- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 23 de juliol 2020

Avui, 23 de juliol de 2020, era la data per celebrar el tan esperat Sant Jordi, una cita que es va veure ajornada l'abril a causa de la crisi derivada de la covid-19. En la festa per excel·lència de la literatura, aquest any la protagonista era, i és, Irene Solà (Malla, 1990). Tot i que les condicions han fet que la jornada no es desenvolupi com estava previst, parlem amb ella i fem un viatge a través de les seves obres i el seu món.

El 2012 Solà es va fer conèixer amb la publicació de Bèstia, poemari premiat amb l'Amadeu Oller. La seva primera novel·la, Els Dics, va rebre el premi Documenta el 2017. La seva última obra, Canto jo i la muntanya balla, també ha gaudit del reconeixement tant del públic com de la crítica, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea, el Premi Anagrama, el Premi Punt de llibre de Núvol i el Premi Cálamo

Darrerament ha dut a terme l'exposició Hi ha una història d'una dona que a la galeria Àngels Barcelona, centrada en la imatge d'una dona que munta un home, sovint amb una brida a la boca. L'exposició es reapropia d'aquesta icona que tradicionalment s'utilitzava per acusar les dones i reflexiona sobre la manera com s'expliquen i es transmeten les històries. 


Canto jo i la muntanya balla ha estat el llibre més demanat a la Xarxa de Biblioteques Municipals el segon trimestre, i, alhora, lidera les vendes del Sant Jordi d’estiu. Com et fa sentir saber que tanta gent et llegeix? 
No sabia això de les biblioteques, em fa molta il·lusió. El que sento sobretot és agraïment. Agraïment que hi hagi tanta gent llegint i parlant del llibre. Penso que és una cosa que s’ha anat passant pel boca orella, a través de lectors i llibreters que n'han anat parlant. Per tant, el que sento és molt agraïment; i alegria també. 

Pots dedicar-te i viure de l’escriptura ara mateix?
Fa un any i mig o dos, quan vivia a Londres, tenia una feina més d’oficina. Jo treballava en un centre d’art contemporani, que es diu la White Chapel Gallery i tenia una feina de 8 hores a la institució. Ara, des que he tornat a Catalunya, la gran majoria de coses que faig tenen a veure amb el fet d’escriure o amb l’art contemporani. El que passa és que no escric només les meves novel·les, sinó que faig coses molt diverses, projectes molt diferents, però sí que és veritat que la majoria són creatius. 

Senties aquest Sant Jordi el “teu Sant Jordi" i t’ha sabut especialment greu que no es pugui celebrar?
Jo penso que és generalitzada la sensació de pena i de desinflor pel fet que aquest Sant Jordi no s’hagi pogut celebrar. Penso, però, que és tan gros el que està passant i que és tan col·lectiu, que no és només el Sant Jordi el que no s’ha pogut celebrar, són moltes altres coses les que s’han hagut de canviar. Jo tinc moltes ganes de celebrar Sant Jordi com el celebrem sempre, però també tinc la sensació que la gent, els lectors, els llibreters, hi són, hi han sigut i hi seguiran essent. De seguida que es pugui estarem tots allà per veure’ns i per seguir celebrant-ho. Mentrestant haurem de trobar alternatives. 

La teva feina sempre és molt premiada, sents pressió per continuar en la mateixa línia?
No sento gaire pressió, la veritat, o almenys no l’agafo, no la vull agafar. Jo fins ara he treballat amb molta llibertat i amb un punt d’irreverència, amb moltes ganes d’investigar, de provar, de descobrir, d’aprendre. La meva intenció és seguir així. Jo entenc cada projecte nou com un projecte diferent dels altres, que investiga tot un seguit de coses. No tinc intenció de repetir-me o de tornar a escriure res del que ja he escrit, sinó al revés, de seguir provant i investigant coses noves. 

