure sobre la situació, aquesta entrevista... cada esforç compta. Però tenim un camí molt llarg i hem de tenir molta paciència. Però veient-vos, veient com coneixeu la situació, com feu el millor que podeu amb les eines que teniu, crec que ajudareu a llarg termini. Els joves sou els actors del canvi, el canvi vindrà a través vostre. Com a estudiants, heu de pressionar per canvis de polítiques.

Creus que les manifestacions a Barcelona tenen un impacte positiu en la teva comunitat?
L'atenció i mobilització internacionals són realment importants per fer arribar el nostre missatge al món. No enteneu com de reconfortant és presenciar-les i veure a quanta gent li importa Palestina. Hi havia molts joves en aquestes manifestacions, que semblen estar molt conscienciats i optimistes. Les mobilitzacions van començar fa un any, però sabeu que l'ocupació fa gairebé 80 anys que dura. Em fa confiar que els joves i la comunitat internacional faran possible el canvi que esperem. Però al mateix temps estic molt frustrada perquè aquests esforços han canviat coses, sí, però no han aturat les matances, els desplaçaments, la incertesa, l'ocupació. Així que estic molt contenta i optimista, però també molt decebuda.

En un context internacional, heu estat seguint les eleccions nord-americanes del novembre? Segons qui sigui el guanyador, quina repercussió tindrà el resultat?
Ho estem seguint i estem a l’expectativa de qui serà el president, i definitivament crec que el resultat tindrà un impacte en la situació. Espero que passi el millor, però no es pot predir. Alguns tenen molt clar quina és la millor solució a aquest conflucte, però no sé què passarà. Aquest és l’element d’incertesa que vivim a Palestina ara per ara, perquè no sabem què passarà. Una cosa bona podria acabar sent negativa per a la gent. I una cosa dolenta podria acabar sent bona. Aquesta ambigüitat, evidentment, impacta en la salut mental i el benestar dels palestins. 

La nit de l'1 d'octubre, l'Iran va atacar Israel. Quin serà el proper capítol en aquest xoc?
No estic segura de què passarà després d'això, espero que les coses desescalin i que visquem un període més tranquil. Espero que Israel aturi la violència contra palestins, libanesos i altres nacions.

"El món pot fer una cosa, la millor, que ho solucionaria tot: acabar l'ocupació"

Es parla de la solució dels dos estats, però molta gent considera que no és la correcta. Què en penses?
Pel que fa a quina solució és la millor, no hi aprofundiré. Però no seré qui imposi la meva opinió sobre la gent que ha sigut expulsada de les seves llars en diferents àrees de Cisjordània i de la Franja de Gaza. Aquells que han perdut casa seva, desplaçat, que han hagut de migrar o que han perdut els seus familiars, són els qui han de prendre la decisió sobre quina és la millor solució i els qui han de recuperar els seus drets. Jo soc de Cisjordània, la meva mare és refugiada, jo no ho sóc, no he perdut tant com altres persones. Si s'hagués de prendre una decisió, no és una decisió de la comunitat internacional, tampoc de l'Autoritat Nacional Palestina o d’Israel. No respondré si la solució d'un estat és millor que la de dos perquè cada una és pitjor que l’anterior. El dret dels palestins al retorn és sagrat.

Dècades de violència fan més difícil empatitzar amb el dolor de les víctimes de l'altre costat?
No, i tant que no. Que hagis patit violència no et fa ser menys humà. No esperem que ningú prengui mal, ni que estigui trist, ni que acabi sent expulsat. Malgrat que la violència ha creat alguna cosa dins de cadascú i ha trencat quelcom que mai podrà ser guarit, això no vol dir que la gent sigui menys humana respecte al patiment d’altres persones.