Després de llicenciar-se en Física a la UB, Israel Solà (Vallirana, 1982) es va llançar a aprendre sobre els misteris d’aquest món des d’una altra perspectiva i va estudiar Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre. D’allà en va sortir el 2010, en plena crisi econòmica i formant part d’una generació a la qual s'havien esberlat les promeses d’un sector que oferia escasses possibilitats laborals. Però això no va dissuadir-lo ni a ell ni a un grup de companys de fundar la seva pròpia companyia teatral compromesa socialment i que, des de l’humor, abordés problemàtiques globals: La Calòrica.

Així, juntament amb el dramaturg Joan Yago, l’escenògraf i dissenyador de vestuari Albert Pascual i els intèrprets Júlia Truyol, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius, va encaminar-se a una aventura que va començar amb Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I.

Ara ja han creat més d’una dotzena d’espectacles i una sèrie de televisió (Sala Polivalent, TV3, 2025) i, per primera vegada, han produït una obra a una sala gran com és la Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc. La brama del cérvol es va estrenar fa cosa d’un mes amb un 70% de les entrades venudes i en poc temps es van exhaurir les que quedaven.

D’esquerra a dreta: Israel Solà, Marc Rius, Albert Pascual, Júlia Truyol, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Joan Yago i Xavi Francés. // Aleix Freixas (ACN)

L’èxit de La Calòrica amb Israel Solà

Tot i que la seu de La Calòrica es troba al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, ens trobem amb l’Isra a la plaça de la Vila, a cinc minuts del Lliure de Gràcia. A l’ombra dels arbres i acompanyats per un grup de dones ballant country, ràpidament surt el tema de l’èxit de La brama del cérvol. L’Isra ho atribueix a les diferents capes de lectura de les seves obres que permet accedir-hi des de diferents llocs. “Això fa que el públic sigui molt més ampli”, diu ell. “Normalment, les mitjanes d’edat a les platees són de 40-50 anys i nosaltres, al Poliorama, vam aconseguir rebaixar la mitjana en 10 anys”.

“L'interessant és que hi hagi gent que, en descobrir La Calòrica, decideixi anar més al teatre”.

Tot i això, considera que ells parlen de temes molt relacionats amb les experiències vitals de la seva edat i generació i que ha d’haver-hi companyies per a gent de 25 anys. A més, també és conscient d’opinions més crítiques que els comparen amb les seves anteriors produccions. En qualsevol cas es mostra content de poder arribar a un públic més ampli. “No hi ha tant de públic teatral a Catalunya per molt que diem que superem els 3 milions i l'interessant és que hi hagi gent que, en descobrir La Calòrica, decideixi anar més al teatre”.

—No us fa por aburgesar-vos? —li pregunto.

—És clar! —em respon—. Però som molt conscients del nostre privilegi i sabem que no és etern. Ara estem en un lloc en què, si volem parlar amb un teatre públic, truquem al director i concertem una cita amb certa facilitat. Però jo sé que tots els meus amics no la tenen. A més, en el teatre, estàs de moda i d'aquí a deu dies ja no, ja hi ha una altra gent que són els que molen i tu ets una mica anacrònic. Hem de gaudir del que ens està passant i alhora ser responsables sectorialment.

—Per tant, l’Israel Solà no es convertirà en un director corrupte i aferrat a la poltrona com el personatge de La brama del cérvol, l’Alberto Masbernat?

—Tant de bo. —Riu—. És broma. Però tant de bo algun dia em converteixi en el mestre de gent. Nosaltres recordem perfectament quins van ser els quatre professors de l'Institut del Teatre que ens van ensenyar de veritat i qui omplia hores d’assignatures lectives per poder tenir el títol homologat. L'amor a un ofici no s'ensenya sent molt acadèmic, sinó havent-lo exercit. Hi ha parts de l'Alberto que són admirables, com el fet d'haver construït els models de molts directors o d'entendre el teatre de molta gent.

El personatge de l’Alberto Masbernat interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. // Sílvia Poch (Teatre Lliure)

Ser director de La Calòrica

La Calòrica és una companyia que construeix les obres d’una forma força col·lectiva. Normalment, l’Isra es reuneixen amb el Joan Yago i els cinc intèrprets i parlen de temes que els preocupen o que els ronden pel cap i fan una tria. Segons ens explica, Le congrès ne marche pas va sorgir d’una lectura que l’actor Xavi Francés estava realitzant sobre el Congrés de Viena del 1815. I, en el cas de La brama del cérvol, el mateix Isra va començar visualitzant l’escena d’una parella molt respectuosa amb la natura que acampava a la muntanya i, mentre dormia, un cotxe amb la música a tot volum atropellava la tenda.

Això porta a noves idees, com la d’”experiència smart box” en aquest cas, de les que sorgirà el punt de vista, la trama, els personatges i l’espai escènic. Amb tot aquest material, el Joan escriu el guió que és revisat per la resta de la companyia durant el procés. Els canvis en el guió poden arribar fins i tot havent començat els assajos. “La segona escena va passar a ser la quarta després de fer el primer passi perquè el Joan i jo vam coincidir en el fet que era massa aviat pel seu alleujament còmic”, explica l’Isra. “Són coses que neixen de la mateixa necessitat”.