 

 

Com vas viure, artísticament, la passada quarantena? 
Em va agafar tot plegat a Itàlia. Jo estava fent una residència d’escriptura a la Toscana. Itàlia anava uns 12 dies al davant nostre, per tant jo no vaig poder acabar aquesta residència. Jo estava allà intentant concentrar-me, intentant escriure. Les coses anaven cada vegada pitjor. Al final, des de la residència mateixa, un vespre ens van dir que agaféssim vols per l’endemà perquè la tancaven. Jo vaig comprar un bitllet d’avió corrents, vaig tornar l’endemà mateix i em vaig confinar. Això era uns 10 dies abans que ens confinessin aquí a tots, però venia d’Itàlia i vaig pensar que era millor confinar-me de seguida. He intentat treballar durant aquest confinament, he intentat escriure, però no sempre ha sigut fàcil. Hi havia un núvol així generalitzat a damunt dels nostres caps, i encara hi és una mica, de preocupació d’incertesa, d’angoixa, i això no facilita les coses a l’hora de treballar. 

Per què vas decidir dedicar-te a l’escriptura? 
Penso que no és gaire una decisió, no és que un dia decideixi 'jo ara escriuré' o digui 'ara em dedicaré a escriure'. M’interessa molt la llengua, m’interessen molt les històries, m’agrada molt explicar-ne. D’una manera molt orgànica sempre ha format part dels meus interessos. Jo he estudiat Belles Arts, no he estudiat literatura, però fins i tot a Belles Arts, a part de molts altres projectes que agafen forma de vídeo o instal·lació, o de dibuixos, jo també feia servir el text, com una matèria primera més amb la qual reflexionar i amb la qual fer projectes. 

Quines manies tens com a escriptora? Per exemple: Virginie Despentes diu que escriu fumant, amb la música alta i en trams de 30 minuts on es prohibeix mirar Internet.
No tinc cap gran mania. Als matins sóc molt activa i sovint treballo molt, però si m’engego a la nit també puc treballar. Sí que és veritat que a mi m’agrada molt barrejar l’escriptura amb la recerca i la investigació, amb trepitjar els llocs que tenen a veure el que estic fent, amb conèixer a gent que em pot parlar de coses que m’interessen. Per tant, quan estic escrivint no estic tancada durant sis mesos seguits, sinó que barrejo molt l’escriptura amb la interacció amb el món exterior perquè una cosa vagi retroalimentant l’altra. 

T'incomoda que t'emmarquin dins l'etiqueta de literatura escrita per dones? Creus que existeix alguna cosa així com una "literatura femenina"? 
Mira, jo penso que una mirada neutra, que una literatura neutra o que un cinema neutre no existeixen. A vegades, se sol confondre allò neutre o la mirada sense més adjectius, amb una literatura o una manera de fer, que de fet acaba essent masculina, blanca i sovint heterosexual. Jo tinc molt clar que jo escric, penso i visc des de la perspectiva d’una dona, des de la perspectiva d’algú que ara té 30 anys, des de la perspectiva d’una dona blanca i de Malla. A mi em sembla bé aquesta perspectiva i el que sí que em sembla és que és tan universal, tan vàlida i tan capaç de fer coses potents i de fer coses que poden interessar a qualsevol, com qualsevol altra mirada o qualsevol altra manera d’escriure o qualsevol lloc des d’on escriure. Per tant, no me n’amagaria ni me n’amagaré que aquesta és la meva mirada perquè és tan bona i tan vàlida com qualsevol altra. 

Quina part d’autobiografia hi ha a les teves obres? 
N’hi ha i alhora no n’hi ha. Jo m’alimento de tot el que veig i he viscut, no només del que he viscut o del que m’interessa a mi, sinó a tot el meu voltant. Penso que era Faulkner que deia que un escriptor beu del que ha viscut ell, del que han viscut els altres i del que s’imagina, d’aquestes tres fonts. Jo també treballo així, faig servir el que he viscut i per tant faig servir part de la meva infantesa, de la meva joventut i dels meus propis records per construir coses. Però no només escric autoficció. De fet puc fer servir certes sensacions o certs records que tenen a veure amb la meva infantesa per construir coses molt allunyades de la meva pròpia història. De vegades em pregunten quin personatge de la novel·la del 'Canto jo' sóc i la meva resposta sempre és que sóc una mica tots, perquè sinó no els podria entendre ni els podria escriure. Per tant, certs records, certes coses, les acabo fent servir per construir el cabirol, per exemple. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

🏔🦌⚡️🍄

A post shared by Irene Solà (@irene.sola.saez) on

 

Els Dics, l’Ivan li diu a l’Ada: “Em fa una mica de gràcia la teva manca d’imaginació i el teu vampirisme”. Ella respon: “No sou vosaltres, tampoc (...) són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres”. És aquesta, també, la teva manera de treballar?
Sí, Els Dics és un llibre que vol reflexionar sobretot al voltant de les històries. Al voltant d’on surten les històries, a qui pertanyen les històries i quin poder té aquell que explica una història per damunt d’aquells que són explicats per la història. Qui escriu, el narrador, té tot el poder i decideix què entra i què no entra i com s’explica. En canvi, els personatges no tenen aquest poder. Els Dics gira molt al voltant d’aquestes idees. L’Ada manté totes aquestes converses sobretot amb l’Ivan i li diu això: et robo un tros del que ets tu i ho converteixo en una altra cosa. És discutible, és absolutament discutible si està bé o no està bé, però sí que penso que és una cosa que passa quan s’escriu o quan s’expliquen històries.

A vegades es pressuposa que una autora jove ha de ser visible a xarxes. 
Penso que cadascú hauria de poder ser com sentís o com se sentís còmode. Jo tinc un Instagram i sí que a vegades hi penjo alguna cosa, però no és el format que més m’interessa ni on em sento més còmode, el de les xarxes socials. Les faig servir una mica com em ve de gust o com veig que em funciona. Penso que està bé, que cadascú les pugui fer servir de la manera que cregui i que no sigui una obligació per poder fer coses. 

No sé si n’estàs al cas, però fa uns mesos hi va haver polèmica per una entrevista al Núvol a la poeta Juana Dolores en la qual va dir “prou de famoses de merda publicant llibres de merda”. Tu també tens aquesta percepció del mercat literari? Estem prioritzant etiquetes, la marca personal, per sobre de la qualitat literària?
Jo penso que hi ha una mica de tot, m’imagino que com a la majoria de mons. No sé ben bé en aquest cas concret a què estava fent referència ella, però jo per exemple tinc molts interessos diferents, tant pel que fa a la literatura com pel que fa al cinema, i m’agrada poder alimentar-me de coses molt diferents i de coses considerades més intel·lectuals o de coses una mica menys, de coses que van cap a moltes direccions. Penso que està bé que, com a lectors i com a consumidors de cultura i d’art, siguem conscients de què consumim i tinguem la capacitat de triar i de veure què l'alimenta, què l’omple, què li fa aprendre i créixer, i també què el fa divertir-se o evadir-se si de vegades és això el que busca. Hi ha de tot i només cal trobar què t'interessa a tu. 

A Canto jo i la muntanya balla, la manera com vas canviant de perspectiva i expliques la història des de molts punts de vista diferents donant veu indistintament a homes, dones, cabirols, ossos, bruixes, muntanyes o núvols s’allunya molt de l’antropocentrisme al qual estem acostumats. 
Va venir molt orgànicament amb la idea de llibre. El que tenia ganes de fer quan vaig plantejar-me aquest llibre era mirar-me un tros de món, mirar-me una història des de tants llocs, mirades, maneres de viure, percebre i explicar com em fos possible. Vaig escriure primer el capítol del llamp, tenia ganes d’aquesta escena; d’aquest llamp que cau al cap d’un home, i explicar-ho en contrapicat, des de dalt, des de la mirada del llamp. I m’ho vaig passar tan bé escrivint aquest capítol, que vaig arribar a la conclusió que em volia donar la llibertat de ficar-me on volgués, on pogués, en tota la novel·la. Llavors van anar apareixent les idees. Recordo el dia que em vaig adonar que hi hauria un capítol des de la perspectiva d’un bolet i gairebé em vaig posar a riure. Vaig pensar, “Irene, de veritat que faràs això?”. Ho vaig provar i va ser molt divertit i funcionava, i vaig anar jugant a donar-me la llibertat, i la irreverència, de provar de ficar-me on volgués. 