“Seria difícil si fos un director molt visionari que camina i els altres l’han de seguir, perquè entraria en conflicte amb la resta de l’equip”

Així doncs, amb un procés tan col·laboratiu, l’Isra s’enfoca molt en la gestió del grup i la resolució de problemes. Ell es defineix com una persona conciliadora i acostumada a tractar amb la gent i el seu caràcter diplomàtic ho demostra. “No m’agrada el conflicte”, diu. “Seria difícil si fos un director molt visionari que camina i els altres l’han de seguir, perquè entraria en conflicte amb la resta de l’equip”.

Israel Solà amb part de l’equip que ha produït La brama del cérvol. // Sara Soteras (ACN)

Darrere del missatge de La brama

Amb l’Isra parlem de la paròdia present a l’obra del que anomena “experiències smart box” i de la gent que creu que una pel·lícula, un cap de setmana a la natura o el viatge d’una droga o d’una experiència mística aïllada li ha obert els ulls.

—Ara sembla que siguem addictes a les experiències de transformació vital —opina ell—. El que et transforma la vida és tenir un fill o que se’t mori el pare.

—Són experiències precisament relacionades amb altres persones —incideixo—. A l’obra veiem el personatge del Pau obsessionat amb el benestar emocional, però incapaç de parlar de res que no sigui sobre si mateix. Som més individualistes que fa 100 anys?

—Jo no vaig viure fa 100 anys.

—I, fa 20, potser?

—La tendència general ens porta a pensar en nosaltres mateixos, a estar connectats amb les nostres necessitats, amb les nostres emocions, amb el nostre camí individual, amb el que jo necessito o la meva situació. És l'anàlisi constant del jo. Al final som éssers que necessitem connectar amb els altres. La socialització no és un error, és el que ens permet ser millors com espècies. Hem sobreviscut gràcies a la socialització.

—Hi ha qui pensa que és un error?

—La idea aquesta de la llei del més fort, que estem aquí per sobreviure i per lluitar i ser el mascle o femella més dominant és una idea molt protestant i nord-europea. De “jo em llegeixo la Bíblia i faig la meva interpretació personal”. És una tendència política-cultural.

—No és del Mediterrani?

—La nostra cultura tradicionalment s’arrelava més a la comunitat. El que passa és que la globalització ens fa més individualistes.

“Si la gent de Palestina tinguessin els mateixos drets, la mateixa força i la mateixa capacitat de poder-se defensar que tenen els israelians, no hi hauria el problema”.

—Si tinguessis una vareta màgica capaç de solucionar instantàniament una problemàtica global, seria l’individualisme o una altra?

—Posaria fi a la desigualtat, perquè crec que és la base de la resta de problemes. Si la gent de Palestina tinguessin els mateixos drets, la mateixa força i la mateixa capacitat de poder-se defensar que tenen els israelians, no hi hauria el problema. Ara mateix és David contra Goliat.

—S’ha capgirat la història.

—Hauríem d'intentar acabar amb el capitalisme, o amb el capitalisme tal com l'entenem ara, amb aquest capitalisme que consumeix recursos i consumeix persones.

—Quan qüestionem el capitalisme salten les alarmes.

—La nostra anterior obra, Le congrès ne marche pas, va del fet que no siguem capaços d'imaginar quina és l'alternativa.

—Podria ser la trama de la següent obra de La Calòrica? Es reuneixen diverses persones i pensen com ha de ser el nou sistema.

—Sembla que el capitalisme sigui l’ordre natural del món. Ayuso diu “llibertat o comunisme”, i no va així.

—I a vosaltres us poden més les ganes de lluitar contra aquestes coses o la resignació de no tenir-ne la capacitat?

—Som bastant idealistes i polititzats i alhora som molt conscients de la nostra capacitat limitada per fer-ho. Però La Calòrica assumeix la derrota com a part del moviment. A les nostres obres hi ha una tesi que sembla pessimista, però que diu que viure va d'intentar-ho. Sempre val la pena intentar-ho, mirar què podem fer millor.

—En la vulnerabilitat hi ha força?

—El nostre primer espectacle reflexionava sobre la idea que, per molt que ens creguem eterns, tots ens morirem. Pots construir un imperi i intentar que el teu llegat sigui enorme, que, al final, només ets una persona i acabaràs morint i sent petit com els altres.

—La imatge que deixes no ets tu.

—Està buida.

—Et convertiràs en una icona.

—Com la de Frida Kahlo.

—O la del Che Guevara. Però és com una imatge de perfil d'Instagram.

—Espero que la meva foto de perfil d’Instagram no es converteixi en una icona.

Fem un joc amb Israel Solà

Mai se sap què pot passar en un món com el del teatre polític, així que li proposem a l'Isra la nostra llista de possibles "covers" per si falla algun dels actors o actrius de La brama del cérvol. Els seus personatges del món del teatre, Sílvia, Pepo, Alberto i Zaza, ja tenen algú més per posar-se a les seves pells.