També ens ha agradat molt com jugues amb la llengua en funció de qui parla. Quina importància li atorgues a l’ús de llenguatge?
Molta, a mi m’agraden molt les paraules, com sonen, com donen nom a les coses i com les fem servir, depenent de qui sigui que parla. Hi ha un joc constant amb la llengua. De fet, té molt a veure amb el joc amb la mirada, les veus, la perspectiva. No parla igual algú que viu al Pirineu avui en dia que unes dones a les quals van assassinar fa 300 anys per bruixeria. Al llibre he fet molts jocs d’aquest tipus, a través de la investigació i el fet d'anar ruminat al voltant de la veu i en com cadascú entén, i per tant explica, el món. He arribat a moltes conclusions i reflexions que en el llibre agafen formes diverses, però una d’aquestes tenia la intenció de jugar amb la llengua.

Quin paper hi juguen les llegendes i el folklore?
A mi m’agraden molt les històries, m’interessa molt saber quines històries ens han explicat i quines històries s’han construït a damunt dels territoris. Vaig fer un Erasmus a Islàndia i allà s’expliquen molts contes i llegendes, hi ha molt de folklore sobre l’illa. De fet, a casa nostra també. Em vaig posar a fer recerca molt concreta al tros de món que jo vaig triar, que és aquest entre Camprodon i Prats de Molló. Qui devem ser com per explicar aquestes històries, què diuen de la nostra manera de pensar, de concebre el món, d’imaginar les històries que ens expliquem els uns als altres al llarg de molts anys.

Quin vincle tens amb Camprodon?
No hi tinc un vincle gaire concret. És veritat que Els Dics està situat en un poble rural, de la comarca d’Osona, que sense especificar-se mai, que podria ser el meu. Vaig triar la zona de Camprodon perquè no m’era difícil d’anar-la investigant des d’on jo visc, tenint en compte que mentre vaig escriure aquest llibre vivia a Anglaterra, però quan venia cap a Catalunya m’era relativament fàcil acostar-m’hi. I sobretot em va interessar triar-la perquè moltes de les coses que volia explicar hi cabien, com les llegendes, l’època republicana, la bruixeria. Tenia ganes de trepitjar aquest tros de paisatge, d’entendre’l, de fer preguntes i així ho vaig fer. Però de fet podria haver estat un altre lloc, perquè tots els llocs estan coberts d’històries i d’anècdotes i de llegendes que es podrien explicar.

D’on prové aquest interès per les bruixes?
Ve de llocs diversos. Hi ha un punt en què l’imaginari i les històries de bruixes, tant les que van cap a la llegenda com allò real o històric, m’interessen. Però en el cas concret d’aquest llibre tenia molt de sentit ficar-me a investigar amb temes de bruixeria, perquè fa molta referència a la veu i al poder de qui explica una història per damunt d’aquell que no pot explicar la seva pròpia. I amb les bruixes això és una evidència: tenim molta documentació dels processos judicials que es van fer a Catalunya per perseguir i assassinar dones per suposadament haver practicat la bruixeria. I els conservem, estan escrits a mà i se’ns explica fil per randa totes les coses que aquestes dones van dir que havien fet. Però és clar, s’ha de tenir en compte que en aquests documents, tot el que s'hi diu sobre què diuen les dones suposadament, ho fan sota les tortures més terribles que ens puguem imaginar, i a més a més els documents estan escrits per puny i lletra pels homes que les van agafar i les van torturar i després assassinar. Ells van triar què escrivien, què no hi posaven. La història d’aquestes dones ens arriba des del punt de vista i la perspectiva d’aquests senyors, no des del d’elles. No sabem exactament la seva banda de la història. En aquest llibre el que faig és escriure un capítol donant veu a aquestes dones per reflexionar sobre aquest fet.

Al diari de Barcelona tenim una secció que es diu “Si Pogués Parlar” on donem veu a objectes inanimats, animals o persones de qui normalment no sentim la veu, que és una mica el que fas tu a les teves novel·les. A banda dels personatges de les teves novel·les, a qui faries parlar tu? Hem entrevistat una mascareta, una bateria d’un grup que s’ha quedat sense concerts pel confinament...
A qualsevol cosa realment. Penso que d'històries i perspectives n'hi ha a tot arreu. M’interessa molt per exemple les dels animals o dels arbres, o bolets (en el cas de la novel·la, que estan vius). Qualsevol objecte o perspectiva podria donar contes súper interessants. Sempre intento mirar el món no només des de perspectives humanes, jugar a fugir d’aquest antropocentrisme que portem posat al cap des de sempre.

A Canto jo i al muntanya balla s’hi difuminen les fronteres entre poesia i prosa, però també entre art i literatura. Hi ha el capítol de l’Aürt on fas parlar la muntanya  mateixa i hi veiem els dibuixos que mostren el moviment de les plaques tectòniques. L’art t’ajuda també a explicar històries?
Sí, sí, totalment. Com l'exposició. M’interessa molt l’art contemporani, la poesia, i fer-los servir d’una manera bastant orgànica, per reflexionar i perquè formin part del procés d’escriptura i del resultat.

Imatge de l'exposició Hi ha una història d'una dona que. Foto: Olga Folch


L’exposició Hi ha una història d'una dona que recorda el capítol de El nom de les dones a Canto jo i la muntanya balla. Tornem a trobar-hi les bruixes, s’apropia d’aquesta imatge de les dones: ens ha sorprès la quantitat d'imatges de dones muntant homes, que fos un tema tant recurrent. Al vídeo de les dones muntant ases, a banda que ens va fer molt riure, forma part d’aquest apropiar-se de la iconografia (utilitzada per acusar-les antigament, en judicis per bruixeria, etc.) de forma irònica? 
És el que em passa en un moment determinat, fent recerca. Faig molta recerca i la vaig guardant, tot el que em crida l'atenció ho arxivo i no sé on acabarà apareixent, si serà part de la novel·la o si serà en altres projectes… Em començo a trobar amb aquesta icona, tant en imatges com en llegendes, com en processos judicials per bruixeria. Em crida molt l'atenció i em paro un moment aquí i hi reflexiono i treballo en el projecte d’aquesta exposició. Una de les coses que faig és mirar-me aquesta icona i entendre perquè es va reproduir i explicar tantes vegades i a tants llocs diferents i durant tants anys des d’un punt de vista contemporani, crític i també irònic, totalment. Fent una mica una revisita, tornant-ho a pensar.

Com va ser el procés de recerca de tots aquests vídeos?
El procés de buscar i trobar aquests vídeos van ser moltes hores de recerca. És diferent, perquè és a través del format Youtube, però s’assembla al procés de recerca de les imatges. El que faig és agafar-me a una idea, a un interès, a vegades molt visual i d’altres vegades una història, text o informació, i anar buscant i “perdent” hores, recerca rere recerca, tot plegat et va conduint i portant.

En quin punt del teu aprenentatge com autora et trobes? Quins projectes de futurs tens? T'has pensat de provar altres àmbits?
M’agradaria no deixar d’aprendre mai. Em trobo al principi. I que vinguin molts processos, d'aprenentatges, sorpreses, investigacions i jocs (entès com una cosa seriosa i profunda, però també divertida). M’agrada i voldria que sempre formés part de la meva pràctica. De moment, tinc moltes ganes de seguir escrivint en format novel·la, em sembla molt elàstic i em permet fer investigacions molt profundes. Però també segurament aniré fent projectes que tinguin a veure amb el món de l’art i una mica el que vagi apareixent, i depenent de les necessitats que agafin els projectes i les investigacions aniré cap a una banda o altra. La meva idea és seguir creant i investigant bastant lliurement.

Per anar tancant, dic unes paraules i contestes el primer que et vingui al cap.

Malla:

casa, blat

Londres:

carrers, nit

Pirineu:

ós

ós:

Pirineu [riu], Jaume

museu:

frescor, ganes

sexe:

estiu, suor

espiritualitat:

mans, terra

infància:

piscina, riure

bruixa:

fetge, roca, sang

bolet:

vida

Irene Solà:

hola

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —